Nota

• Àmbit: Espanya
• D'acord amb l'article 28.1 de la Llei general tributària (LGT), el fet imposable és el supòsit de naturalesa jurídica o econòmica fixat per la llei per a configurar cada tribut, i la realització del fet origina el naixement de l'obligació tributària. Per tant, hi ha una configuració legal del fet imposable de cada tribut, una delimitació legal positiva. Quan el subjecte passiu realitza un fet que no coincideix amb aquesta configuració o delimitació, es produeix un cas de no-subjecció.
  No va ser fins a la publicació de la LGT que aquest concepte va agafar cos legalment, per bé que la doctrina ja havia tractat el tema anteriorment. Com indica Fernando Sáinz de Bujanda, és clar que, per eliminació, queden inserits en l'àmbit de la no-subjecció els fets que no estiguin configurats en l'ordenament com a imposables, és a dir, com a no susceptibles de generar obligacions de pagament tributari. Segons Antonio Berliri, la no-subjecció genera una situació en què falta alguna cosa per a complir el supòsit de fet regulat per l'òrgan legislador com a idoni per a determinar el naixement de l'obligació tributària. Són casos que resten fora de l'òrbita del fet imposable però que hi tenen una certa proximitat, d'una manera que la norma que els estableix no té cap manament jurídic ni incorpora cap conseqüència per a la realització del fet regulat. Segons Sáinz de Bujanda, el supòsit de no-subjecció fixat per la llei es qualifica amb la intenció d'aclarir la formulació del fet imposable, com un element didàctic o orientador, i per això aquest autor considera que les normes declaratòries de la no-subjecció no tenen eficàcia constitutiva: no en neixen drets ni deures tributaris de cap mena. La norma de no-subjecció és perfectament suprimible, atès que és una norma merament interpretativa i aclaridora.
  Una part de la doctrina, integrada per autors com ara Juan Martín Queralt i Carmelo Lozano Serrano, considera que, per bé que l'òrgan legislador ho precisi, es pot obtenir la mateixa conseqüència mitjançant una interpretació adequada. Aquestes tesis, però, no són acceptades per tota la doctrina, i autors com ara Guillermo Núñez Pérez i César Albinyana defensen, des d'un punt de vista de lògica jurídica estricta, que no hi ha cap obstacle per a admetre que la norma jurídica estableixi d'una manera expressa que determinats casos de la realitat material quedin exclosos de càrregues. Segons el darrer autor, quan en el si de l'ordenament hi ha una norma que qualifica de no subjectes determinats fets, el significat i abast de la no-subjecció formulada té un caràcter singular, és a dir, jurídic, i es passa d'un fet fonamental al pla normatiu. Amb altres paraules, la determinació de la no-subjecció no és el producte d'un raonament lògic o el resultat d'una creença o una propensió subjectiva de qui la interpreta, sinó que és de caràcter exclusivament normatiu. Finalment, és possible que l'òrgan legislador qualifiqui impròpiament de no subjecte allò que fa lògicament part de l'esfera jurídica de l'exempció, i a la inversa, que qualifiqui d'exempt allò que lògicament és no subjecte.
  S'ha exposat la delimitació positiva del fet imposable, però l'article 29 de la LGT estableix que «la Llei, si escau, ha de completar la determinació concreta del fet imposable mitjançant la menció de supòsits de no-subjecció». Es poden trobar exemples d'aquesta determinació en els impostos que componen el sistema tributari de l'Estat espanyol. Per exemple, no estan subjectes a tributació de l'impost sobre la renda de les persones físiques les quantitats per dietes o despeses de transport, ni les indemnitzacions de la Unió Europea per arrendament de cultius de préssecs i de nectarines. Quant a l'impost sobre el valor afegit, no hi estan subjectes determinats tipus de lliurament de béns i prestacions de serveis, com ara: la transmissió de la totalitat del patrimoni empresarial o professional d'un subjecte passiu a favor d'una sola persona adquirent que continuï l'exercici de les activitats de la persona transmitent; el lliurament de mostres gratuïtes de mercaderies sense valor comercial o les demostracions a títol gratuït; el lliurament d'impresos i d'objectes publicitaris; la prestació de serveis de persones físiques en règim de dependència derivada de relacions administratives o laborals, i el lliurament de béns i les prestacions de serveis dutes a terme directament pels ens públics sense contraprestació o mitjançant la contraprestació de naturalesa tributària.
  Com s'ha dit anteriorment, l'examen d'alguns d'aquests casos pot induir a pensar més aviat en exempcions que no pas en subjeccions. Si un fet imposable està subjecte a tributar però en queda exempt, hi ha el criteri que aquest fet determina que el fet imposable no pugui restar sotmès a un tribut diferent amb semblances evidents amb el primer. En canvi, si es tracta d'una no-subjecció, aquesta limitació de la subjecció a tributar no hi és. La primera conclusió no és exacta, atès que en algun cas l'impost sobre el valor afegit pot estar subjecte però exempt en les vendes i els arrendaments d'habitatges, però subjecte a tributar pel mateix fet imposable per l'impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats. Un efecte de la qualificació de cas de no-subjecció és que no s'ha d'interpretar restrictivament, com en el cas de l'exempció.
  Quant a la jurisprudència, la Sentència del Tribunal Suprem (STS) del 23.12.1986 afirma el següent: «L'exclusió de l'impost constitueix un supòsit de no-subjecció, una delimitació negativa o el revers del fet imposable. No es tracta, doncs, d'una exempció. Marcar aquesta diferent naturalesa no és el producte de subtileses teòriques, sinó un factor molt concret d'importants efectes jurídics.» La STS del 12.5.1982 estableix que el tribunal entén «que la norma de no-subjecció no implica cap privilegi, sinó una definició negativa del fet imposable», i que no és d'aplicació l'article 24 de la LGT, «que només veda l'analogia per a l'exempció del fet imposable o de les exempcions. Per tant, la interpretació d'una norma de no-subjecció s'ha de realitzar per la via declarativa i fent-ne l'anàlisi, sense que sigui forçós reduir-ne l'àmbit, cosa que equivaldria a desconèixer el manament legal en determinar el fet imposable.» En el mateix sentit, la STS del 15.1.1998 diu: «és lògic considerar que el fet de no esmentar en el text de la Llei reguladora de les hisendes locals de la no-subjecció dels salts d'aigua, implica la voluntat de l'òrgan legislador de suprimir el supòsit esmentat de no-subjecció i determina, per tant, que cal considerar que els salts d'aigua són construccions».