Nota

• Àmbit: Catalunya
• El terme norma ha estat molt usat per a referir-se a dos objectes radicalment diferents. D'una banda, s'anomena comunament norma un enunciat legislatiu, o més genèricament un document normatiu. D'altra banda, s'anomena norma el contingut significatiu d'un enunciat legislatiu. Com que, com s'ha vist, l'ús comú no distingeix cap de les dues idees, cal traçar una línia neta de separació entre els textos normatius i llur contingut de significat. Per això, es fa la distinció següent: a) s'anomena disposició cada enunciat que pertany a una font del dret; b) una norma és el contingut, el sentit o el significat d'una disposició, que és variable segons la interpretació que se'n faci. En aquest sentit, la disposició constitueix l'objecte de l'activitat interpretativa, i la norma n'és el resultat. Així, doncs, la disposició és l'enunciat que ha de ser objecte d'interpretació.
  Una vegada fet aquest procés interpretatiu, apareix, en general, la norma. Així doncs, cal distingir entre ús de les disposicions i aplicació de les normes. Aplicar una norma significa 'utilitzar-la com a disciplina reguladora d'un cas'. Fer ús d'una disposició significa 'utilitzar-la per treure'n, en via interpretativa, la norma que s'utilitzarà després com a disciplina reguladora del cas'.
  Tradicionalment s'han pogut trobar ambdues expressions en diferents contextos, alguns dels quals se separen de la noció que s'ha proposat. Així, en general, la norma s'ha relacionat amb el dret objectiu. Pel que fa a la disposició, en podem trobar usos molt diferents en l'ordenament jurídic: des de les disposicions testamentàries, o les disposicions que contenen un contracte, o des del vessant juridicoadministratiu, entenent que són disposicions administratives (art. 5 Llei 30/1992). Aquesta distinció és important i, fins i tot, necessària perquè entre disposició i norma no hi ha una correspondència biunívoca per determinades raons que s'exposen a continuació.
  En primer lloc, cal destacar que moltes disposicions tenen un contingut de significat complex, és a dir, hi ha disposicions que contenen més d'una norma de manera conjunta sota un únic enunciat.
  Així, per exemple, la disposició que conté l'article 30 de la Llei de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, diu: «Tenen capacitat d'actuar davant les administracions públiques, a més de les persones que la tinguin, d'acord amb les normes civils, els menors d'edat per a l'exercici i la defensa dels drets i interessos l'actuació dels quals estigui permesa per l'ordenament juridicoadministratiu sense l'assistència de les persones que exerceixen la potestat del pare i de la mare, la tutela o la curatela. S'exceptua el cas dels menors incapacitats, quan l'extensió de la incapacitació afecta l'exercici i la defensa dels drets o interessos de què es tracti», conté, com a mínim tres normes: a) tenen capacitat d'obrar davant les administracions públiques les persones que la tenen, d'acord amb les normes de dret civil; b) tenen capacitat d'obrar davant les administracions públiques les persones menors a les quals és permès per l'ordenament juridicoadministratiu sense l'assistència de les persones que exerceixen la potestat del pare i de la mare, tutela o curatela, i c) no tenen capacitat d'obrar davant les administracions públiques les persones la incapacitació de les quals afecta l'exercici i la defensa dels drets o dels interessos de què es tracti.
  En segon lloc, les disposicions acostumen a ser més o menys vagues o ambigües, ja que, a vegades, permeten diverses interpretacions i, per tant, diferents significats. En aquest sentit, a cada disposició pot correspondre més d'una norma segons la interpretació que se'n faci. Aquesta mena de dissociació entre disposició i norma és força obvi i, freqüentment, objecte de debat en els tribunals o en la doctrina jurídica.
  En tercer lloc, pot succeir que dues disposicions siguin perfectament sinònimes, que una sigui repetició de l'altra i, per tant, s'està davant d'una mateixa norma. També pot passar que dues disposicions no siguin perfectament sinònimes, però que sí que ho siguin parcialment.
  Així, per exemple, pel que fa a les anomenades disposicions sinònimes, les disposicions que contenen l'article 84.1.a de la Llei reguladora de les bases del règim local; l'article 220.1 de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, i l'article 55.1.a del reglament d'obres, activitats i serveis dels ens locals de Catalunya, inclouen la mateixa norma: «Els ens locals poden intervenir l'activitat dels ciutadans per mitjà de les ordenances i els bans.»
  En quart lloc, es podria adduir el cas de les normes que no són contingudes en disposicions. Cal ser conscients que s'ha adoptat un concepte de norma bastant ampli, gràcies al qual qualsevol enunciat pot expressar una norma. Malgrat això, és freqüent trobar en la doctrina conceptes de norma bastant més restringits. Així, doncs, hi ha alguns autors que limiten el concepte de norma a les regles de conducta, per exemple, les que expressen manaments, prohibicions o autoritzacions. Des d'aquest punt de vista, no totes les disposicions són idònies per a expressar normes en sentit propi. Per tant, les disposicions que expressen definicions legislatives o disposicions programàtiques no contenen normes. Altres autors reserven la noció de norma a les regles de conducta que siguin complertes.
  Doncs bé, si s'adopta una o altra d'aquestes nocions més restrictives de norma hi ha una dissociació o una no correspondència entre disposició i norma. Cal dir, finalment, que hi ha una opinió generalitzada en la doctrina en el sentit que es considera que el sistema jurídic no solament és constituït de normes que es poden extreure de les disposicions mitjançant la interpretació. Aquest és el cas de les normes sense disposició.
  Pel que fa a les normes sense disposició, se'n pot parlar en dos sentits diferents: a) en un sentit ampli, s'entén que una norma no té disposició quan s'obté, no d'una única disposició, sinó del conjunt, d'una pluralitat de disposicions combinades entre si, com s'ha esmentat anteriorment; b) en sentit estricte, una norma no té disposició quan és una norma implícita o inexpressada. En aquest cas, la norma no sorgeix de la interpretació d'una disposició concreta o d'una combinació de disposicions; és el cas, per exemple, dels principis generals del dret.