Back to top
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  impunitat, n f
  • es  impunidad

<Dret penal>

Definició
Absència de càstig d'una infracció penal, que pot tenir lloc a causa de la impossibilitat de comprovar-ne l'autoria o per la falta d'un pressupòsit exigit per al càstig.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • Generalment es considera, des d'un punt de vista col·loquial, que la impunitat té lloc en una situació en la qual un delicte no s'arriba a aclarir, l'autoria no es descobreix o, tot i aclarir-se o descobrir-se'n l'autoria, no es pot fer efectiva la responsabilitat penal associada. Des de la perspectiva del sistema penal, en canvi, la impunitat té relació amb una situació molt concreta en què un fet o una persona culpable o presumptament culpable d'un fet delictiu queden fora de l'àmbit de la normativa penal per raons diverses. La situació d'impunitat pot derivar de causes jurídiques o de causes fàctiques diverses que comporten, naturalment, conseqüències jurídiques diferents, descrites a continuació.
    1. ÀMBIT PENAL MATERIAL. La impunitat d'un fet es pot afirmar en el cas dels fets que, tot i reunir els elements típics essencials d'una figura delictiva, queda al marge de la normativa penal a causa de la destipificació posterior de la conducta i de l'aplicació de la retroactivitat de la norma favorable (fet atípic per atipicitat sobrevinguda). La impunitat també es pot afirmar en el cas dels fets que, tot i ser antijurídics i haver-se'n determinat l'autoria, són declarats ex lege, és a dir, no mereixedors de la pena típica a causa de l'existència d'una excusa absolutòria per a l'autor o l'autora. En ambdós casos, encara que per motius dogmàtics i legals diferents, el fet és impune, una qualificació, en canvi, que no és essencialment vàlida en cas que l'autor o l'autora estigui emparat per una causa d'exempció de la responsabilitat criminal (art. 20 CP) o per una causa d'extinció de la responsabilitat criminal (art. 130 CP), i encara que la conseqüència jurídica penal sigui materialment la mateixa: no poder exigir-li responsabilitat penal.
    2. ÀMBIT PROCESSAL. La impunitat no fa referència al fet, sinó a la persona o les persones que hi participen, i no posseeix un significat jurídic, sinó que fa referència a una conseqüència fàctica. En efecte, la normativa processal, tal com s'organitza el procediment, no permet qualificar un fet que presenta les característiques d'una infracció penal i que està sent investigat (encara que no es pugui jutjar per absència o desconeixement de l'autoria) de situació d'impunitat. La raó és que si l'autoria és desconeguda i, malgrat les investigacions, no es pot aclarir, s'ha de dictar sobreseïment provisional, acte que fa que, si bé materialment el fet continua impune, processalment no ho és, perquè sempre es pot reobrir la causa mentre no s'esgotin els terminis prescriptius. De la mateixa manera, si l'autoria és coneguda però la persona no està a disposició de la justícia, s'ha de dictar una ordre de crida i cerca i, a continuació, se l'ha de declarar en situació processal de rebel·lia: aquesta declaració comporta que, si bé des d'un punt de vista material la persona es troba igualment en una situació d'impunitat, no s'hi troba processalment.