Back to top
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  dret eclesiàstic, n m
  • es  derecho eclesiástico

<Dret canònic>

Definició
Sector de l'ordenament jurídic de l'Estat que regula el fenomen religiós.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • Convé distingir el dret eclesiàstic del dret canònic, que és el dret de l'Església catòlica, és a dir, el conjunt de factors que estructuren l'Església com una societat jurídicament organitzada. L'expressió dret eclesiàstic ha servit per a denominar realitats molt distintes al llarg de la història. De fet, la doctrina ha assenyalat la imprecisió del terme. En qualsevol cas, el terme eclesiàstic s'ha consolidat per a designar les normes vigents en l'ordenament estatal i formulades pels organismes estatals que regulen les manifestacions religioses dels ciutadans o defineixen la situació jurídica de les confessions religioses davant l'ordenament estatal.
    En l'època anterior a la Reforma protestant s'utilitzava el terme dret eclesiàstic per a referir-se en sentit ampli al dret de l'Església catòlica, és a dir, al dret canònic. Dins la canonística, també es feia servir per a denominar el sector de les normes que eren fruit de la decisió de l'òrgan legislador eclesiàstic, i que no pertanyien per tant al dret diví, natural i positiu. Amb la ruptura de la unitat religiosa d'Europa i la contraposició entre Església i Estat, l'expressió dret eclesiàstic va canviar de significat. Van aparèixer les esglésies nacionals separades de Roma, que es van subordinar jurídicament a l'autoritat del príncep, a qui es reconeixia la competència per a regular les qüestions eclesiàstiques. L'objectiu era que els ordenaments canònic i eclesiàstic es diferenciessin i passessin a ser dos cossos jurídics separats. Així, es va començar a utilitzar l'expressió dret eclesiàstic amb el seu sentit actual, a partir del reconeixement de la competència de l'Estat per a regular la matèria religiosa, en la mesura que es projecta socialment en la societat civil.
    Posteriorment, també en els països catòlics, els monarques regalistes van intervenir sovint en la regulació de matèries eclesiàstiques. Durant els segles XVII i XVIII, els reis van exercir dita intromissió per mitjà del placet regium, del recurs de força a conèixer, i el ius patronatus. Així, la legislació civil en matèria eclesiàstica, juntament amb la doctrina que tractava de fonamentar les institucions regalistes, van formar el dret eclesiàstic també en països confessionalment catòlics. Al segle XIX, la influència del liberalisme i el positivisme van donar lloc al creixement d'una ciència nova, la ciència del dret eclesiàstic. A Alemanya, l'Staatskirchenrecht estudiava la matèria eclesiàstica, independentment de la font, des d'una concepció de la ciència jurídica com a ciència històrica i amb una metodologia positivista. En canvi, a Itàlia, l'estudi del diritto ecclesiastico es va basar en els inicis tant en una aproximació històrica a l'estil germànic, com en una perspectiva dogmàtica.
    Gràcies a la teoria de l'ordenament jurídic de Santi Romà, així com a les aportacions de Falco, Del Giudice, Jemolo, De Luca i altres, el dret eclesiàstic es va consolidar com una ciència jurídica independent.
    En l'àmbit acadèmic, el dret canònic s'ha impartit de manera tradicional en la llicenciatura de dret a les universitats espanyoles. La situació va canviar a propòsit de la reforma universitària del 1983, quan es va considerar que el dret canònic no reunia els requisits necessaris per a ser «àrea de coneixement», mentre que es va acceptar la disciplina «dret eclesiàstic de l'Estat». Així, totes les càtedres i els altres llocs docents de dret canònic van passar a denominar-se genèricament dret eclesiàstic de l'Estat a partir del Reial decret 1988/1984, del 26 de setembre. Posteriorment, el Reial decret 1424/1990, del 26 d'octubre, va configurar el dret eclesiàstic de l'Estat com a assignatura troncal del segon cicle en els plans d'estudi de les facultats de Dret (tres crèdits teòrics i un crèdit pràctic). Pel que fa a les fonts, la Constitució espanyola (CE), que recull la normativa de rang fonamental del dret eclesiàstic espanyol, va suposar no només un canvi normatiu sinó també una innovació dels mateixos principis informadors del sistema. La llibertat religiosa és el nucli sobre el qual es construeix tot el dret eclesiàstic. L'article 16 de la CE, en què es reconeix aquest dret, és el punt de referència fonamental en la configuració d'aquesta branca jurídica al costat d'altres preceptes d'aquesta carta magna. Així, garanteix «la llibertat religiosa i de culte dels individus i de les comunitats» (art. 16.1); la immunitat de coacció, quan diu que «ningú no podrà ser obligat a declarar sobre la seva religió o creences» (art. 16.2), i el laïcisme, en assenyalar que «cap confessió no pot tenir caràcter estatal» (art. 16.3). Finalment, en l'esmentat article s'afirma també que «els poders públics han de tenir en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantenir les consegüents relacions de cooperació amb l'Església catòlica i les altres confessions».
    La llibertat religiosa és, doncs, el concepte clau, però ha de ser entesa en tota la seva amplitud; és a dir, com un dret subjectiu que es pot exercir individualment, o col·lectivament, en el si de les comunitats o grups religiosos específics i amb dimensió institucional. Així, la CE determina i reconeix específicament uns subjectes especials, les confessions, amb qui l'Estat mantindrà relacions de cooperació. Per tant, cal destacar que l'Estat espanyol reconeix positivament la llibertat religiosa dels ciutadans i de les confessions religioses, i estableix un equilibri entre el principi de llibertat religiosa i el de laïcitat.
    A més dels preceptes constitucionals, el dret eclesiàstic espanyol es nodreix d'unes fonts que tenen aquest contingut específic. Algunes són unilaterals, ja que provenen únicament de l'Estat, com és el cas de la Llei orgànica de llibertat religiosa, i altres normes que es poden denominar sectorials perquè formen part de normes de dret comú. Unes altres són bilaterals, com els Acords de l'Estat espanyol amb la Santa Seu del 1976 i el 1979, de naturalesa concordatària i els oportuns acords o convenis de cooperació amb les confessions distintes de la catòlica. L'article 7 de la Llei orgànica de llibertat religiosa regula la possibilitat que les esglésies, confessions i comunitats religioses estableixin amb l'Estat dits acords marc. Mitjançant aquests instruments, la confessió adquireix un estatus jurídic especial, que s'ha de manifestar en múltiples sectors: el seu règim fiscal i tributari, l'ensenyament, o la rellevància civil del matrimoni religiós, per esmentar alguns àmbits. Fins avui, l'Estat espanyol ha signat acords de cooperació amb tres confessions religioses: la Federació d'Entitats Evangèliques d'Espanya, la Federació de Comunitats Israelites d'Espanya i la Comissió Islàmica d'Espanya.
    També formen part del dret eclesiàstic les normes de dret internacional relatives a la matèria, especialment les que proclamen els drets humans i les llibertats públiques, com són la llibertat religiosa i la llibertat de consciència, la igualtat i no-discriminació per motius religiosos i la llibertat d'ensenyament, entre altres. Segons l'article 10. 2 de la CE tenen vigència interpretativa, i d'acord amb l'article 96.1, formen part de l'ordenament intern espanyol una vegada publicades oficialment a l'Estat espanyol. Constitueix una tasca important reduir a un sistema unitari aquest cabal tan ric i variat de fonts, juntament amb altres de dret comú. D'altra banda, a més del dret eclesiàstic de l'Estat espanyol, que és aplicable a tot el territori, es pot parlar d'un dret eclesiàstic autonòmic variat i plural en cadascuna de les comunitats autònomes. A partir dels principis constitucionals, es podrà regular de manera diversa, en alguns aspectes, el factor religiós en cadascuna de les autonomies. L'estudi del fenomen religiós es pot abordar des de disciplines diferents: la sociologia, la teologia, la filosofia, l'antropologia. També des del dret, perquè analitza, sistematitza i critica la dimensió de justícia que es dona en les relacions humanes derivades de l'esmentat fenomen.
    La ciència del dret eclesiàstic és aquella especialitat jurídica que té per objecte l'estudi de la dimensió jurídica del fenomen religiós, tant en l'aspecte individual com en el col·lectiu. Ara com ara, resulta indiscutible que l'ordenament jurídic de l'Estat espanyol regula sempre, d'una manera o una altra, la dimensió social del factor religiós. És una dada que avala la legislació interna i el dret comparat.
    Però és diferent plantejar-se si aquest estudi s'ha de dur a terme de manera unitària i autònoma, mitjançant una branca de la ciència del dret que hom sol denominar dret eclesiàstic. Els arguments per a defensar l'autonomia són múltiples i, en general, acceptats per la major part de la doctrina. En primer lloc, hi ha la peculiaritat dels problemes que es plantegen en les qüestions que afecten el factor religiós, i la seva delicada dimensió personal. Aquests dos elements reclamen una visió específica que sàpiga donar una resposta ajustada dins les possibles solucions que ofereix l'ordenament jurídic general. A més, l'Estat és incompetent en l'àmbit de l'esmentada peculiaritat; per tant, si no existís el dret eclesiàstic, el factor religiós únicament es podria estudiar fragmentàriament en l'àmbit d'altres disciplines. El dret eclesiàstic aporta una captació completa del fenomen religiós i una «formalitat científica i singular», en paraules d'Hervada.
    Altres arguments que se solen enumerar com a base de l'autonomia científica del dret eclesiàstic són l'amplitud de la matèria; la significació especial de les normes; el seu peculiar sistema de fonts: unilaterals, bilaterals i confessionals; l'existència d'uns principis generals propis; la regulació de relacions jurídiques diferenciades i l'exigència d'uns recursos metodològics característics. També es pot argumentar que, en el dret comparat, s'admet l'existència d'un sector autònom de l'ordenament jurídic que regula la matèria corresponent al dret eclesiàstic. En qualsevol cas, les raons històriques tenen prou entitat, tant en l'aspecte operatiu com en l'aspecte de l'estudi acadèmic, per a justificar-ne l'autonomia científica, encara que no sigui reconegut universalment. Només cal recordar la situació jurídica nord-americana.
    Malgrat la gran quantitat de decisions jurisprudencials sobre la separació entre Església i Estat consagrada en la primera esmena, no es reconeix l'existència del dret eclesiàstic com una branca autònoma. La divisió en disciplines jurídiques és bastant convencional i pragmàtica, amb la finalitat de facilitar l'ensenyament i la investigació especialitzades del dret.