Nota

• Àmbit: Espanya
• L'article 1088 i següents del Codi civil espanyol (CC) contenen el règim jurídic de les obligacions, les quals tenen una vessant de dret i una de deure, que les distingeix del simple deure jurídic, malgrat que el primer article que ho regula disposa simplement que tota obligació consisteix a donar, fer o no fer alguna cosa. Així, en un costat de la relació obligatòria simple hi ha la part creditora, i en l'altra, la part deutora, les quals poden ser persones físiques i persones jurídiques (l'article 38 del CC reconeix la capacitat que la persona jurídica contregui obligacions). L'objecte de l'obligació és una prestació que ha de dur a terme la part deutora en favor de la creditora, i que ha de ser possible, lícita i determinable.
  L'article 1089 del CC estableix que aquestes obligacions neixen de la llei, dels contractes, dels quasicontractes i dels actes i omissions il·lícits en què hi hagi qualsevol gènere de culpa o negligència. En aquest sentit, l'article 1090 del CC determina que les obligacions derivades de la llei no es presumeixen, i només són exigibles les que disposen el mateix Codi i les lleis especials. Les nascudes dels contractes tenen força de llei entre les parts, tal com indica l'article 1091 del CC. La major part de les obligacions que tracta el CC són de caire contractual. I, pel que fa a les obligacions civils nascudes de delictes o faltes, l'article 1092 del CC assenyala que s'han de regir per la regulació del Codi penal; i les que deriven d'actes o omissions en què intervingui culpa o negligència, però no estiguin penades per la llei, queden sotmeses a l'articulat del CC (art. 1093 CC).
  En el cas d'una obligació de donar, l'obligat també ha de conservar la cosa amb la diligència pròpia d'un bon pare de família fins al lliurament (art. 1094 CC). El creditor adquireix el dret real amb el lliurament de la cosa; malgrat això, té dret als fruits produïts des que neix l'obligació de lliurament (art. 1095 CC); i la de lliurament d'una cosa determinada comprèn el lliurament de totes les coses accessòries, tant si han estat esmentades com si no (art. 1097 CC).
  En el cas que el deutor estigui obligat a fer una activitat, si no la fa, l'article 1098 del CC disposa que s'ha de fer executar a càrrec seu. Aquest criteri s'aplica també si no ha tingut en compte els termes que estaven establerts i, si escau, es pot decretar que es desfaci el que s'ha fet de manera incorrecta; també, si l'obligació consisteix en el deure de no fer i el deutor executa el que li havia estat prohibit (art. 1099 CC).
  Pel que fa al temps de compliment de l'obligació, l'article 1125 del CC estableix que, en el cas que s'hagi assenyalat un dia cert per a complir l'obligació, aquesta només és exigible quan el dia arriba. En cas que la incertesa consisteixi a arribar o no al dia, l'obligació es considera condicional i es regeix pel que assenyalen l'article 1113 i següents del CC.
  L'article 1100 del CC recull la possibilitat d'una mora, si l'obligat no compleix l'obligació; s'incorre en mora quan el creditor exigeix de manera judicial o extrajudicial el compliment de l'obligació. No obstant això, el CC disposa un parell de casos en què no cal que el creditor procedeixi a aquesta intimació: quan l'obligació o la llei ho declarin així de manera expressa, i quan de la naturalesa i de les circumstàncies resulti que la designació de l'època en què s'havia de lliurar la cosa o dur a terme el servei va ser motiu determinant per a establir l'obligació. El precepte tanca amb l'estipulació que, en el cas d'obligacions recíproques, cap dels obligats no es constitueix en mora si l'altre no ha complert l'obligació o no s'avé a complir degudament el que li pertoca. I, des que una de les parts compleix la seva obligació, comença el període de mora per a l'altra.
  L'article 1101 estableix una indemnització per danys i perjudicis que ha de pagar l'obligat que en el compliment de la seva obligació incorri en dol, negligència o morositat, i els qui de qualsevol altra manera contravinguin l'obligació en qüestió.
  Es pot dur a terme una primera classificació de les obligacions per raó del subjecte i per raó de l'objecte. En el primer cas, es diferencia una relació unipersonal d'una altra de pluripersonal. Aquesta darrera pot ser mancomunada, solidària i parciària (regulades en l'article 1137 i següents del CC).
  Pel que fa a l'objecte, es distingeixen, entre altres, les obligacions positives i les negatives; les primeres tenen per objecte donar o fer alguna cosa i les darreres consisteixen a abstenir-se de realitzar alguna cosa. També es pot parlar de les obligacions divisibles i de les indivisibles, regulades per l'article 1149 i següents del CC, que recullen que les divisibles permeten la fracció en parts equivalents de la prestació total, de manera que cadascuna pot satisfer l'interès del creditor en la proporció corresponent; en canvi, són indivisibles quan la prestació no en permet el compliment per parts sense alterar-ne el contingut de base.
  Així mateix, es distingeix entre obligacions específiques (quan tenen per objecte una cosa certa i determinada), genèriques (quan l'objecte recau sobre coses que pertanyen a un gènere concret, sense cap altra especificació) i les de gènere limitat (que són un entremig de les dues anteriors, i tenen per objecte coses que pertanyen a un gènere determinat per circumstàncies externes).
  Es pot parlar també d'obligacions pecuniàries i no pecuniàries; les primeres tenen com a objecte de la prestació el lliurament de diners. I d'obligacions cumulatives, alternatives i facultatives, en cas que hi hagi prevista una pluralitat de prestacions. Les primeres requereixen el compliment de totes les prestacions previstes, tant si són de donar, de fer o de no fer. Les obligacions alternatives, que l'article 1131 i següents del CC regulen, es caracteritzen perquè tenen establertes diverses prestacions d'una manera alternativa. I les facultatives consisteixen en la realització d'una sola prestació, en què s'atorga al deutor la facultat de triar entre diverses prestacions que pot dur a terme per complir la seva obligació.
  Per acabar, l'article 1156 del CC indica que les obligacions s'extingeixen pel pagament o el compliment d'aquestes, per la pèrdua de la cosa deguda, per la condonació del deute, per la confusió dels drets del creditor i del deutor, per la compensació i per la novació.
• V. t.: obligació mancomunada n f
• V. t.: obligació parciària n f
• V. t.: obligació solidària n f