Nota

• Àmbit: Catalunya
• A banda del dot i de l'heretament, els pares sempre podien fer altres donacions als fills i filles no hereus per raó d'un futur matrimoni o no. El cas més habitual eren les donacions a favor dels fills mascles, atès que les dones per norma general sempre romanien sota la tutela de la casa paterna (del pare o del seu hereu).
  Eren donacions en béns o diners que es feien perquè els fills tinguessin un peculi propi o perquè es poguessin instal·lar per llur compte separadament de la família. Aquestes donacions les podien fer els dos progenitors o un d'ells, i eren computables a l'efecte de llegítima paterna o materna. Si els donants eren els dos progenitors de vegades s'especificava el que donava cadascun d'ells, i si no es deia res s'entenia que la donació total ho era a parts iguals (a càrrec del cabal de cada cònjuge donant).
  Les donacions implicaven la transmissió de la propietat dels béns de què es tractés, i constituïen una bestreta dels drets legitimaris i fins i tot dels dotals. De fet, moltes vegades es liquidaven els drets a la bestreta, i en les escriptures en què es formalitzaven s'acostumava a especificar que el donatari quedava satisfet dels drets que li corresponien en concepte de llegítima paterna o materna, i renunciava a reclamar res més, i tot això confirmat sota jurament (amb el benentès que aquesta renúncia no afectaria els seus drets en una possible successió intestada).
  Quan el beneficiari era una filla, la norma general era que s'estipulés un pacte reversional, de manera que si ella moria sense descendència els béns donats havien de retornar a la casa paterna (es podia disposar el mateix respecte del fill mascle, però no era freqüent). S'ha de dir que aquesta clàusula de reversió s'establia fonamentalment amb relació a béns immobles. Si es determinava aquest pacte de reversió, s'acompanyava d'una altra disposició en què es fixava una reserva a favor del donatari perquè en pogués disposar lliurement en testament (bàsicament, en relació amb els llegats pietosos).