Nota

• Àmbit: Espanya
• La confusió de patrimonis, com passa amb la compensació, la novació o la remissió del deute, extingeixen una obligació, tal com disposa l'article 1143 del Codi civil espanyol (CC). Així, l'article 1156 del CC recull una llista dels tipus d'extinció d'obligacions: pel pagament o compliment; per la pèrdua de la cosa deguda; per la condonació del deute, per la confusió dels drets del creditor i del deutor; per compensació i per novació. També es presenta com una forma d'extinció dels drets reals (art. 513.3 i 546.1 CC).
  En l'ordenament jurídic català es pot entendre com una situació en què no es pot exercir el dret subjectiu propi del dret patrimonial.
  L'article 1192 del CC disposa que queda extingida l'obligació des del moment en què es reuneixen en una mateixa persona els conceptes de creditor i deutor; llevat que la confusió tingui lloc en virtut del títol d'herència, si aquesta ha estat acceptada a benefici d'inventari.
  Si la confusió recau sobre la persona deutora o creditora principal beneficia els fiadors, no obstant això, la que recau sobre qualsevol d'aquests fiadors no extingeix l'obligació -article 1193 CC. L'article 1848 del CC estableix que la confusió que es verifica en la persona deutora i en la fiadora quan una d'elles hereta de l'altra no extingeix l'obligació de la subfiadora. En el cas d'un deute mancomunat, la confusió s'extingeix en la porció corresponent a la creditora o deutora en la qual concorrin tots dos conceptes -article 1194 CC.
  No és pròpiament una confusió de patrimonis la reunió en una mateixa persona de dues titularitats passives, per la qual cosa no s'extingeix la subfiança (art. 1848 CC).
  La concepció de la confusió com una figura extintiva sembla poc problemàtica en el sentit que la reunió de les posicions activa i passiva comporta una destrucció lògica i ope legis de la relació. Quan manca la dualitat, desapareix la possibilitat d'exercir el crèdit i, d'altra banda, la relació obligatòria ni tan sols podria néixer. En aquest sentit, es pot entendre que la confusió és extintiva tret que en falti l'element patrimonial. Aquests casos no són una excepció, sinó casos d'inexistència de confusió per manca d'un dels elements que la configuren. No es redueixen a l'acceptació de l'herència a benefici d'inventari, com s'ha comentat, ja que també inclouen el benefici de separació de patrimonis, en la mesura que s'admeti en l'ordenament jurídic espanyol, i la restitució de l'herència al fideïcomissari (art. 783.2 CC).
  Aquest automatisme de la confusió explica l'efecte total de la confusió en l'àmbit de les obligacions solidàries i la desaparició d'aquest règim en perjudici del codeutor-hereu, a diferència del Codi civil francès (art. 1209). Només la nul·litat del títol que fonamenta la confusió en fa desaparèixer l'efecte extintiu. En conseqüència, la transmissió d'un patrimoni (herència) que contenia crèdits o deutes extingits per confusió únicament comporta una compensació econòmica per les quantitats amb què la creditora s'ha pogut veure enriquida o perjudicada. La concepció de la confusió com a fenomen automàticament extintiu de l'obligació condueix a interpretar en aquest sentit els articles 1533 i 1534 del CC. La confusió, entesa com a impossibilitat sobrevinguda i provisional d'exercir el dret de crèdit, permet considerar un segon moment en què les titularitats se separen i recuperen llur autonomia i es poden exercir. De manera que l'efecte de la confusió és la inexercibilitat (que justament s'evita amb la separació de patrimonis), però no l'extinció. En aquest sentit, es parla de «situació de confusió», que no equival necessàriament a extinció (punt de vista estès entre la doctrina francesa i recentment sostingut a l'Estat espanyol).