Nota

• Àmbit: Inespecífic
• Aquesta nova configuració imperial es va adaptar al govern de tetrarquia, que havia implantat l'emperador Dioclecià (284-305 dC), amb dos augusts a la cúspide del poder, l'un a Orient i l'altre a Occident, ajudats pels seus cèsars respectius. L'imperi es va estructurar en quatre prefectures, dividides en diòcesis, el comandament de les quals requeia en un vicarius. A Occident hi havia les diòcesis de Britannia, Gallia, Viennensis, Hispania, Africa, Italia i Pannonia; a Orient les de Moesia, Thracia, Asia, Pontica i Oriens. Se subdividien en províncies, que administrava un governador. En el cas de la diòcesi d'Hispània, el territori es va dividir en sis províncies: Tarraconense, Cartaginense, Bètica, Lusitània, Gal·lècia i, fora de la Península, Mauritània Tingitana.
  Al principi del segle IV, els emperadors Constantí i Licini van promulgar l'Edicte de Milà (313), que atorgava a tots els seus súbdits llibertat per a practicar qualsevol opció religiosa, entre les quals hi havia la cristiana. L'Església es va adaptar, amb el denominat principi d'acomodació, a l'estructura administrativa civil de l'Imperi. El marc provincial imperial, que estava configurat per cent vint províncies al segle V, va ser la base de les circumscripcions eclesiàstiques. El bisbe que hi havia al capdavant de la capital de província va tenir una rellevància molt més gran respecte dels altres bisbes d'aquesta demarcació, que n'eren sufraganis. Ell era, segons l'ordre judicial, la instància superior dels altres tribunals diocesans; era competència seva l'ordenació dels nous bisbes de la província i presidia el concili provincial. És així com es van originar les diòcesis, com un espai territorial amb un conjunt de fidels encomanats a un bisbe, a qui el col·legi presbiterià ajudava en les tasques pastorals.
  La diòcesi, com a unitat administrativa, la utilitzen les diverses Esglésies cristianes. L'Església catòlica la defineix, segons el cànon 369 del Codi de dret canònic (CDC), com una porció del poble de Déu, circumscrit en un territori del qual té cura pastoralment un bisbe, amb la cooperació del presbiteri, cosa que constitueix una església particular.
  Una diòcesi està composta de diversos elements. El bisbe diocesà és l'autoritat jeràrquica a qui s'encarrega tenir cura pastoral del poble de Déu que viu en un territori determinat. Té una capacitat plena en el seu àmbit, és a dir, no exerceix per delegació del Papa. Té potestat triple: legislativa, executiva -que exerceix ell mateix o per mitjà d'un vicari general- i judicial, la qual pot delegar a un vicari judicial i dels jutges (càn. 391). Es manté el càrrec fins als setanta-cinc anys; a partir d'aquesta edat passa a ser emèrit. La cúria diocesana es compon dels organismes i persones que col·laboren amb el bisbe en la direcció, l'administració i l'exercici de la potestat judicial i en l'organització de les activitats d'apostolat (càn. 469). Al capítol de canonges o col·legi de sacerdots li correspon celebrar funcions solemnes de culte a l'església catedral i els altres oficis que li encarregui el bisbe (càn. 503). Les diòcesis poden estar repartides, per motius d'organització, en zones pastorals i en vicariats forans (que també reben el nom de deganats o presbiteris). S'assemblen a una diòcesi la prelatura territorial i l'abadia territorial (càn. 371), el vicariat apostòlic, la prefectura apostòlica, l'administració apostòlica -erigida de manera estable- i l'ordinariat militar.
  Arran del Concili II del Vaticà, per mitjà del decret Christus Dominus, es parla de la diòcesi com una església particular (càn. 369) i s'incideix, més que en el territori, en la cura pastoral que el bisbe té envers els fidels, amb la col·laboració del presbiteri, i dur a terme la finalitat de l'Església, és a dir, la salus animarum, la salvació de les ànimes. Hi ha diverses menes d'esglésies particulars, encara que l'arquetip principal és la diòcesi, circumscripció de règim ordinari, i és manifesta d'aquesta manera en l'abundància de cànons que se li dediquen en el CDC: del 381 al 430 i del 460 al 514. La prelatura territorial, que es descriu en el cànon 370, també és una església particular, però que no arriba a la plenitud de la diòcesi; segons el Codi del 1917 rebien el nom de prelaturas nullius. Un altre cas és el de les abadies territorials (càn. 370), molt arrelades històricament; se'ls va confiar l'evangelització de noves terres, sobre les quals exercien jurisdicció pròpia. Pau VI va fixar, quan va publicar el Motu proprio Catholica Ecclesia (1976), que en el futur no s'havien d'erigir abadies independents de cap diòcesi. En general, els abats no reben la plenitud del sagrament de l'orde, la consagració episcopal, així que no tenen autoritat per a ordenar preveres.
  Per altra banda, hi ha circumscripcions territorials en zones de missió com el vicariat apostòlic i la prefectura apostòlica (càn. 371, § 1) que, a causa de circumstàncies peculiars, no s'han constituït com a diòcesis. L'atenció pastoral d'aquesta proporció del poble de Déu s'encomana a un vicari o prefecte apostòlic, que regeix en nom del summe pontífex.
  També hi ha circumscripcions territorials amb règim especial com l'administració apostòlica estable; per exemple, en el cas d'una diòcesi que a causa de la mort de l'ordinari es confia a un altre bisbe proper, o en el de diòcesis situades en territoris on l'Església és perseguida.
  Les diòcesis de les Esglésies catòliques orientals i de l'Església ortodoxa s'anomenen eparquies, i les regeix un eparca (bisbe). L'Església catòlica manté les estructures organitzatives, la circumscripció de l'exarcat, com a església particular de ritu oriental que encara no s'ha constituït com a eparquia; hom les acostuma a trobar en zones on hi ha fidels d'aquest ritu (països que reben emigrants).
  Per acabar, hi ha circumscripcions eclesiàstiques personals com l'ordinariat militar, assimilable a una diòcesi, a la jurisdicció del qual pertanyen les forces armades d'un país. Els reglamenta la constitució apostòlica Spirituali militum curae, que va promulgar Joan Pau II el 1986. I la prelatura personal que crea el summe pontífex per a la realització d'obres pastorals o missioneres particulars (càn. 294 al 297), com la prelatura de l'Opus Dei, a la qual està intrínsecament unida la Societat Sacerdotal de la Santa Creu.