Nota

• Àmbit: Espanya
• El deure de diligència implica el deure d'actuar d'acord amb un estàndard. La normativa pot establir una regla de cura determinada o remetre a disposicions reglamentàries específiques; en tot cas, cal tenir en compte si es tracta d'una qüestió de mínims o de màxims. En la legislació catalana i en l'espanyola són habituals expressions com ara la «diligència d'un bon administrador» o la «diligència d'un bon pare de família». Així doncs, el deure de diligència marca una línia de conducta, l'incompliment de la qual implica una actuació culposa o negligent.
  En aquest sentit, el llibre III del Codi civil de Catalunya (CCCat) fa referència diverses vegades a la primera expressió citada. Així doncs, l'article 313-1 del CCCat, amb relació als deures comptables, disposa que les persones jurídiques han de dur una comptabilitat ordenada i han de ser diligents amb llur activitat.
  L'article 322-14 del CCCat torna a remarcar aquest deure de diligència d'un bon administrador respecte als membres d'un òrgan de govern, que es concreta, en el mateix article, en el deure d'exercir les seves funcions d'acord amb la llei i els estatuts; cosa que implica el dret i el deure d'assistir a les reunions, d'informar-se sobre l'associació i de participar en les deliberacions i en l'adopció d'acords, així com complir els deures comptables i guardar secret de les informacions confidencials. D'altra banda, els patrons de les fundacions, tal com disposa l'article 332-8 del CCCat, també han d'exercir llurs funcions amb la diligència citada en relació amb l'associació.
  Pel que fa a la segona expressió esmentada, per exemple, l'article 164 del Codi civil espanyol (CC) estableix que els pares administraran els béns dels fills amb la mateixa diligència que si fossin els propis, complint les obligacions generals de tot administrador i les especials que estableix la Llei hipotecària. I l'article 270 del CC regula que el tutor únic també administrarà el patrimoni dels tutelats amb la diligència d'un bon pare de família.
  En el dret d'obligacions també es té en compte aquest concepte, i en aquest sentit l'article 1094 estableix que la persona obligada a donar alguna cosa també l'ha de conservar amb la diligència pròpia d'un bon pare de família. I l'article 1104 del CC fixa que la culpa o negligència de la persona deutora consisteix en l'omissió d'aquella diligència que exigeixi la naturalesa de l'obligació i correspongui a les circumstàncies de les persones, del temps i del lloc. Si l'obligació no expressa la diligència deguda a l'hora de complir-se, s'exigirà la del bon pare de família.
  Pel que fa a drets de crèdit, l'article 1555 del CC exigeix a la part arrendatària la mateixa diligència quan usi la cosa arrendada, la qual ha d'anar destinada a la utilització pactada, o, si és convenient, a la que s'infereixi de la naturalesa de la cosa arrendada, segons el costum de la terra. També el gestor oficiós desenvolupa el càrrec dins aquest estàndard -article 1889 del CC. I pel que fa als drets reals, l'article 1867 disposa que la persona creditora ha de cuidar la cosa que tingui en penyora amb aquesta diligència.
  Evidentment, en el cas de la responsabilitat extracontractual aquest estàndard de conducta té un paper transcendental a l'hora de resoldre sobre la indemnització de danys i perjudicis, ja que l'actuació culpable o negligent de la causant i de la víctima en determinen l'existència i, si n'hi ha, la quantia, la qual pot ser minorada per l'actuació culpable o negligent de la víctima, fins al punt de poder arribar a eliminar l'opció de ser indemnitzat.
  En el cas de la responsabilitat per fet aliè, establerta en l'article 1903 del CC, també es té en compte aquest estàndard, atès que no es tracta d'una responsabilitat objectiva. Així, la responsabilitat de les persones citades cessarà quan puguin provar que van utilitzar tota la diligència d'un bon pare de família per a evitar el dany.
  L'article 1908 del CC també regula que els propietaris respondran dels danys causats per l'explosió de màquines que no hagin estat cuidades amb la diligència deguda.
  Una altra regulació que es refereix al deure de diligència és el Codi de Comerç (Ccom), el qual estableix de manera explícita en l'article 248 que la persona comissionista haurà de prestar la deguda diligència en la custòdia i conservació dels efectes que la comitent li hagi lliurat, fins que es designi una nova comissionista, o fins que el jutge o tribunal es faci càrrec d'aquests efectes a instància de la comissionista. La falta de compliment d'aquesta obligació constitueix una obligació de la comissionista a indemnitzar la comitent pels danys i perjudicis.
  La regulació laboral també fixa aquest deure. L'article 5 de l'Estatut dels treballadors disposa que un dels deures bàsics dels treballadors és complir amb les obligacions concretes del lloc de treball assignat, d'acord amb les regles de la bona fe i la diligència. L'article 20 estableix que, en el compliment de l'obligació de treballar assumida en el contracte, el treballador deu a l'empresari la diligència i la col·laboració en el treball que marquen les disposicions legals, els convenis col·lectius i les ordres o institucions adoptades per l'empresari en l'exercici regular de les seves facultats de direcció, i si no n'hi ha, pels usos i costums.
  D'altra banda, la regulació penal també estableix el deure de diligència. Així, pot ser castigat amb una pena de presó qui, trobant-se en una situació d'insolvència actual o imminent, participi en negocis especulatius que no tinguin una justificació econòmica i hi actuï, atenent a les circumstàncies del cas i a la vista de l'activitat econòmica desenvolupada, contràriament al deure de diligència en la gestió d'assumptes econòmics; o, realitzi qualsevol altra conducta activa o per omissió que constitueixi una infracció greu del deure de diligència en la gestió dels assumptes econòmics i a la qual sigui imputable una disminució del patrimoni de la deutora o per mitjà del qual s'amagui la situació econòmica real o la seva activitat empresarial.
  I per concloure amb l'exemplificació, també s'utilitza aquest concepte en el dret administratiu, on, per exemple, els articles 171 i 174 de la Llei de contractes del sector públic parlen d'un poder adjudicador diligent, i l'article 107 parla de la diligència deguda d'acord amb una bona pràctica professional.
  Finalment, cal remarcar l'existència de l'anomenada lex artis, el deure de diligència que es demana a tot professional, d'acord amb les normes professionals del seu sector o deontològiques; per exemple, el codi deontològic exigible en l'àmbit de la medicina.