Nota

• Àmbit: Catalunya
• La penyora i la hipoteca es configuren inicialment com a drets reals segons el dret romà, però constituïts en garantia del compliment d'obligacions concertades (aquí s'opta per tractar-les d'acord amb la tradició romana).
  1. CONCEPTE. El dret romà antic desenvolupava el dret de penyora com un dret real de tipus especial. La seva constitució depenia en tot cas de l'existència d'un dret de crèdit garantit i concedia al creditor amb garantia pignorativa la facultat d'alienar la cosa penyorada. No es feia distinció entre la pignoració de coses mobles i immobles, i no era necessària la transmissió de la possessió. Ja el dret comú va acabar diferenciant la penyora mobiliària de la immobiliària, que es va passar a anomenar hipoteca; es parlava de pygnus i de hypotheca sense que s'establissin distincions essencials, excepte pel que fa a l'objecte de l'una i de l'altra. D'aquesta manera es designava pygnus, la penyora de possessió preferent en béns mobles i hypotheca, la penyora sense possessió sobretot de béns immobles. El nostre dret manté en general la institució de l'empenyorament i de manera molt tardana s'estableix una distinció clara entre penyora i hipoteca segons quin en sigui l'objecte; a partir d'aleshores, la penyora es va configurar com una garantia atorgada amb béns mobles i amb trasllat de possessió al creditor o un dipositari, mentre que la hipoteca va esdevenir una garantia immobiliària sense trasllat de domini. Ja en el segle XVI es va crear per primera vegada un registre de censos, hipoteques i tributs per tal d'inscriure-hi, entre d'altres, les hipoteques, com ho indica la denominació. Però pràcticament no s'usava, i el 1768 es va crear el oficio de hipotecas, que s'establia en uns districtes prefixats i que era el precedent immediat dels registres de la propietat actuals (el 1861 -per la Llei hipotecària- es va introduir el requisit de publicitat en tots els negocis jurídics que afectaven béns immobles, el qual es complia mitjançant la inscripció en aquests registres).
  2. CLASSES. Segons l'origen, es parlava de penyores o hipoteques legals, contractuals i judicials. En tot cas, llur existència pressuposava la d'un dret de crèdit que la mateixa penyora garantia. Així, a) les penyores legals eren les imposades per la llei (per exemple, era la que gaudia l'esposa respecte del patrimoni del marit en garantia dels seus drets dotals i d'escreix, o el pupil respecte del patrimoni del tutor curador); b les penyores contractuals eren les que s'originaven mitjançant un contracte públic o privat (si s'establia en document públic tenia preferència respecte d'altres drets fixats oralment o en escrit privat) i s'establien per a garantir el pagament d'un deute, i c les penyores judicials eren les que s'originaven basant-se en un acte judicial dit de sobirania (decret) i era el cas de les penyores imposades pel jutge per a assegurar el compliment d'una sentència.
  3. CONTINGUT I EXECUCIÓ. Es podia penyorar o hipotecar un bé determinat, però eren habituals els empenyoraments generals de patrimonis; per exemple, el marit garantia amb tot el seu patrimoni el dot i l'escreix de la dona, o el mateix en el cas del patrimoni del tutor curador respecte del seu pupil. El dret de penyora donava al creditor un dret preferent per a vendre el bé penyorat, si no es complia l'obligació que aquell garantia, però la venda només es podia dur a terme quan el deutor no havia complert la seva obligació principal en el venciment fixat. I, en aquest punt, calia parlar de la pervivència d'una institució visigoda, el Liber iudiciorum; és a dir, el període de gràcia. Així, el creditor, arribat el venciment de l'obligació principal garantida, si aquesta no es complia ho havia de denunciar (uns ordenaments consuetudinaris indicaven que ho havia de fer directament al deutor; d'altres, davant l'autoritat judicial) i s'atorgava un termini de deu dies perquè aquella obligació es complís. Ara bé, si després d'aquest termini el deutor no havia donat compliment al requeriment, aleshores la penyora es podia posar a la venda amb la intervenció de l'autoritat judicial (algun ordenament municipal permetia al creditor optar entre vendre la penyora o quedar-se-la en pagament del deute, si es tractava d'obligacions dineràries i el valor d'aquella les cobria). La venda de la penyora sempre havia de ser per mitjà de subhasta pública, que s'encomanava al corredor del lloc; precisament aquest anunciava la subhasta de manera oportuna durant tres dies, si la penyora era un bé moble, i trenta, si era un bé immoble. Passats aquests terminis, es procedia a la subhasta i el bé s'adjudicava al millor postor. El preu obtingut es destinava a cobrir el deute reclamat i amb el que sobrava del preu s'havien de costejar les despeses causades i els perjudicis soferts pel creditor, a més dels drets de la cort judicial, que, en general, arreu solia ser d'un terç del valor de l'obligació executada. Si no es cobria amb el que s'havia obtingut, es procedia contra el patrimoni del deutor.