Nota

• Àmbit: Catalunya
• (Del baix llatí intestia, ídem, derivat de intestatus, 'intestat'.)
• A Catalunya, durant l'edat mitjana, els senyors es consideraven hereus legítims dels pagesos que morien sense testament. Aquesta pràctica, a l'origen del dret consuetudinari, arrenca dels tributs o usatges senyorials, i passa a formar part de l'articulat dels Usatges de Barcelona durant la segona meitat del segle XII, concretament de l'usatge 138, De intestatis.
  Segons el dit usatge, es podien donar diverses situacions jurídiques. Si els vassalls rústics morien abintestato i deixaven esposa i fills, el senyor tenia dret a la tercera part de llurs béns. En el cas que deixessin només fills, el dret d'intestia atribuïa al senyor la meitat dels béns. La mateixa part, la meitat, és la que rebia el senyor en el cas que els camperols deixessin només vídua; l'altra meitat l'heretaven els parents del difunt. Si el pagès no tenia parents, corresponia al senyor la totalitat dels béns, encara que havia de respectar els drets que l'usatge 147, Vidua si honeste reconeixia a les vídues. El que s'establia per als marits també es va fer extensiu a les esposes que morien sense testament. L'única propietat sobre la qual es podia exigir la intestia era la propietat moble.
  Així, es van regular els casos més generalitzats d'intestia, regulació amb la qual, en principi, es va garantir un cert equilibri entre els interessos dels camperols i les pretensions dels senyors. No obstant això, amb la intensificació del canvi feudal (s. XI i XII), que va enfortir els senyors en detriment dels camperols oprimits, va provocar que els senyors, cada vegada àvids de més ingressos, no dubtessin a abusar de llur poder, resolguessin, en benefici propi, els nous casos d'intestia que sorgirien en la vida diària, i convertissin aquesta pràctica en una pràctica odiosa per a la gent de l'època, ja que implicava, com a servitud personal, una limitació en l'exercici de drets patrimonials i una restricció en la facultat de disposició dels béns propis. Els jurisconsults catalans de les acaballes de l'època medieval, amb la finalitat de limitar els abusos senyorials, van determinar els casos en què els senyors podien exigir el dret d'intestia.
  Els nobles que morien abintestato es regirien per l'usatge 31, Si a vicecomitibus, precepte pel qual el senyor, en comptes del dret d'intestia, tenia el dret de gratificació, que consistia en la facultat de concedir el feu a qualsevol dels fills del mort. Calia, però, que la destinació dels béns no estigués establerta.
  La intestia, que es troba documentada des de mitjans segle XII, va tenir una aplicació generalitzada a tot Catalunya, normalment unida a la cugucia i a la eixorquia. Ara bé, a mesura que les ciutats i les viles van obtenir llurs corresponents cartes de poblament i de franquícia de l'autoritat sobirana, van anar rebent els privilegis d'exempció dels mals usos, privilegis que els seus habitants farien valer en el futur sempre que els senyors presentessin exigències indegudes.
  En alguns llocs de Catalunya, com ara la diòcesi de Girona, es va regular el dret d'intestia d'una manera especial. Concretament, en la rúbrica XXII, 1, dels Costums de Girona, (Consuetudines diocesis gerundensis), s'estableix que si el camperol moria sense testament i sense fills (exorco), els seus béns mobles i semovents es repartien en tres parts: una per al senyor; una altra que se subdividia en terços, el primer dels quals es distribuïa entre els clergues perquè llurs oracions acompanyessin l'ànima del difunt, el segon corresponia als parents i el tercer es repartia entre els pobres. El que quedava de l'herència es destinava als parents.
  L'any 1486, la intestia i la resta de mals usos van quedar abolits pel capítol primer de la Sentència arbitral de Guadalupe, durant el regnat de Ferran II el Catòlic. D'aquesta manera es posava fi al problema de les remences a Catalunya.
• V. t.: mal ús n m