Nota

• Àmbit: Catalunya
• La sentència arbitral era una fórmula que ja formava part de la legislació goda, però fou al segle XI, en vista de l'increment dels conflictes en el marc del naixent feudalisme, quan es va començar a recórrer habitualment a aquesta pràctica, que es basava en un acord previ pel qual cada part designava una o més persones que actuarien com a jutges per tal que juntes trobessin una solució a la qüestió en disputa.
  A partir d'aleshores, les sentències arbitrals van proliferar no només per raó del funcionament deficient de la justícia de l'època, sinó també perquè es buscava la mediació de persones de prestigi reconegut, com ara el rei, en afers d'una importància especial que se situaven per sobre del que era habitual en els plets ordinaris, o fins i tot per no haver-se d'atenir al dret estricte. Hom considera que la pràctica de l'arbitratge permetia superar diferències de difícil solució per a la justícia ordinària. La sentència o el laude arbitral vinculava molt enèrgicament ambdues parts, fins al punt de considerar-se irrecurrible.
  A partir de la recepció del dret romà (s. XII-XIII), diversos tractadistes es van interessar per comentar el procediment arbitral, i distingien entre l'arbitratge simple, en què els àrbitres estaven obligats a aplicar la normativa legal, i l'arbitratge d'amigable composició, equivalent a l'actual arbitratge d'equitat, en què es prescindia del dret vigent. Alguns laudes arbitrals van adquirir tanta importància que van obtenir reconeixement oficial a partir de diversos actes de corts. Així mateix, algunes sentències arbitrals van ser compilades com a fonts del dret català en les Constitucions i altres Drets de Catalunya.
  En la història de Catalunya es poden esmentar diversos exemples de rellevància especial, com ara la Sentència arbitral de Baiona, emesa el 23 d'abril de 1463 per Lluís XI de França sobre els contenciosos plantejats entre Joan II de Catalunya-Aragó i Enric I de Catalunya-Aragó (IV de Castella), en un intent -no reeixit- de posar fi a la guerra civil que havia esclatat al Principat. O bé, la Sentència arbitral de Guadalupe, emesa el 21 d'abril de 1486, dictada per Ferran II de Catalunya-Aragó des del monestir d'aquesta localitat extremenya, per la qual foren abolits els mals usos sobre la pagesia catalana i es posà fi a les guerres remences. També els senyors podien actuar com a àrbitres per a dirimir qüestions plantejades entre els seus vassalls.
  El dictamen de sentències arbitrals era bastant corrent per a solucionar conflictes de tota mena, a excepció dels casos d'assassinat i de faltes greus que competien als oficials públics o bé als «judicis de prohoms». Els àrbitres, de nombre variable (un, dos, tres o més), eren elegits de comú acord entre les parts mitjançant un «compromís» pel qual ambdues parts litigants es comprometien expressament a complir tot el que fos disposat per sentència; també es podia donar el cas que cada part escollís el seu àrbitre, però afegint-n'hi un tercer de comú acord (tanquam in superstantem et comunem ac tertiam personam).
  En principi, no calia que fossin experts en lleis, encara que algun cop hi intervenien professionals del dret. Hom pot trobar, entre els àrbitres, persones de condició ben diversa: des de bisbes o altres jerarques eclesiàstics -molts d'ells versats en jurisprudència-, passant per nobles, donzells, autoritats municipals o notaris, fins a gent d'ofici, per a arbitrar qüestions plantejades en el si d'alguns gremis. De manera general, es preveia que fossin homes preeminents de la comunitat, de bona condició i fama; les dones i els menors de vint-i-cinc anys no podien actuar com a àrbitres.
  Els àrbitres, un cop investits com a tals («àrbitres e arbitradors, loadós e amicables composadors»), procedien a examinar el cas pel qual havien estat requerits; en primer lloc escoltaven les declaracions orals dels testimonis de l'una i de l'altra part i examinaven tot seguit les proves escrites que els fossin presentades o feien altres comprovacions necessàries. Després d'haver deliberat i estudiat el cas, dictaven llur sentència («pronunciam, sentenciam e arbitralment declaram») i condemnaven la part trobada culpable a una indemnització econòmica o a una altra mena de restitució.
  La sentència es posava per escrit davant de notari i el dictamen incloïa al final la retribució que s'havia de donar per la seva feina tant als àrbitres com al notari que hi havia intervingut. També era preceptiu de comprometre les dues parts a acatar la sentència en el termini indicat. La resolució dels àrbitres tenia la mateixa eficàcia i força que si fos judicial. En cas d'incompliment, corresponia al batlle d'executar les penes o sancions corresponents, que es repartien entre la seva Cort i la part obedient. De vegades, però, no n'hi havia prou amb una primera sentència i en calia pronunciar una altra (pels mateixos o per uns altres àrbitres) a fi de modificar-ne alguns aspectes, cosa que donava lloc a una nova declaració o interpretació de la primera.
  Per mitjà dels arbitratges, molts conflictes, petits o grans, podien trobar una via de solució sense necessitat de recórrer a les instàncies de rigor (corts del batlle o del veguer), i segurament també com a manera d'estalviar-se despeses i d'evitar llargs plets.
• V. t.: mal ús n m