Nota

• Àmbit: Espanya
• La doctrina destaca el caràcter mutable dels significats del terme objecció de consciència, el dinamisme dels objectius que persegueix i el sentit no unívoc que té. Aquesta incertesa es deu a la dificultat de diferenciar aquest concepte d'altres de similars, com per exemple el de desobediència civil, que consisteix a resistir-se, habitualment de manera pacífica, a les exigències o als mandats del poder establert, normalment amb un fonament polític que busca un canvi legislatiu. L'objecció de consciència, en canvi, consisteix a incomplir un deure jurídic per motius de consciència individual, i no sol implicar una estratègia per a aconseguir un canvi polític. No obstant això, de vegades les dues actituds s'aproximen, cosa que en dificulta la diferenciació; per exemple, les lligues d'objectors de consciència al servei militar pretenen la modificació clara de les lleis.
  D'altra banda, la doctrina també distingeix entre l'objecció de consciència secundum legem i l'objecció de consciència contra legem. En el primer cas, el comportament individual reiterat i la demanda constant han fet que l'òrgan legislador accepti legítimament una alternativa a un deure jurídic que no comporti una lesió o una vulneració de la pròpia consciència individual i possibiliti complir un deure alternatiu. És una altra forma d'exercici d'un dret reconegut expressament per l'ordenament, com en els casos d'objecció de consciència al servei militar, si bé en alguns casos l'acceptació legítima no procedeix de l'òrgan legislador, sinó de la jurisprudència i, és més, no es preveu un deure opcional, com passa amb l'objecció de consciència a l'avortament. L'objecció de consciència contra legem, per la seva banda, engloba els casos que plantegen una autèntica objecció, és a dir, una actuació contrària al que s'estableix legalment per motius de consciència.
  L'objecció de consciència es pot definir com la negativa de l'individu per motius de consciència a complir una obligació o un deure legalment establert i jurídicament exigible, incloent-hi qualsevol pretensió contrària a la Llei motivada per raons axiològiques, no merament psicològiques, de contingut principalment religiós o ideològic. Les pretensions tenen per objecte evitar l'elecció menys lesiva per a la pròpia consciència d'entre les alternatives legals, evitar el comportament que suposa la norma, o bé assumir la sanció prevista per l'incompliment, fins i tot per a aconseguir el canvi legislatiu.
  Per reconèixer els casos possibles d'objecció de consciència, no solament s'ha d'acudir a la legislació, sinó també a la jurisprudència, ja que no és habitual que els ordenaments jurídics els esmentin de manera expressa. De fet, l'ordenament jurídic espanyol només regula l'objecció de consciència al servei militar. És per això que la doctrina establerta pel Tribunal Constitucional (TC) és fonamental.
  El TC va considerar en un primer moment l'objecció de consciència com una manifestació de la llibertat ideològica i de la llibertat religiosa, concretada en la llibertat de consciència, consagrada en l'article 16 de la Constitució. «L'objecció de consciència forma part del contingut del dret fonamental a la llibertat ideològica i religiosa reconegut en l'article 16.1 de la Constitució i, com ha indicat aquest Tribunal diverses vegades, la Constitució és directament aplicable, especialment en matèria de drets fonamentals» (Sentència del Tribunal Constitucional [STC] 53/1985, de l'11 d'abril).
  No obstant això, el Tribunal va canviar radicalment els arguments i la doctrina en tractar la naturalesa del dret d'objecció de consciència al servei militar. A partir de la STC 160/1987, del 27 d'octubre, deixa de considerar l'objecció de consciència com un dret fonamental emparat per l'article 16.1 de la Constitució i passa a ser un dret constitucional autònom derivat únicament de l'article 30.2 de la Constitució. El canvi suposa la desconnexió entre la llibertat de consciència i l'objecció de consciència, de manera que si el constituent no l'hagués regulat expressament, no hauria estat possible al·legar-ne l'existència per derivació de la llibertat de consciència.
  Es pot concloure que no hi ha cap dret general d'objecció de consciència que legitimi l'incompliment d'un deure legalment establert, sinó que només en els casos expressament reconeguts per l'òrgan legislador es pot parlar d'un dret subjectiu. En altres paraules, en l'ordenament jurídic espanyol l'única objecció de consciència reconeguda com un dret de la persona és l'objecció al servei militar, que a més té naturalesa de dret constitucional. Tanmateix, aquest no és l'únic cas reconegut com a tal, encara que no estiguin recollits en la Constitució o en una llei.
  El dret protegeix un seguit de manifestacions concretes d'objecció de consciència, com a forma de solució d'un problema social, ja que existeixen grups d'opinió o moviments ideològics que pretenen derogar o modificar determinats plantejaments legislatius pel fet d'afectar l'àmbit ideològic. En vista d'això, es pot mantenir la legislació, però admetre la discrepància, amb la qual cosa es reconeix un dret d'objecció de consciència sobre la base del dret a la llibertat ideològica o religiosa. Es legitima, així, l'incompliment d'un deure legal pel fet de contradir-se amb les conviccions personals, i en alguns casos s'ha d'imposar un deure alternatiu, encara que no sempre és possible. La legislació no ha d'entrar a valorar les conviccions ni ho ha de pretendre; simplement possibilita evitar un conflicte.
  Les manifestacions d'objecció de consciència admeses de manera més clara, a més de l'objecció al servei militar, són l'objecció a participar en pràctiques abortives i l'objecció als tractaments mèdics. D'altra banda, l'objecció en el jurament no és possible en el dret espanyol, ja que des de la Llei del 24 de novembre de 1910 s'autoritza substituir el jurament en nom de Déu per la promesa en nom de l'honor, la qual cosa es manté en les regulacions de presa de possessió de càrrecs públics i, fins i tot, en el jurament a la bandera.
  Respecte a l'objecció al servei militar, cal atendre la Llei 22/1998, del 6 de juliol, reguladora de l'objecció de consciència i de la prestació social substitutòria, de l'Estat, i el seu reglament, aprovat per mitjà del Reial decret 700/1999, del 30 d'abril. Aquesta Llei neix amb un caràcter temporal marcat, i encara que continua vigent, no és aplicable per la suspensió del servei militar obligatori des del 31 de desembre de 2001, en aplicació del Reial decret 247/2001, del 9 de març.
  Quant a l'objecció de consciència a l'avortament, s'accepta la negativa personal a intervenir directament o indirectament en la realització de pràctiques abortives legals per motius morals, usos deontològics o conviccions religioses. El TC al·ludeix clarament a aquesta mena d'objecció com a dret fonamental en la STC 53/1985, de l'11 d'abril, dictada en recurs d'inconstitucionalitat contra la primera redacció del Projecte de Llei orgánica de reforma de l'article 417 bis del Codi penal. La doctrina, a més, ha estat confirmada pel Tribunal Suprem en sentències del 16 de gener de 1998 i del 23 de gener de 1998, en què assenyala que l'objecció de consciència de metges i personal sanitari és «directament aplicable», ja que forma part del contingut de la llibertat ideològica i llibertat religiosa reconegudes en l'article 16.1 de la Constitució.
  L'objecció de consciència als tractaments mèdics la plantegen habitualment els testimonis de Jehovà quan es neguen a rebre un tractament de transfusió de sang. La doctrina majoritària, però, ja reconeix gairebé unànimement aquesta objecció per motius religiosos als adults plenament capaços i en plenes facultats. Quant als menors que no tenen prou capacitat de raciocini o de maduresa per a decidir per si mateixos, la situació és diferent. La STC 154/2002, del 18 de juliol, destaca la prioritat del bé jurídic en la vida del menor, per la qual cosa s'exigeix als pares que no intentin evitar la intervenció del poder públic en aquest sentit, però tanmateix declara que reclamar-ne una actitud permissiva contradiu llur dret a la llibertat religiosa.