Nota

• Àmbit: Espanya
• Es tracta d'una figura subjectiva del dret públic o, el que és el mateix, d'una personificació juridicopública. Els textos legals deixen constància, d'una banda, de l'existència de múltiples personificacions juridicopúbliques, i, de l'altra, de com aquestes personificacions no responen a un tipus unitari i homogeni. S'utilitzen indistintament diferents conceptes, tots amb un significat equivalent: entitat pública, ens públic, organització pública, administració pública, entre altres.
  Des del marc que ofereix el dret positiu queda afirmada, per tant, la pluralitat i la diversitat d'entitats públiques existents. No obstant això, la classificació matriu de la qual parteix tot el dret públic es concreta en la tradicional distinció entre les entitats polítiques primàries i les entitats instrumentals, o, el que és el mateix, entre les entitats territorials i les entitats no territorials, d'acord amb el criteri distintiu de l'essencialitat o accidentalitat de l'element territorial.
  Pel que fa a les primeres, són entitats bàsiques, corresponents a unitats humanes de convivència, que persegueixen una pluralitat de fins i s'organitzen d'una manera representativa i democràtica (l'Administració de l'Estat; l'Administració de les comunitats autònomes i les entitats que integren l'Administració local). Al costat d'aquestes entitats, hi ha un conjunt de personificacions que han estat creades per aquestes entitats primàries i que en depenen, que s'encarreguen de la gestió descentralitzada de llurs funcions; són instruments operatius, filials de les entitats territorials, que actualment tenen una heterogeneïtat extraordinària.
  El terme ens deriva del substantiu neutre llatí ENS, que significa 'el que és' o 'el que existeix'. A partir d'aquesta concepció tan àmplia, el terme, d'origen filosòfic, arriba a la terminologia jurídica per la influència de la tradició canonista i de la filosofia escolàstica. Ara bé, el terme ens com a sinònim de persona juridicopública neix a l'Europa continental durant el segle XIX.
  La tècnica de la personificació de les organitzacions de caràcter públic és un instrument que es configura com el mitjà organitzatiu més adequat per a l'estructuració interna del conjunt de les administracions públiques. Gràcies a aquesta tècnica s'ha pogut construir el sistema de les entitats públiques territorials, sobre la dada d'una personalitat independent de la de l'Estat, així com estructurar tot l'aparell administratiu que formen les personificacions instrumentals.
  La classificació més antiga i tradicional de les persones jurídiques és la que, amb diferents denominacions, respon a la vella distinció romanista entre universitas personarum i universitas rerum o universitas bonorum, és a dir, entre la personificació d'un conjunt de persones o d'un conjunt de béns. En el primer cas es tracta de corporacions o associacions -d'entitats de base corporativa- i, en el segon, d'institucions o de fundacions -entitat de base fundacional o institucional-. L'element personal és capital en les entitats corporatives, mentre que l'element patrimonial ho és en les institucionals.
  La segona summa divisio de les personificacions públiques consisteix en la distinció entre entitats territorials i entitats no territorials. Aquesta distinció sorgeix dins la doctrina alemanya del segle XIX, com un intent de concretar la dualitat clàssica entre corporació i institució en l'aplicació a les persones juridicopúbliques. El criteri diferenciador es va trobar en l'element del territori: a diferència del que succeïa amb les altres persones jurídiques, el territori és per a l'Estat i el municipi un element fonamental, una part que constitueix l'estructura que tenen i una condició necessària de llur existència.
  La darrera de les tipologies clàssiques és la que pretén diferenciar les entitats o persones públiques de les entitats o persones privades. Els criteris doctrinals per a establir la diferenciació entre les unes i les altres han estat diversos; els principals, no obstant això, són els següents: el criteri de la finalitat; el criteri de les prerrogatives; el criteri de la creació o ingerència estatal; el criteri de la forma, i, el criteri juridicoestructural. Tots els criteris distintius de les diverses categories generals d'entitats són, però, considerablement genèrics, fet que redueix molt la rellevància jurídica de la classificació. En els orígens històrics, no obstant això, la situació era radicalment diferent, atesa l'absència de normes legals sobre els diferents tipus de persones jurídiques. Així, la inclusió d'una entitat en una o altra tipologia comportava conseqüències jurídiques transcendentals.
  Avui dia, en canvi, la situació és totalment oposada: d'una banda, s'ha produït el fenomen de la tipificació normativa, que representa la regulació legal exhaustiva de múltiples tipologies de persones jurídiques, i el caràcter corporatiu o institucional del tipus d'entitat corresponent representa, jurídicament, poca cosa. De l'altra, els tipus normatius de persones jurídiques han experimentat un procés de flexibilització i d'instrumentalització: es configuren com a esquemes abstractes de personificació, susceptibles d'englobar les finalitats i els interessos més variats.
  Tot i el caràcter tradicional que tenen les classificacions enumerades, la doctrina jurídica els continua utilitzant, en uns casos per pura inèrcia, i, en d'altres, en canvi, perquè, encara avui, amb grans imperfeccions, aquestes categories generals estableixen una diferenciació necessària alhora que justificada. Segons alguns autors, no hi hauria inconvenient a continuar utilitzant aquesta classificació, que té el gran avantatge d'estar consagrada per l'ús, sempre que es tingui consciència de la imperfecció del criteri diferenciador original i que les notes diferenciadores entre els conjunts d'entitats a les quals s'al·ludeix són, actualment, unes altres.
  Obviant per l'extensió i la varietat la normativa relativa a les entitats territorials, les entitats públiques instrumentals són habitualment objecte de regulació en les lleis de pressupostos generals de cada any. Tot i això, pel que fa a una normativa més concreta, es pot veure també la següent: la Llei del 26 de desembre de 1958, de règim jurídic de les entitats estatals autònomes (LRJEEA), de l'Estat; la Llei 4/1985, del 29 de març, de l'Estatut de l'empresa pública catalana; i, la Llei estatal 20/2006, del 5 de juny, de modificació de la Llei 5/1996, del 10 de gener, de creació de determinades entitats de dret públic (LCEDP).