Nota

• Àmbit: Espanya
• Els articles 109 i següents del Codi penal (CP) del 1995 regulen la responsabilitat civil derivada de delicte o falta que qualsevol persona responsable criminalment ha de satisfer. La regulació legal està construïda sobre la base d'un principi fonamental: la reparació íntegra del dany. Es tracta de col·locar la víctima del delicte o la falta en la mateixa situació o en una de similar en la qual es trobava abans de produir-se el delicte o la falta.
  Les penes i les mesures de seguretat no són les úniques conseqüències jurídiques del delicte o la falta. L'article 109 del CP estableix que «l'execució d'un fet descrit per la Llei com a delicte o falta obliga a reparar, en els termes que estableix la legislació, els danys i perjudicis que ha causat». Igualment, l'article 116.1 disposa que «qualsevol persona criminalment responsable d'un delicte o una falta ho és també civilment si del fet se'n deriven danys o perjudicis». Tot i que es troba recollida en el CP per raons històriques, la responsabilitat civil ex delicto té una naturalesa de caràcter civil. Els efectes de les normes que la regulen es produeixen en l'esfera civil, i són raons pragmàtiques i de caràcter politicocriminal les que han fet que encara es mantinguin en el CP. D'altra banda, la responsabilitat civil derivada de delicte o falta és una part de la responsabilitat civil extracontractual, caracteritzada només pel fet que l'acte il·lícit que la genera és constitutiu de delicte o de falta. Les úniques diferències substancials entre la responsabilitat civil derivada de delicte o falta i la resta de la responsabilitat civil extracontractual són només de tractament processal: quan el fet il·lícit que causa danys rescabalables està tipificat en el CP, l'acció civil es pot exercitar en el procés penal, juntament amb l'acció penal. El ministeri fiscal ho fa així d'ofici, excepte si la part perjudicada es reserva expressament l'acció civil per exercitar-la davant els tribunals civils.
  La principal diferència entre pena i responsabilitat civil és que la primera pressuposa la culpabilitat, i la segona, en canvi, només té com a pressupòsit l'existència d'un dany rescabalable causat per un fet antijurídic (art. 118 CP). Igualment, mentre la pena es regeix pel principi de personalitat (només es pot imposar a l'autor), la responsabilitat civil la pot satisfer una persona diferent de qui va produir el dany (és transmissible i susceptible de compliment solidari i subsidiari). La finalitat de la pena i la de la responsabilitat civil tampoc no coincideixen. La pena s'orienta a la prevenció, i la sanció civil s'orienta a la reparació.
  Segons l'article 110 del CP la responsabilitat civil derivada de delicte o falta comprèn: la restitució, la reparació del dany i la indemnització de perjudicis materials i morals.
  Pel que fa a la restitució, el CP estableix que s'ha de restituir, sempre que sigui possible, el mateix bé, amb l'abonament de les deterioracions i els menyscaptes que hagi sofert (art. 111 CP). La restitució ha de ser del mateix bé. Si s'entrega un bé diferent o l'equivalent econòmic, ja no és una restitució, sinó una reparació o una indemnització. En realitat, l'abonament de les deterioracions i els menyscaptes no és una restitució en sentit estricte, sinó una indemnització, l'import de la qual queda en mans de l'arbitri del Tribunal. La restitució del bé està limitada per la irreivindicabilitat, ja que, segons l'article 111.2 del CP, la restitució no és aplicable «quan la tercera persona hagi adquirit el bé en la forma i amb els requisits establerts per la legislació per fer-lo irreivindicable» (art. 464, 1764, 1955 i 1956 Codi civil espanyol [CC] i art. 85, 86, 324 i 545 Codi de comerç).
  Quant a la reparació del dany, pot consistir en obligacions de donar, de fer o de no fer, que el jutge o la jutgessa o el tribunal ha d'establir ateses les circumstàncies del cas (art. 112 CP).
  Finalment, en referència a la indemnització, el CP només estableix expressament que la indemnització de perjudicis materials i morals comprèn no només els que s'han causat a la persona agreujada, sinó també els que s'han irrogat als seus familiars o a terceres persones. Per danys o perjudicis materials s'han d'entendre els que produeixen un menyscapte avaluable en diners sobre interessos patrimonials dels perjudicats, mentre que els danys morals són els que afecten els béns immaterials. Exemples d'aquests últims són: el dolor per la pèrdua d'un ésser estimat, el patiment físic, l'afectació de l'estètica, el deshonor o el desprestigi, entre altres. Pel que fa als destinataris de la indemnització cal dir que la persona agreujada és el subjecte passiu de la infracció (la persona portadora del bé jurídic).
  És important distingir el concepte de agreujat del de perjudicat, ja que poden no coincidir en la mateixa persona. Aquest últim és el que pateix els danys civils produïts pel delicte o la falta i pot ser la persona agreujada o una de diferent. D'altra banda, no té sentit discutir què s'ha d'entendre per familiars, ja que l'article 113 estén el dret d'indemnització també a terceres persones.
  El problema fonamental de la indemnització dels perjudicis és la determinació de la quantitat, ja que el CP no estableix cap criteri a l'efecte, l'article 115 determina que aquesta valoració queda en mans de l'arbitri judicial, i únicament els jutges i tribunals tenen l'obligació d'establir raonadament en la sentència les bases en què fonamenten la quantitat dels danys i de les indemnitzacions. D'aquesta manera, la xifra estipulada pel jutge o la jutgessa en la sentència no és revisable en cassació, sinó només les bases en què s'ha fonamentat per a determinar-la. Només l'article 114 del CP disposa com a regla per a determinar l'import que aquest s'ha de moderar si la víctima ha contribuït amb la seva conducta a la producció del dany (compensació de culpes).
  L'article 116 i següents del CP determinen les persones civilment responsables i les divideixen en dos grans blocs: els responsables civils directes o faltes i els subsidiaris. Pel que fa als responsables civils directes es poden distingir cinc grans grups de casos.
  En primer lloc, pel que fa a la responsabilitat civil dels criminalment responsables, l'article 116 estableix que «qualsevol persona criminalment responsable d'un delicte o d'una falta ho és també civilment si del fet se'n deriven danys o perjudicis. Si hi ha dos o més responsables d'un delicte o falta, els jutges o tribunals han d'assenyalar la quota de la qual ha de respondre cadascun». En l'apartat 2 s'estableixen els criteris que s'han de seguir pels casos de codelinqüència: «Els autors i els còmplices, cadascun dins la seva respectiva classe, són responsables solidàriament entre ells per llurs quotes, i subsidiàriament per les corresponents als altres responsables. La responsabilitat subsidiària s'ha de fer efectiva: de primer, en els béns dels autors, i després, en els dels còmplices. En els casos en què es faci efectiva la responsabilitat solidària o la subsidiària, queda estàlvia la repetició del qui hagi pagat contra els altres per les quotes corresponents a cadascun.»
  En segon lloc, l'article 117 del CP defineix la responsabilitat civil de la part asseguradora: «Els asseguradors que hagin assumit el risc de les responsabilitats pecuniàries derivades de l'ús o explotació de qualsevol bé, empresa, indústria o activitat, quan, a conseqüència d'un fet previst en aquest Codi, es produeix l'esdeveniment que determina el risc assegurat, són responsables civils directes fins al límit de la indemnització legalment establerta o convencionalment pactada, sens perjudici del dret de repetició contra qui correspongui.»
  En tercer lloc, hi ha la responsabilitat civil en determinats casos d'exempció de responsabilitat penal, en què l'article 118 del CP estableix que «l'exempció de la responsabilitat criminal declarada en els punts 1, 2, 3, 5 i 6 de l'article 20 no comprèn la de la responsabilitat civil, que s'ha de fer efectiva d'acord amb les regles següents: A) en els casos dels punts 1 i 3, també són responsables pels fets que executen els declarats exempts de responsabilitat penal els qui els tenen sota llur potestat o guarda legal o de fet, sempre que hi hagi hagut culpa o negligència per part seva i sens perjudici de la responsabilitat civil directa que pugui correspondre als imputables. Els jutges o tribunals han de graduar de manera equitativa la mesura en què ha de respondre amb els propis béns cadascun dels subjectes esmentats; b) són igualment responsables la persona èbria i la intoxicada en el cas del punt 2; c) en el cas del punt 5 són responsables civils directes les persones a favor de les quals s'ha previngut el mal, en proporció al perjudici que se'ls ha evitat, si és estimable o, si no és així, en la que el jutge o la jutgessa o el tribunal estableixi segons el propi arbitri. Quan les quotes de què hagi de respondre la persona interessada no són equitativament assignables pel jutge o la jutgessa o el tribunal, ni tan sols per aproximació, o quan la responsabilitat s'estengui a les administracions públiques o a la major part d'una població i, en tot cas, sempre que el dany s'hagi causat amb assentiment de l'autoritat o dels seus agents, s'ha de disposar, si escau, la indemnització en la forma que estableixen les lleis i els reglaments especials, i d) en el cas del punt 6, han de respondre principalment els qui han causat la por, i si no hi són, els qui han executat el fet. Si es tracta d'un cas d'error, l'article 118.2 declara que són igualment responsables civils els mateixos autors del fet.
  En quart lloc, l'article 122 del CP regula la responsabilitat civil dels qui han participat a títol lucratiu dels efectes d'un delicte o d'una falta i els obliga a restituir la cosa o a rescabalar el dany fins a la quantitat de llur participació.
  Finalment, en cinquè lloc, cal tenir en compte, des del 13 de gener de 2001, quan va entrar en vigor la Llei orgànica reguladora de la responsabilitat penal dels menors, el grup de casos en què els responsables civils són menors de divuit anys. L'article 61 de la Llei incorpora com a novetat l'establiment d'un règim de responsabilitat solidària dels menors i llurs pares, tutors, acollidors o guardadors legals o de fet (per aquest ordre), que han de respondre pels danys i perjudicis derivats de la infracció penal comesa pels menors, la responsabilitat dels quals és objectiva, ja que no s'exigeix culpa o negligència per apreciar-la. Aquest article és d'aplicació únicament en els fets que han comès menors d'entre catorze i divuit anys. Si superen aquesta franja d'edat, s'ha d'acudir a les regles generals del CP i, si no hi arriben, a les regles generals del CC.
  Pel que fa a la responsabilitat civil subsidiària, està regulada pels articles 120 i 121 del CP. El primer article tracta, de manera general, de les persones que han de respondre civilment quan no hi ha les que són responsables criminalment, i enumera cinc casos: a) els pares o els tutors, pels danys i perjudicis causats pels delictes o les faltes comesos pels majors de divuit anys subjectes a llur pàtria potestat o tutela i que visquin en llur companyia, sempre que hi hagi per part seva culpa o negligència; b) les persones naturals o jurídiques titulars d'editorials, diaris, revistes, estacions de ràdio o televisió o qualsevol altre mitjà de difusió escrita, oral o visual, pels delictes o les faltes comesos utilitzant els mitjans de què siguin titulars, sens perjudici del que disposa l'article 212 del CP; c) les persones naturals o jurídiques, en els casos de delictes o de faltes comesos en els establiments dels quals siguin titulars, quan els qui els dirigeixin o administrin, o llurs dependents o empleats, han infringit els reglaments de la policia o les disposicions de l'autoritat que estan relacionats amb el fet punible comès, de manera que aquest no s'hauria produït sense la infracció esmentada; d) les persones naturals o jurídiques dedicades a qualsevol gènere d'indústria o comerç, pels delictes o les faltes que han comès llurs empleats o dependents, representants o gestors en l'execució de les pròpies obligacions o serveis, i e) les persones naturals o jurídiques titulars de vehicles susceptibles de crear riscos per a terceres persones, pels delictes o les faltes comesos mentre llurs dependents, representants o persones autoritzades els utilitzaven.
  L'article 121 regula específicament la responsabilitat civil subsidiària de les administracions públiques amb els termes següents: «L'Estat, la comunitat autònoma, la província, l'illa, el municipi i altres ens públics, segons els casos, responen subsidiàriament dels danys causats pels responsables penalment dels delictes dolosos o culposos, quan els responsables siguin una autoritat, agents i contractats o funcionaris públics en l'exercici de llurs càrrecs o funcions sempre que la lesió sigui conseqüència directa del funcionament dels serveis públics que se'ls ha confiat, sens perjudici de la responsabilitat patrimonial derivada del funcionament normal o anormal dels serveis esmentats exigible d'acord amb les normes de procediment administratiu, i sense que, en cap cas, es pugui produir una duplicitat indemnitzadora. Si en el procés penal s'exigeix la responsabilitat civil de l'autoritat, dels agents i contractats o funcionaris públics, la pretensió s'ha de dirigir simultàniament contra l'administració o l'ens públic presumptament responsable civil subsidiari.»