Nota

• El preàmbul del llibre V del Codi civil de Catalunya (CCCat) dona la definició actualment més escaient del dret de propietat: «Quan la propietat és adquirida legalment, atorga als titulars el dret a usar de manera plena i exclusiva els béns que en constitueixen l'objecte.» En els articles següents afegeix a aquesta definició la qualitat d'absorbent que té el dret de propietat, ja que adquireix les facultats residuals no atribuïdes a tercers. I també, punt molt important, que l'exercici es fa d'acord amb la seva funció social i dins els límits que s'assenyalen per llei.
  Una definició suggerida durant els treballs preparatoris del llibre V del CCCat és la següent, que es transcriu per l'interès doctrinal que té: «El dret de propietat atorga al seu titular el conjunt més ampli de facultats materials i jurídiques sobre un bé i comporta la facultat d'exclusió d'altres persones i la de reclamar davant de qui el tingui sense dret. La propietat es considera lliure de tota càrrega o gravamen i el seu exercici no està subjecte a altres restriccions que les establertes expressament per la llei.»
  El Diccionari jurídic català del Col·legi d'Advocats de Barcelona, del 1934, defineix la propietat com a institució, fórmula plausible si es té en compte la posició de centralitat que té en el dret civil. Diu així: «Institució que constitueix la base fonamental de l'actual estat social i que consisteix en el dret o domini que es té sobre una cosa de la qual es pot usar, gaudir i disposar lliurement amb exclusivitat.» Cal remarcar l'ús del mot domini i la manca de menció de la funció social de la propietat.
  El Codi civil francès, el de Napoleó, que en aquest punt no ha estat canviat, dona la definició següent: «La propriété est le droit de jouir et disposer des choses de la manière la plus absolue, pourvu qu'on n'en fasse pas un usage prohibé par les lois ou par les règlements.»
  El Codi civil espanyol (CC) aporta una definició molt escarida, que s'inspira en el francès però que elimina l'expressió «de la manera més absoluta»: «La propiedad es el derecho de gozar y disponer de una cosa, sin más limitaciones que las establecidas en las leyes.»
  La Constitució italiana remarca la funció social de la institució i ofereix un objectiu nou, el de fer accessible la propietat. Diu que la propietat privada és reconeguda i garantida per la llei que determina les maneres d'adquisició, de gaudi, i els límits, amb la finalitat d'assegurar-ne funció social i de fer-la accessible a tots.
  El Tractat de la Unió Europea, quan tracta dels drets fonamentals, remet al Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals, del 4 de novembre de 1950, el qual, traduït, diu així: «Tota persona física o moral té dret al respecte dels seus béns. Ningú no podrà ser privat de la seva propietat més que per causa d'utilitat pública i en les condicions establertes per la llei i els principis generals de dret internacional. Les disposicions precedents s'entenen sens perjudici del dret que tinguin els Estats de posar en vigor les lleis que jutgin necessàries per a la reglamentació de l'ús dels béns d'acord amb l'interès general, o per a garantir el pagament dels impostos, d'altres contribucions o de multes.»El Projecte de Constitució europea inclou la menció de la propietat següent: «es garanteix el dret de propietat. Ningú no podrà ser privat de la seva propietat, llevat que necessàriament ho exigeixi així l'interès general, sempre d'acord amb les condicions establertes per la llei i mitjançant una indemnització prèvia i adequada». Cal remarcar l'adjectiu prèvia, que figura també en el Codi civil espanyol.
  La Constitució espanyola tracta sobre la propietat en l'article 33 i diu: «Se reconoce el derecho a la propiedad privada y a la herencia. La función social de estos derechos delimitará su contenido, de acuerdo con las leyes. Nadie podrá ser privado de sus bienes y derechos sino por causa justificada de utilidad pública o interés social, mediante la correspondiente indemnización y de conformidad con lo dispuesto por las leyes.» L'article 53 estableix la reserva de llei per a les limitacions a aquest dret. L'article 53 disposa que la llei ha de respectar el contingut essencial del dret, el qual ha estat considerat pel Tribunal Constitucional (STC 37/1987, del 26 de març ) com la integració del benefici individual i la funció social, sense obviar que la propietat comporta, també, una sèrie d'obligacions imposades per a salvaguardar l'interès públic i, fins i tot, alguns interessos privats.
  Pel que fa al dret romà, s'esmenta molt sovint la definició de ius utendi, fruendi, innovandi, vindicandi vel abutendi. Però també s'objecta que aquesta no és una definició del dret romà originari, sinó que prové dels romanistes del temps de la recepció d'aquest dret, a l'inici del Renaixement. I també hi ha qui opina que per ius abutendi s'ha d'entendre, més que el dret de destruir l'objecte, el de transformar-lo, idea que ja va amb el terme ius innovandi, citat poc freqüentment. Fins i tot diu algú que abutendi implicava disposar, transmetre, l'objecte a un altre.
  Cal tenir en compte que el dret de propietat de dret romà és encara l'exemple clàssic del dret més absolut. En el dret romà originari la propietat era més que un dret, gairebé un poder, i era adjudicada per la qualitat dels fundadors, el dominum ex jure quiritium, que per les classes inferiors era el in bonis habere, distinció que desapareix amb Justinià. L'hereu o, si n'hi ha més d'un, el consortium inter fratres, continua l'autoritat paterna i àdhuc la religiosa en el culte als passats -continuatio dominum. Al baix imperi, la inseguretat i l'existència de latifundis fa agrupar els que treballen la terra entorn del propietari, la qual cosa és un precedent del feudalisme que sorgeix a l'edat mitjana, època en què s'uneix la propietat i el poder polític. No obstant això, el dret romà es prolonga en el Liber iudiciorum visigòtic, que introdueix una nova limitació: el dret de pas dels caminants. S'ha dit que la traducció del Liber al català és el primer llibre escrit en aquesta llengua. El poder senyorial tendeix a decaure a l'edat moderna en benefici del poder reial i la Revolució Francesa aboleix les restes d'aquest poder enaltint la simple propietat sense drets senyorials i la considera necessària per a la llibertat individual. La declaració dels drets de l'home i el ciutadà el declara dret «inviolable i sagrat» i el col·loca al mateix nivell dels que considera drets naturals com la llibertat, la seguretat i la resistència a l'opressió. Aquest criteri, d'arrel clarament romanista, es transmet al Codi de Napoleó i més tard als codis de l'àrea llatina, i més enllà. Actualment, la llei posa límits a la propietat, límits que configuren la seva funció social.
  1) VISIÓ POLITICOSOCIAL. S'ha plantejat la qüestió de si la propietat és un dret que es podria anomenar individual -incloent-hi les situacions dels pocs integrants de la comunitat del capítol II títol V del llibre V del Codi civil de Catalunya-, o bé si tot allò que pot ser objecte de propietat -excloent-ne, en general, els béns de consum- correspon a tots els ciutadans d'un país determinat. Si s'anomena individual el sistema primerament exposat, i col·lectiu el segon, val a dir que la propietat té arreu i amb poques excepcions una atribució individual, excepte en els casos ja assenyalats de la copropietat entre, generalment, pocs membres d'una comunitat. En l'antiguitat, hi ha hagut alguns casos de propietat col·lectiva -de tots els pobladors- en un país concret. Potser era general abans de la instauració de l'agricultura, quan l'home vivia exclusivament de la producció espontània de la natura. Tant Ciceró com sant Tomàs d'Aquino diuen que al principi totes les coses eren comunes. Borrell i Soler esmenta el cas de l'antiga civilització de Creta. Plató defensava la propietat col·lectiva i Pius XII i Joan XXIII admetien certes socialitzacions.
  Al segle XX, determinats partits comunistes van instaurar la propietat col·lectiva en forma de titularitat estatal, sistema que, amb els canvis polítics, ha desaparegut gairebé del tot. Actualment resten records i poca presència efectiva del que s'anomena o s'anomenava béns del comú, com el pou o l'hort del comú i, majorment, boscos o pastures. Són d'instauració molt antiga i actualment no hi ha hagut gaire interès a perpetuar aquest sistema o a adoptar-lo per a més paratges. Són comunitats que s'acosten a l'antic model germànic sense quotes, en el qual els comuners són els veïns, i si perden aquesta darrera condició perden també la primera. Fora d'aquests casos, el règim de propietat és derivat clarament del romà. I avui el dret de propietat entra en connexió amb el predomini del principi de llibertat de mercat i d'empresa privada, amb tendència a la limitació de l'acció i de la propietat estatal.
  2) CONCEPTE. Les Instituta diuen que la propietat és una plena in re potestas. Per tant, vol dir que confereix totes les facultats, encara que ja se sap que actualment les lleis limiten molt aquesta facultat. En aquest sentit, el CCCat diu que s'atribueixen al dret de propietat les facultats residuals no atribuïdes a altri per llei o per títol. En general, es considera que el dret de propietat té les condicions de ser un dret subjectiu i immediat, és a dir, directe del subjecte a la cosa. També se'l té per un dret exclusiu -que n'aparta totes les altres persones- i perpetu, és a dir, que no té termini de durada i es manté per sempre i, per mitjà de l'herència, subsisteix després de la mort del subjecte. També es considera que no és rígid, sinó de contingut potencialment variable que pot perdre alguna de les seves facultats, per exemple, amb la instauració d'una servitud, i, un cop extingida, recuperar l'anterior totalitat de facultats. La propietat de la finca inclou el subsol i el vol. La propietat recau sobre béns físics i, per extensió, sobre drets i béns incorporals.
  3) LIMITACIONS I OBLIGACIONS. Les de l'article 545-2 i següents del CCCat, que distingeixen entre les restriccions d'interès públic i les d'interès privat i inclouen les restriccions que tenen forma de servituds. Són molt importants les derivades de les situacions de veïnatge. Cal també tenir en compte les de la legislació d'aigües i mines. També les de la legislació d'arrendaments rústics i urbans, per exemple, les romanents de pròrroga forçosa i de limitació de rendes, com també les que afecten les finques rústiques manifestament millorables. I la de la Constitució espanyola, en l'article 47, que estableix que la comunitat participarà de les plusvàlues generades per l'acció urbanística dels ens públics. El dret urbanístic limita molt el dret de propietat i, fins i tot, sovint, la classificació urbanística determina el valor de la finca. El que s'ha indicat anteriorment és esmentat només per via d'exemple i sense exhaurir el tema. Finalment, cal adduir la Sentència del Tribunal Constitucional 37/1987, del 26 de març, que fixa la situació jurídica d'aquestes limitacions dient que l'expansió de la funció social de la propietat s'ha de considerar «no como un límite externo a su definición o a su ejercicio, sino como parte integrante del derecho mismo […] y establecen los deberes y límites intrínsecos que configuran la función social de la propiedad.»
  4) DEFENSA DEL DRET DE PROPIETAT. El propietari pot formular qualsevol petició en defensa del seu dret. Poden ser l'acció declaratòria; l'acció reivindicativa -que inclou la petició de recuperar la possessió-; l'acció negatòria, per a fer cessar les pertorbacions i les immissions il·legítimes i l'atermenament o afitament, i l'acció de tancament de finques -el procediment de l'article 41 de la Llei hipotecària, l'expedient de domini-, entre d'altres.