Back to top
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  immunitat, n f
  • es  inmunidad

<Història del dret>

Definició
Privilegis i exempcions concedides pels sobirans a alguns dominis territorials durant l'alta edat mitjana.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • Les immunitats són un dels factors que van contribuir, d'una manera més poderosa, a forjar el règim feudal català en l'època medieval. La immunitat era un benefici que concedien els agents del poder polític a un gran domini territorial, pel qual aquest quedava exempt de determinats actes d'autoritat, de manera que delegaven o transferien al propietari determinades facultats d'índole administrativa, judicial i financera, que ell mateix podia fer efectives en l'àmbit del territori immune. En els territoris que no eren declarats immunes eren normalment els representants dels poders públics, el comte i els seus agents, els encarregats de desenvolupar aquests actes d'autoritat. Així mateix, la institució que gaudia d'aquest privilegi quedava sota la protecció règia i, com a contrapartida, els titulars, lliures de la violència il·lícita, estaven obligats a fer oracions pel rei, pels seus afins i per l'estabilitat del Regne carolingi, si pertanyien a l'Església, i a guardar la fidelitat règia, si es tractava de particulars. D'altra banda, també s'anomenava immunitat el patrimoni que rebia el privilegi anterior.
    Els orígens de la immunitat es remunten a l'època del baix Imperi romà, quan es va estendre als patrimonis privats, per mitjà d'un privilegi particular, l'exempció d'impostos, serveis i càrregues públiques de què gaudien els latifundis imperials. A la França merovíngia, on apareix documentada des dels inicis del segle VI, l'element essencial de la institució era l'exoneració d'impostos. Entre els carolingis, les concessions d'immunitat tenien una caracterització més definida, ja que a l'immunitari se l'autoritzava a percebre, en diversos àmbits i en benefici propi, les rendes del fisc i l'exercici de funcions fiscals dins la seva propietat. Aquesta immunitat, aplicada pels primers reis carolingis, és la que es va estendre pels territoris de la Marca Hispànica, la futura Catalunya, des dels inicis del segle IX.
    En els territoris catalans, i com a privilegi dels reis francs, les concessions d'immunitat, bé d'una manera originària, bé per mitjà de confirmacions posteriors, van beneficiar sobretot les institucions eclesiàstiques; malgrat que no totes les catedrals ni tots els monestirs van rebre aquests privilegis, encara que sí els més importants, en el cas de les grans propietats particulars, la concessió va ser excepcional. El fet que la immunitat règia es concedís mitjançant un privilegi és una prova evident que no es va generalitzar.
    El contingut de la concessió immunitària podia ser més o menys desenvolupat, dins els privilegis d'immunitat carolingis. Així, per exemple, en un precepte de l'any 836, atorgat per Lluís el Piadós, i confirmat posteriorment pels seus successors en diferents moments, amb què es concedeix la immunitat a la catedral d'Elna, s'hi estableix una prohibició rotunda, que afecta tant el comte com els funcionaris inferiors, d'entrar (introitus) en el territori immune. D'aquesta manera, l'estament oficial impedia que el poder comtal tingués facultats sobiranes sobre els llocs immunitaris i sobre les persones que hi residien. Aquesta prohibició afectava, essencialment, l'exercici de l'activitat judicial. S'eximia la institució beneficiada de satisfer impostos, serveis i càrregues públiques (exaccions), i es prohibia al poder comtal i als seus delegats exercir directament les facultats de govern en la institució immunitària (districtio). Per aquest motiu, l'amo del patrimoni immune exercia dins l'àmbit territorial propi les funcions del poder polític, i convertia aquest patrimoni en un nucli d'autonomia jurisdiccional i financera.
    Així, en paraules de l'historiador Ramon d'Abadal i de Vinyals, «el comte, doncs, ni cap altra autoritat, no pot entrar en el territori de la immunitat, ni per a jutjar, ni per a posar multes, ni per a prendre allotjaments, ni per a reclamar fidejussors ni prestacions, ni per a dur homes, ni per a exigir impostos, i totes aquestes funcions queden delegades pel rei a l'immunista, al propietari del domini privilegiat». Per tant, cap jutge no podia resoldre, en l'àmbit de les possessions immunes, causes judicials, percebre costes processals ni nomenar fiadors per a garantir l'execució de les sentències fermes; ni cap oficial podia recaptar impostos ordinaris, ni personals ni reals, ni exigir impostos indirectes, de trànsit, l'aprofitament de béns veïnals o de qualsevol altra índole; ni reclamar la prestació de les càrregues públiques generals als súbdits del Regne; ni percebre censos; ni actuar coercitivament contra els residents en el domini, ni contra els seus béns. En suma, els dos pols bàsics sobre els quals gravitava la concessió immunitària eren que el comte i els seus oficials no haguessin participat en l'esfera de l'administració de justícia i l'exempció de tota intervenció en l'àmbit econòmic financer. La immunitat així concebuda no obligava els residents en el domini a la prestació de serveis d'índole militar. En canvi, més tardanament, sí que es va concedir a alguns monestirs el privilegi de triar l'abat.
    En l'esfera de l'administració de justícia, l'abast de la jurisdicció immunitària no afectava les causes criminals o greus, les causae maiores, que corresponien a delictes als quals s'aplicava pena amb vessament de sang (homicidi, rapte, incendi, adulteri), que van continuar sota la jurisdicció del tribunal comtal. No obstant això, en el segle X, i com a cosa realment excepcional, les causes greus es reservaven, en alguns casos, a l'abat del monestir. És el cas del de Besalú, en la vila que duu aquest nom, que rebé la immunitat l'any 977, i també del monestir de Ripoll (938). En canvi, les causes civils, les causae minores, sí que eren resoltes per la jurisdicció pròpia de la comunitat immune.
    La primera concessió immunitària documentada a Catalunya és la que Lluís el Piadós va concedir al monestir de Sant Genís les Fonts, a prop d'Elna, a Rosselló. El 820 es va concedir al d'Arles; el 822, al de Banyoles, i els de Santa Grata i Sureda la reberen el 823. Durant els segles IX i X molts monestirs catalans van rebre aquest privilegi i van poder gaudir d'immunitat règia.
    A mesura que es consolidava la reconquesta i la repoblació del país català, i com un signe més de desvinculació política del Regne dels francs, van ser els comtes catalans els qui van atorgar dins el territori del seu comtat preceptes similars als privilegis d'immunitat concedits pels sobirans francs. Segons Josep Maria Font i Rius, això hauria succeït «en els cenobis de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, als quals el primer comte barceloní ja hereditari, el famós Guifré I el Pelós, havia proveït de sengles règims d'immunitat territorial».