Nota

• Àmbit: Espanya | Àmbit: Inespecífic
• La declaració judicial de defunció obre el període més definitiu de l'absència, que constitueix una etapa independent, ja que no necessita la declaració prèvia d'absència (encara que significa la fi, si s'escau, de la situació de defensa provisional de la persona desapareguda o de l'absència declarada), en què perdura la incertitud que caracteritza la situació de l'absent, perquè es manté el dubte legal envers la vida de la persona desapareguda. El Codi civil espanyol (CC) permet instar la declaració de defunció (per una persona interessada o pel ministeri fiscal, segons l'article 2042 de la Llei d'enjudiciament civil), tant si la desaparició es perllonga en el temps com si es produeix en circumstàncies de perill real o presumpte (art. 193 i 194 CC). En aquest sentit, és procedent, un cop hagin transcorregut deu anys des de les últimes notícies o desaparició. Aquest termini es redueix a cinc anys si en el moment de l'expiració l'absent ha complert setanta-cinc anys (art. 193.2 CC); o a un any en el cas que la persona es trobi en un risc imminent de mort per causa de violència contra la vida i sense que se n'hagi tingut més noticies. En cas de sinistre aquest termini és de tres mesos (art. 193 CC).
  Per als desapareguts que pertanyen a un contingent armat i els funcionaris auxiliars voluntaris o en funcions informatives, si han participat en operacions de campanya i hi ha desaparegut, cal deixar transcórrer dos anys des de la data del tractat de pau o de la declaració oficial de la fi de la guerra (art. 194.1 CC).
  Per als que es trobaven a bord d'una nau que ha naufragat o han desaparegut per immersió al mar, cal que transcorrin tres mesos des de la comprovació del naufragi sense tenir-ne cap notícia (art. 194.2 CC); aquest mateix termini s'aplica als que es trobaven a bord d'una aeronau sinistrada, a partir de la comprovació del sinistre, sense notícies, o fins i tot en el cas que s'hagin trobat restes humanes però que no s'hagin pogut identificar (art. 194.3 CC). Ara bé, si la situació de risc real no ha pogut ser comprovada, i s'ha de presumir, el succés o sinistre s'entén produït un cop han transcorregut sis mesos des de les últimes notícies o des de la data de la sortida de la nau o aeronau (art. 194.2 i 194.3 CC).
  La declaració de defunció es duu a terme mitjançant un acte judicial, en el qual ha de constar necessàriament la data a partir de la qual s'entén produïda la mort (art. 195.2 CC); no obstant això, el CC no conté una veritable presumpció de mort, ja que l'article 195, paràgraf primer, es limita a copiar el sistema de presumpcions de l'article 19 del Bürgerliches Gesetzbuch (BGB), el Codi civil alemany, però la resta de la normativa evidencia l'existència d'una veritable expectativa de vida.
  En aquest sentit, la inscripció de la declaració de defunció en el Registre Civil es diferencia de la inscripció de la mort (com resol la Direcció General dels Registres i del Notariat, de l'Estat (DGRN), entre altres, en la Resolució del 2 de setembre de 1996, la inscripció de la declaració de defunció no es pot confondre amb la de la defunció fora de termini, que fixa l'article 87 de la Llei del Registre Civil [LRC]), i es fa en el marge de la inscripció del naixement (art. 46 LRC), a causa del seu caràcter provisional i incert, el qual impedeix la pràctica d'una inscripció definitiva. Per tant, es manté el dubte indefinit que caracteritza l'absència, com fa palès l'article 154 del Reglament de la LRC, que estableix la possible reaparició de la persona desapareguda. A més, la declaració de defunció no significa l'extinció de la personalitat (ni afecta els seus drets personals, que fins i tot pot exercitar allà on es trobi), ni limita la seva capacitat d'obrar, perquè no interromp la continuïtat de la vida jurídica de la persona, si bé la manca de presència i de convivència conjugal determinen, respectivament, l'extinció de la potestat paterna (art. 158 CF i 169 CC) i la dissolució del matrimoni (art. 85 CC). Ara bé, certament, l'article 195 determina la presumpció de la suma dels efectes jurídics que en el moment de la mort s'acostumen a produir; per tant, l'efecte fonamental de la declaració de defunció és l'obertura de la successió dels béns de l'absent. Es tracta d'una successió atípica i especial, perquè es fonamenta en un acte judicial que no declara una situació definitiva, com és la mort, tenint en compte que l'absent pot aparèixer i exigir la restitució del seu patrimoni al més íntegrament possible. Per aquesta raó, l'atribució als hereus del declarat difunt no és plena, i mentre es manté el dubte a l'entorn de la seva mort, es continua protegint i conservant, tant com es pugui, el patrimoni de l'absent. Per això, l'article 196 del CC limita la facultat dispositiva dels presumptes hereus i legataris.
  En aquest sentit, els hereus estan obligats a dur a terme un inventari notarial detallat de tots els béns mobles, així com a descriure els immobles (art. 196.4 CC), el qual té com a única finalitat garantir la restitució patrimonial íntegra a la persona desapareguda si es comprova que viu (art. 197 CC). També com a cautela, l'article 196.2 del CC limita la facultat dispositiva a títol gratuït dels hereus fins que no transcorrin cinc anys des de la declaració de defunció, a fi de conservar el patrimoni de l'absent en previsió del seu possible retorn, ja que la incertitud continua després de la declaració de defunció. A més, l'hereu adquireix la propietat dels béns, però no el domini definitiu, atès que si es comprova l'existència del declarat difunt, aquest té dret a recobrar els seus béns en l'estat en què es trobin i el preu dels que s'hagin venut, i també els béns que amb aquests diners s'hagin adquirit (art. 197 CC). Per tant, la successió en els béns de la persona declarda difunta, d'alguna manera, està condicionada, donada la incertitud envers l'existència de l'absent (es produeix la incertesa del destinatari del patrimoni, ja que poden ser tant els hereus de la persona declarada difunta com aquesta última, si resulta que és viva).
  D'altra banda, l'article 196 del CC també limita els legataris de la persona declarada difunta atès que no poden exigir els béns llegats fins que no transcorrin cinc anys des de l'obertura de la successió, amb idèntica finalitat: evitar la dispersió del patrimoni de l'absent (si bé es tracta només d'un ajornament de la transmissió, atès que la persona legatària adquireix el seu dret des de la declaració de defunció). Per tant, les prohibicions de disposar de l'article 196 del CC desvirtuen la presumpció de mort de l'article 195 del CC i són la prova més irrefutable de l'expectativa de vida que predomina en el CC envers la situació de l'absent.
  L'article 197 del CC regula la revocació de la declaració de defunció si apareix la persona desapareguda o es prova que és viva. La situació que s'inicia amb la declaració de defunció pot cessar, per la prova tant de la mort com de la vida de l'absent, que en tots dos casos comporta la fi de la incertitud. Ara bé, mentre que en el primer es produeix l'obertura de la successió definitiva (encara que els hereus poden ser uns altres, ja que la data de la mort pot ser distinta de la fixada en l'acte de la declaració de defunció), en el segon la principal conseqüència és la restitució dels béns al reaparegut. La persona declarada difunta té dret a recobrar els seus béns en l'estat en què es troben; per tant, sembla que no es pugui demanar cap mena de responsabilitat per la deterioració dels seus béns o pels perjudicis que hagin pogut patir abans de la reaparició de l'absent o de la comprovació que és viva. Alhora, els presumptes hereus no tenen dret al reemborsament de les millores. No obstant això, sempre que s'hagi complert el deure d'inventariar, i s'hagin respectat les limitacions que imposa l'article 196 del CC als hereus i legataris, i que s'estableixen en espera del possible retorn de la persona declarada absent, i a fi de facilitar-li, si s'escau, la devolució del seu patrimoni, tenint en compte la incertesa que caracteritza la situació d'absència).