Nota

• Àmbit: Espanya
• La Constitució espanyola (CE) reconeix la potestat sancionadora en mans de les administracions públiques en els articles 25 i 45. No obstant això, aquest reconeixement té unes limitacions importants. Tant la potestat punitiva penal com la sancionadora administrativa són manifestacions del ius puniendi de l'Estat (Sentència del Tribunal Constitucional [STC] 18/1981, del 8 de juny), i totes dues poden protegir un mateix bé jurídic, si bé en l'àmbit administratiu cal tenir en compte el límit de l'article 25.3 de la CE (una sanció administrativa no pot implicar privació de llibertat). La justificació de la potestat sancionadora resideix en el fet que no és necessari castigar penalment determinades conductes de gravetat menor, ja que és més convenient un sistema repressiu en el qual l'Administració pot actuar.
  La sanció administrativa es defineix com «qualsevol mal infringit per l'Administració a un administrat a conseqüència d'una conducta il·legal». Aquest mal consisteix en la privació d'un bé o un dret, o en l'obligació de pagar una multa. Es distingeix entre sancions d'ordre general i sancions d'autoprotecció; les primeres són pròpies de les relacions de supremacia o subjecció general i les segones, de les relacions de supremacia o subjecció especial (com les disciplinàries). Aquesta diferència és important pel que fa a l'aplicació dels principis de legalitat i de ne bis in idem o concurrència de sancions.
  Els principis de la potestat sancionadora inclouen el principi de legalitat, que al·ludeix al rang de la norma que conté la descripció del tipus sancionador i de les conseqüències aplicables. No hi ha en dret administratiu sancionador una reserva absoluta de llei, i es permet la col·laboració reglamentària, si bé s'ha d'impedir que el reglament reguli la matèria de manera independent i no subordinada a la llei, excepte en els casos de sancions d'autoprotecció, en què es permet que satisfaci aquest principi amb l'aplicació d'una norma reglamentària.
  El segon principi és el de tipicitat, d'acord amb el qual hi ha d'haver un grau de predeterminació normativa de les conductes típiques així com de les sancions reservades a aquestes. Es tradueix en la necessitat imperiosa que, per exigències de seguretat jurídica, hi hagi d'haver, abans que es cometin, fets tipificats per als quals l'ordenament reserva un retret jurídic. No s'infringeix aquest principi, no obstant això, quan s'empren conceptes jurídics indeterminats en les descripcions dels tipus.
  Un altre principi és el de culpabilitat, pel qual no s'aplica la responsabilitat objectiva en dret sancionador administratiu; cal que hi que concorrin dol, culpa, negligència o, fins i tot, simple inobservança.
  Per la seva banda, el principi de proporcionalitat implica que, en la determinació del règim sancionador i de la imposició de sancions administratives, hi ha d'haver l'adequació necessària entre la gravetat del fet constitutiu de la infracció i la sanció que s'aplica.
  La presumpció d'innocència, al seu torn, regeix sense excepcions en el dret sancionador administratiu, i implica que la sanció ha d'estar basada en actes o mitjans probatoris incriminadors del comportament que s'ha de castigar, de manera que la càrrega de provar correspon a qui acusa, i ningú no està obligat a provar la seva innocència. No obstant això, queda plasmada en la llei la presumpció de veracitat dels fets constatats pels agents públics als quals es reconeix la condició d'autoritat que es formalitzen en document públic d'acord amb els requisits legals pertinents. Aquests fets tenen valor probatori, sens perjudici de les proves que els afectats poden articular en llur defensa. També és compatible amb la presumpció d'innocència l'ús de proves indiciàries, sempre que estiguin plenament demostrades (que no siguin meres sospites) i que s'estableixi amb claredat el raonament pel qual s'estima acreditat que aquesta presumpció de culpabilitat de l'inculpat existeix.
  El principi ne bis in idem estableix que no es poden sancionar els fets que han estat sancionats penalment o administrativament, en els casos en què s'aprecia la identitat dels subjectes, els fets i els fonaments. En matèria de sancions d'autoprotecció i especialment les disciplinàries, aquest principi està matisat per la jurisprudència, que considera que no és aplicable en tots els casos.
  Finalment, la irretroactivitat de les normes sancionadores implica que aquestes normes no poden desplegar efectes retroactius in peius, la qual cosa reflecteix la Llei sobre procediment administratiu quan determina que han de ser aplicables les disposicions sancionadores vigents en el moment en què es produeixen els fets que constitueixen la infracció administrativa.