Nota

• Àmbit: Espanya
• (De sobreseure, derivat del llatí supersedere, 'desistir de fer quelcom'.)
• El sobreseïment és una resolució sobre el dret d'acusar o, més concretament, sobre el fonament de l'acció penal, que suposa l'aspecte negatiu del judici sobre l'acusació que té lloc en la fase intermèdia del procés, davant de l'acte d'obertura del plenari com a aspecte positiu del control jurisdiccional. Formalment, el sobreseïment adopta la forma d'acte i s'imposa quan no es desprenen raons fundades per a exercir l'acusació del resultat de la instrucció sumarial, motiu pel qual se li assigna una funció garant al servei de la seguretat jurídica, atès que evita judicis penals innecessaris, perquè tanca el pas a les instruccions insuficients i elimina els riscos d'acusacions que manquen d'una base fàctica i jurídica mínima per a continuar amb l'exercici del ius persequendi.
  El sobreseïment pot tenir lloc en diversos instants del procés penal. La Llei d'enjudiciament criminal (LECr) va concebre el sobreseïment com el resultat alternatiu a l'acte d'obertura del judici, motiu pel qual la doctrina l'ha ubicat a la fase intermèdia del procés penal. Tot i això, l'òrgan jurisdiccional competent també pot decidir sobreseure la causa a la conclusió de les diligències prèvies del procediment abreujat (art. 779.11 LECr), en el tràmit d'audiència atorgat a les parts personades a la fi de les diligències urgents del judici ràpid, com a resultat negatiu de la compareixença de concreció de la imputació establerta per l'article 26 de la Llei orgànica 5/1995, del 22 de maig, del tribunal del jurat, de l'Estat, o com a conclusió de l'audiència preliminar establerta en l'article 32 de la mateixa llei. També està regulat legalment com a fórmula conclusiva una vegada s'acorda l'obertura del judici oral, si el tribunal decisori considera que hi ha algun article de pronunciament previ o una qüestió prèvia al·legada per les parts (art. 666 LECr).
  Pel que fa a les diverses classes, «el sobreseïment pot ser lliure o provisional, total o parcial» (art. 634 LECr). Malgrat la literalitat del precepte, el fet que el sobreseïment sigui total o parcial només fa referència al nombre de subjectes imputats en la causa criminal, de manera que és total quan s'acorda amb relació a la totalitat dels imputats i és parcial si fa referència només a alguns dels processats; aleshores s'acorda obrir el judici oral respecte als processats no afavorits. Amb independència del criteri de pluralitat d'imputats, la classificació més tradicional i significativa en torn a aquesta institució processal és la que permet diferenciar entre el sobreseïment lliure i el sobreseïment provisional.
  El sobreseïment lliure és definitiu, raó per la qual provoca l'acabament del procés penal sense possibilitat de reobrir la causa. Malgrat la forma d'acte que té, quan el sobreseïment lliure és ferm gaudeix de l'efecte de cosa jutjada material, de la mateixa manera que la sentència absolutòria ferma, raó per la qual ha de ser motivat com cal, atès que impedeix un nou enjudiciament pels fets objecte d'imputació.
  Segons l'article 637 de la LECr hi ha tres motius legals que determinen el sobreseïment lliure. 1) «Quan no hi hagi indicis racionals d'haver-se perpetrat el fet que ha donat motiu a la formació de la causa», circumstància a la qual la jurisprudència de la Sala Segona del Tribunal Suprem (STS del 5.11.1979) es refereix com a manca de l'element fàctic. 2) «Quan el fet no constitueixi un delicte», o circumstància que la jurisprudència anomena manca de l'element jurídic, determinada per l'absència de tipicitat. I 3) «Quan els processats com a autors, còmplices o encobridors resultin exempts de responsabilitat criminal», o circumstància que la jurisprudència anomena manca de l'element subjectiu o personal. En aquest darrer cas, és fonamental que l'exempció de responsabilitat criminal es dedueixi indubtablement del resultat de la instrucció (art. 640 LECr).
  El sobreseïment provisional, en canvi, no és definitiu, de manera que no implica la finalització del procés penal, sinó tan sols la suspensió temporal del procediment, i permet tornar-lo a obrir si es remouen els obstacles que van impedir la realització del judici. El qualificatiu «provisional» d'aquest tipus de sobreseïment denota, segons la jurisprudència (STS del 16.12.1991), que la temporalitat dels seus efectes obeeix a «un supòsit d'impotència investigadora». Així, el límit d'aquesta provisionalitat es fixa pel termini legal de la prescripció del delicte imputat, i es determina davant la insuficiència d'elements fàctics o de base probatòria per a poder deduir l'acusació. Segons l'article 641 de la LECr, els motius del sobreseïment provisional són els que es descriuen a continuació. 1) «Quan no resulti justificada com cal la perpetració del delicte que hagi donat motiu a la formació de la causa». I 2) «Quan del sumari resulti que s'ha comés un delicte i no hi hagi prou motius per acusar determinada o determinades persones com a autores, còmplices o encobridores.»
  Els efectes comuns en ambdues classes de sobreseïment són, d'una banda, l'arxivament material de les actuacions i de les peces de convicció que no tenen propietaris coneguts i, de l'altra, el restabliment de la presumpció d'innocència dels sobreseguts, els quals, si són lliures (per exemple, art. 637.1 i 637.2 LECr), poden, fins i tot, reservar-se el dret de perseguir els querellants com a calumniadors (art. 638 LECr).
  El règim de recursos establert en els actes de sobreseïment es caracteritza per l'heterogeneïtat, circumstància que obeeix tant als diversos efectes que comporta una o altra classe, com a la mateixa regulació dels diferents procediments penals. En els procediments ordinaris per delictes greus, el sobreseïment lliure és recurrible amb cassació quan s'ha acordat així (per exemple, art. 637.2 LECr -manca de tipicitat-) i sempre que hi hagi algú que estigui processat com a culpable dels fets (art. 848 LECr). Pot sobtar, en canvi, la manca de previsió de recursos en aquest procediment contra l'acte de sobreseïment provisional, en comparació amb la regulació tant del procediment abreujat, cas en què s'accepten els recursos d'apel·lació contra qualsevol acte de sobreseïment dictats pels jutges d'instrucció o pels jutges penals (art. 766 LECr), com del procediment fixat en la Llei orgànica 5/1995 (art. 26 i 32.1). Així mateix és el sistema de recursos fixat en els judicis ràpids (apel·lació), a causa de l'aplicació supletòria de les normes reguladores del procediment abreujat (art. 795.4 LECr).