Nota

• Àmbit: Catalunya
• El Decret de Nova Planta fou una conseqüència de la Guerra de Successió a la Corona d'Espanya, que va acabar amb la presa de Barcelona per part de les tropes francocastellanes de Felip V, l'11 de setembre de 1714.
  Fou promulgat el 16 de gener de 1716 i constitueix una fita important per a la història moderna de Catalunya, ja que representa la línia divisòria entre dos règims. Per una banda, comportà la fi de l'etapa autonòmica segons la qual Catalunya era un estat dins Espanya. Per l'altra, era l'inici d'una etapa regional en la qual Catalunya va ser tractada com un tot. Quedava convertida en regió, perquè encara no s'havien constituït les províncies. No seria fins al Reial decret (RD) d'Isabel II del 30 de novembre de 1833 que, en establir la nova ordenació territorial d'Espanya, Catalunya seria dividida en quatre províncies.
  Malgrat que havien estat anul·lades les institucions i les llibertats polítiques de Catalunya i que el Decret fou promulgat en uns moments en els quals a Espanya s'havia instaurat un règim polític centralista i unificador, el dret privat català va poder subsistir gràcies a la intervenció de diputats filipistes catalans. El rei, però, que no deixava de fer constar la seva victòria en haver «pacificat del tot les meves armes el Principat de Catalunya» volia establir un nou govern. I va confessar que després de «madura deliberació i consulta de ministres de la meva més gran confiança, he resolt que en el referit Principat es formi una Audiència presidida pel capità general o comandant general de les meves armes, de manera que els despatxos, després de començar amb el meu dictat, prossegueixin en el seu nom». D'aquesta manera, va començar a establir una nova planta -una nova organització- judicial per a Catalunya. El Decret té quaranta-quatre capítols en els quals, a grans trets, disposa que l'Audiència s'ha de reunir a les cases «que abans estaven destinades per a les diputacions», i ha d'estar composta d'un regent i deu ministres civils i cinc de criminals, dos fiscals i un agutzil major; els civils han de formar dues sales, i els plets s'han de distribuir per torns, de manera que tots els escrivans d'una sala i de l'altra tinguin treball i emoluments iguals. Afegeix que els dubtes els decidia el regent, «sense recurs i sense retardament del curs de la justícia». Pel que fa a les causes criminals, s'havia de procedir a l'Audiència i els altres jutjats de Catalunya d'ofici, a instància de la part o del fiscal.
  Estableix les relacions organitzatives dels diversos òrgans i elements judicials, fixa el sou o emoluments de cadascun i determina que «les causes de la Reial Audiència s'han de substanciar en llengua castellana» (cap. 4). D'aquesta manera és bandejada la llengua fins llavors utilitzada en l'àmbit judicial.
  A la vegada estableix, de manera similar a Castella, les figures dels regidors, els quals «han de tenir al seu càrrec el govern polític de les ciutats»; els corregidors, «en els llocs dels seus districtes», i els batlles, «en els de les seves jurisdiccions».
  Els articles finals són els que deixen una escletxa d'esperança per a la supervivència del dret privat català, en establir que «En tota la resta que no estigui previst en els capítols antecedents d'aquest decret, s'han d'observar les constitucions que abans hi havia a Catalunya; i s'entén que són reestablertes per aquest decret i que tenen la mateixa força i vigor que allò individual que s'hi mana». De manera semblant, deixa subsistent el Consolat de Mar: «I també és la meva voluntat que s'executi respecte del Consolat de Mar, que ha de romandre, perquè floreixi el comercio, i el país obtingui el màxim benefici». I també les ordenances «que hi hagi per al govern polític de les ciutats, viles i llocs en el que no sigui contrari al que és manat aquí» (cap. 42 al 44). Malgrat les dificultats que sorgiren en el curs de la història posterior, aquests darrers capítols del Decret permeteren la subsistència i la defensa del dret privat de Catalunya.