Nom donat a l'afluixament de les pròtesis articulars cimentades, caracteritzat clínicament per la reaparició del dolor i la incapacitat funcional, i radiològicament per línies radiotransparents, dislocació de la pròtesi i, a vegades, per fractura de la capa de ciment. El mecanisme de l'afluixament és complex i inclou alteracions de la interfase ciment-os i de la interfase ciment-pròtesi. Inicialment hom considerà que l'augment de temperatura del ciment, per la reacció exotèrmica de polimerització durant la fase d'enduriment, produïa una necrosi tèrmica de l'os adjacent, hipòtesi no comprovada amb estudis experimentals. Una possible alteració de la interfase ciment-os podria ésser una manca de contacte íntim de la superfície òssia amb el ciment, de manera que hom incentiva al màxim la neteja de l'os esponjós exposat i usa pistoles d'injecció a pressió de ciment de baixa viscositat. Actualment hom considera que la penetració òptima del ciment dins de l'os hauria d'ésser de 4 mm. L'altre mecanisme d'afluixament són les alteracions de la interfase ciment-pròtesi, amb migració de les tiges metàl·liques dins del mant del ciment, fenomen que hom ha intentat evitar mitjançant diversos procediments, com el recobriment previ de l'implant amb una capa fina de polimetilmetacrilat. La constatació de l'afluixament protètic obliga a efectuar una cirurgia de revisió.