Nota

• Àmbit: Catalunya
• Terme que durant l'edat mitjana presenta diverses accepcions. A vegades s'emprava de la mateixa manera que es feia servir en l'època sotsimperial romana, és a dir, com a mandat provinent del sobirà o de l'emperador.
  La constitució té força de llei i, si el príncep ho desitja, és una llei veritable. Amb aquesta accepció s'utilitza en l'usatge 139, Unaqueque gens («nam igitur quia rex vel imperator edicit, constitucio vel edictum vocatur»). Però al segle XII i durant gairebé tot el segle XIII, el terme constitució designa les manifestacions de la potestat legislativa exercida pels comtes reis de Catalunya, bé a títol unipersonal, bé en col·laboració amb les altes dignitats eclesiàstiques i els magnats que formaven part de llur Cúria (consell ordinari del rei).
  També es va denominar constitució l'ordenació legislativa sorgida de les assemblees de pau i treva. Durant el regnat de Jaume I (1213-1276) va tenir lloc la transició de les assemblees de pau i treva i de la Cúria cap a les Corts com a assemblees plenament representatives. La legislació personal del monarca, amb intervenció de les assemblees i de la cúria o sense, adquireix un desenvolupament important i es continua anomenant constitució. Però al costat d'aquesta potestat personal del monarca, les Corts, ja en ple funcionament, legislen i les projeccions del seu poder legislatiu es denominen genèricament constitucions.
  Des de la famosa constitució de les Corts reunides a Barcelona a la fi del 1283 per Pere II el Gran, el terme amb què es designa aquesta institució, integrada definitivament per representants dels tres braços presidits pel rei, es reserva a les normes generals per a tot el Principat de Catalunya elaborades conjuntament pel rei amb les corts. En el capítol 9 de l'esmentada constitució, el monarca s'obligava que si ell o els seus successors volguessin fer a Catalunya alguna constitució general o estatut, la podrien fer, però amb l'aprovació i el consentiment de prelats, religiosos, barons, cavallers, ciutadans i viletans de Catalunya, o de la major i més sana part dels convocats.
  Les constitucions continuen emanant del sobirà, però amb la condició que siguin aprovades per l'assemblea legislativa. Altrament, no serien constitucions. Per això, tota la literatura jurídica catalana de la baixa edat mitjana i de la primera edat moderna (T. Mieres, J. Marquilles, P. J. Fontanella, A. Oliba, J. P. Xammar, A. de Ripoll, etc.) identifica les constitucions amb el dret paccionat, atès que són normes que estan per sobre de la voluntat unilateral del monarca, fenomen que el doctor Lalinde Abadia designa amb l'expressió normativisme historicista.
  Per la seva condició contractual, havien de ser observades de manera íntegra, inconcussa i perpètua, matèria de la qual s'encarregaven el mateix príncep i les Corts, ja que no podien ser revocades unilateralment.
  A causa de la seva naturalesa pactista, les constitucions tenien una validesa prioritària sobre la resta de fonts del sistema normatiu català. De manera molt especial, sobre les disposicions dictades personalment pel rei, a qui mai no se li va permetre la creació de lleis generals sense el consentiment de les Corts. Si el monarca dictava disposicions contràries a les acordades a Corts, aquestes disposicions eren nul·les de ple dret. Amb això, la normativa particular del rei va estar sempre subordinada a la normativa general.
  En el terme constitució, en sentit genèric, s'hi inclouen, segons el plantejament tradicional, diversos tipus, tots amb la mateixa força d'obligar: a) la constitució pròpiament dita, proposada pel príncep i aprovada pels estaments de les Corts. En la redacció de les constitucions el sobirà s'expressa en primera persona (statuim, i ordenam); b) el capítol de cort, quan la proposta s'origina en els tres braços, o en un d'ells, encara que amb el consentiment dels restants, i és aprovada pel rei en tercera persona amb la fórmula «Plau al Senyor Rei», que es limitava a expressar el consentiment a la proposta que se li formulava, i c) els «actes de cort», entesos com qualsevol projecció legislativa creada inicialment fora de les Corts, però que, per a obtenir un «major confirmo», se sotmetien a la seva aprovació. Si la iniciativa partia del sobirà, l'acte de cort es redactava en forma de constitució; en canvi, rebia la redacció típica dels capítols de cort quan s'aprovava a proposta dels tres estaments o de qualsevol d'aquests. No obstant això, aquest plantejament, recollit en tots els manuals d'història del dret, ha estat recentment revisat pel que fa a la distinció entre constitucions i capítols de cort, i entre ambdós i els actes de cort, amb vista a l'origen, al procediment de formulació i al caràcter. La constitució tenia un caràcter més solemne i podia incidir sobre tots els temes, preferentment sobre els d'índole pública, i regulava problemes d'alta significació. En canvi, el capítol de cort, redactat de manera menys solemne, tractava sobre temes considerats menys importants i, per tant, no considerats pel monarca amb prou entitat per a ser formulats sota la forma de la constitució. Aquesta actitud revisionista no troba diferències entre capítol i acte de cort; prova d'això és que a vegades s'empren com a sinònims.
  Les constitucions podien ser objecte d'interpretació. La interpretació autèntica (aclariment de llei) es va tenir en compte en la constitució de Jaume II en les segones Corts celebrades l'any 1298 a Barcelona, on es va establir que, si calia interpretar alguna constitució, ho faria el monarca ajudat per un òrgan assessor compost per quatre homes rics, quatre cavallers, quatre ciutadans i juristes (savis en dret). La interpretació vulgar de les constitucions s'ha de fer tenint en compte el sentit corrent, recte i honest de les paraules.
  La literatura jurídica catalana va identificar les constitucions amb l'expressió dret municipal, que va rebre del dret romà els criteris sobre l'eficàcia i la interpretació de les normes: «Iura municipalia recipiunt suma interpretationem a iure communi», encara que conservant la independència en la situació de complementarietat en què estaven. En l'època no es van redactar gaires exposicions de conjunt sobre les constitucions (sí, en canvi, sobre els Usatges). L'obra general de més autoritat científica és la de Tomàs Mieres, Apparatus super constitutionibus curiarum generalium Cathaloniae, escrita a mitjan segle XV, encara que es va portar a la impremta al segle XVI, on l'autor glossa les constitucions promulgades en les Corts Generals de Catalunya, i les comenta una per una, des de les primeres del segle XIII fins a les promulgades en les Corts de Barcelona de l'any 1432, celebrades en el regnat Alfons IV el Magnànim. Des del principi del segle XV, tant les diverses modalitats de la legislació de les Corts com l'ordenació legislativa que emanava del rei es van reunir, sistematitzades i traduïdes al català, en el projecte de recopilació del 1413, i posteriorment, van passar a formar part del contingut de les diferents recopilacions que del dret català es van dur a terme durant l'edat moderna.
• V. t.: capítol de cort n m
• V. t.: acte de cort n m
• V. t.: Encara estatuïm n f
• V. t.: Item senyor que'ls canceller e vice canceller vostres n f
• V. t.: Restituïm encara n f
• V. t.: Una vegada lo any n f
• V. t.: Volem, estatuïm n f