1. Base temàtica. 2. Part de l'oració que presenta una informació ja coneguda pels interlocutors, que s'identifica amb l'element del qual es parla i que serveix de base per a introduir la informació que es presenta com a nova, anomenada rema. En una ordenació no marcada dels elements, el tema sol ocupar la primera posició oracional. Així, en l'oració Manel ens abandona, Manel és el tema sobre el qual s'aporta la informació nova ens abandona. En general, el tema tendeix a identificar-se amb el subjecte de l'oració, però no necessàriament; en La carta, l'escrigué Màrius, per exemple, el tema s'identifica amb el complement directe i el verb. En molts casos, els constituents temàtics solen quedar implícits o, si és possible, substituïts per pronoms. Per exemple, a una pregunta com Qui t'ha avisat? es podria respondre simplement La teva germana, deixant implícit el constituent temàtic m'ha avisat, i a una pregunta com Has portat la beguda? es podria repondre No l'he portada, pronominalitzant el constituent temàtic la beguda. El fet que els interlocutors coneguen la informació que aporta el tema pot deure's a diversos factors, com ara el context lingüístic en què es troba, els coneixements extralingüístics, etc. Amb el mateix significat s'usa a vegades el terme tòpic, encara que no tots els autors els equiparen. S'oposa a comentari. 3. Tòpic. 4. Paper semàntic que designa l'entitat que es troba en un estat o una localització determinada o que sofreix un desplaçament. Per exemple, el paper semàntic del subjecte de Pere viu a València o el del complement directe de He comprat un llibre. El tema és el més neutre dels papers semàntics i és el que dona nom a la teoria dels papers temàtics de la teoria del règim i el lligam. La distinció entre els papers semàntics tema i pacient no sempre és clara, cosa que justifica que alguns autors utilitzen tots dos termes com a sinònims.