Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "herència" dins totes les àrees temàtiques

herència herència

<Geografia > Disciplines cartogràfiques>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

Diccionaris cartogràfics [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015-2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/197/>
Aquesta obra ajunta quatre productes diferents:

- Diccionari terminològic de cartografia
- Diccionari terminològic de fotogrametria
- Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica
- Diccionari terminològic de teledetecció

La darrera nota de la fitxa indica de quin d'aquests quatre diccionaris procedeix.

  • ca  herència, n f
  • es  herencia
  • en  inheritance

<Disciplines cartogràfiques > Sistemes d'informació geogràfica > Informàtica > Programació>

Definició
Principi pel qual les classes o les interfícies especialitzades adquireixen, per definició, les propietats i mètodes de la classe o interfície general a la qual estan unides per una relació de generalització.

Nota

  • L'herència és un dels aspectes distintius de l'orientació a objectes.
  • La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

    NUNES, Joan. Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya: Enciclopèdia Catalana, 2012. 551 p. (Diccionaris Terminològics)
    ISBN 978-84-393-8863-0; 978-84-412-2188-8
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 11a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2021.<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  herència, n f
  • ca  heretatge, n m sin. compl.
  • es  heredad
  • es  herencia

<Dret>

Definició
Dret d'heretar.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • Ex.: Renunciar a l'herència.
herència herència

<Dret > Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

  • ca  herència, n f
  • es  herencia

<Dret civil > Dret de successions>

Definició
Conjunt de drets, béns i obligacions del causant que no s'extingeixen per la mort i que es transmeten a l'hereu.
herència herència

<Dret > Dret notarial > Notaria>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia notarial [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2008. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/17/>

  • ca  herència, n f
  • es  herencia
  • fr  hérédité

<Notaria > Tipologia documental > Herències>

Definició
Conjunt de béns, drets i obligacions del causant que no s'extingeixen per la mort i que es transmeten a l'hereu.
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  herència, n f
  • es  herencia, n f

<Dret civil>

herència herència

<Economia > Política econòmica > Política fiscal. Hisenda pública>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de la renda [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2007. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/6/>

  • ca  herència, n f
  • es  herencia

<Economia > Política econòmica > Política fiscal. Hisenda pública>

Definició
Conjunt de drets, béns i obligacions del causant que no s'extingeixen per la mort i que es transmeten a l'hereu.
herència herència

<Ciències socials > Educació>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT D'ENSENYAMENT; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'educació [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2011. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/132>

  • ca  herència, n f
  • es  herencia
  • fr  hérédité
  • en  heredity
  • en  inheritance

<Educació > Pedagogia general > Antropologia de l'educació>

Definició
Conjunt de característiques controlades genèticament que es transmeten d'una generació a la següent.
herència herència

<Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 11a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2021.<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  herència, n f
  • es  herencia

<Història del dret>

Definició
Conjunt de béns, drets i obligacions que, en morir algú, es transmetien als hereus o legataris.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • El dret successori té en origen un fonament familiar, si bé l'objecte de l'herència és el patrimoni. El cas és que la família es vincula per l'herència a una continuïtat; l'herència assegura la continuïtat familiar davant una possible disgregació que no es vol. Aquesta pervivència familiar fonamentada en una unió personal i patrimonial s'assegurava amb l'existència d'un cap de casa (el pater familias romà), que tenia una certa potestat sobre aquella. L'hereu era un nou cap que rebia aquesta potestat sobre el grup familiar i que havia d'evitar la disgregació del patrimoni.
    Així, s'explica la importància del testament, com un mitjà per a designar el nou cap de la casa, el que havia de ser el successor més idoni per a continuar-la i que mai no era un estrany (si era necessari s'usava el sistema de substitucions i, en un cas extrem, s'arribava a instituir com a hereva la pròpia ànima).
    La institució de l'hereu tenia encara més relleu, ja que a Catalunya el dret de participació política en la comunitat requeia normalment en els caps de casa. Per a l'hereu la successió era, en qualsevol cas, universal; l'herència comprenia béns i drets, càrregues i deures. Era una successió universal enfront de la successió particular (llegats), i únicament limitada en origen per qüestions de caràcter moral, per la llegítima i els drets dotals dels fills no hereus, o per possibles reserves fetes pel testador.
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 11a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2021.<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  herència, n f
  • es  herencia

<Dret civil>

Definició
Conjunt de béns, drets i obligacions del causant que no s'extingeixen per la mort i que es transmeten als hereus.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • L'herència pot tenir un significat doble. En l'aspecte dinàmic, es considera equivalent a la successió o la successió hereditària; és a dir, és l'acció de subentrar els hereus en la posició jurídica relicta pel causant (successio in omne ius defuncti). Des d'un punt de vista estàtic, l'herència és el conjunt de béns, drets, accions, obligacions, poders, expectatives i relacions jurídiques del causant que subsisteixen després de la seva mort. Tanmateix, generalment l'herència fa referència al segon sentit.
    L'article 411-1 del Codi civil de Catalunya (CCCat) es refereix a l'herència quan, després de disposar que «l'hereu succeeix en tot el dret del seu causant», expressa que «consegüentment, adquireix els béns i els drets de l'herència, se subroga en les obligacions del causant que no s'extingeixen per la mort» i continua amb el següent: «resta vinculat als actes propis del causant i, a més, ha de complir les càrregues hereditàries». La primera part d'aquest precepte fa referència a l'aspecte dinàmic de l'herència, mentre que la segona es refereix, a més a més, a l'aspecte estàtic o objectiu. Per a Pasquale Voci, l'herència és un conjunt d'elements de naturalesa diversa subjecta a un règim unitari, tenint en compte la unitat de destinació que manté aglutinat. Aquest caràcter unitari o de síntesi de l'herència és fonamental.
    Normalment, l'herència està integrada per coses, crèdits i dèbits; és a dir, per un actiu i un passiu. És possible, però, que el passiu superi l'actiu o que l'herència només estigui formada per deutes, casos en què es parla d'una damnosa hereditas. Un fragment de Sext Pomponi (Digesta [D.], 50.16.119) expressa que hereditas appellatio sine dubio continet etiam damnosam hereditatem. Aquesta concepció de l'herència va prevaler en el període del ius commune. Jaume Càncer i Biondo Biondi han destacat aquesta idea de la unitat de l'herència, i és indubtable que aquest concepte impera en el dret civil català. Aquesta concepció impedeix veure l'herència com el líquid restant que resulta d'extreure de l'actiu hereditari el passiu corresponent, perquè els deutes hereditaris no es configuren com a càrregues o gravàmens de l'actiu, sinó que formen un tot indiferenciat i objectivament unificat. Es pot arribar a aquesta conclusió d'acord amb el text transcrit de l'article 411-1 del CCCat. D'aquesta manera, l'herència s'ha de configurar com una universitas, és a dir, com una unitat, síntesi o complex de relacions jurídiques de la persona difunta.
    En les fonts romanes impera el criteri de considerar l'herència un element antitètic a la singula res. Gai (Institutiones, 2.14) cataloga l'herència entre les coses incorporals, intangibles, consistents en un dret. En el Digesta (D. 5.3.20.10) es parla de l'herència com si es tractés d'una universalitat. Un altre text del Digesta (D. 50.16.208) atribueix a l'herència una certa universalitat i no la condició de cosa singular. Amb la concepció de l'herència com a universitas, no hi ha dubte que els hereus adquireixen els béns, els drets i les obligacions relictes del causant com a objectes independents, sense perdre el més mínim de llur individualitat (atès que el causant les tenia com a coses independents), la qual cosa fa que els hereus adquireixin diverses coses. També és cert, però, que en determinats aspectes vitals els hereus adquireixen els béns i els drets i se subroguen en les obligacions provinents del causant en un sol acte i per mitjà d'un títol únic.
    Els principals aspectes o casos motivadors de l'existència justificada de l'herència com a unitat o universalitat, a causa d'exigències jurídiques de tipus pràctic i imposades per a una normativització millor i necessària, es refereixen als casos que es descriuen a continuació.
    1. L'acció de petició d'herència o hereditatis petitio, que persegueix la vindicació com un tot o una part indivisa d'aquest tot, és a dir, la vindicació de la universalitat hereditària per part dels hereus o dels cohereus. La naturalesa jurídica d'aquesta acció és una actio de universitate, i no en són objecte les coses hereditàries ni llur simple suma, sinó l'herència entesa com un conjunt complex. Com afirma Gianetto Longo, aquesta acció és una acció de la universalitat, és a dir, un remei jurídic adreçat a la reivindicació de la universalitat hereditària, a la unitat del complex relicte. No tindria gaire sentit obligar els hereus a reivindicar de manera separada cadascun dels elements singulars que componen l'herència. El paràgraf primer de l'article 465-1.1 del CCCat expressa que l'acció de petició d'herència es fa «per a obtenir el reconeixement de la qualitat d'hereu i la restitució dels béns com a universalitat, sense haver de provar el dret del seu causant sobre els béns singulars que la constitueixen».
    2. La usucapio pro herede és la prescripció adquisitiva de l'herència com a universalitat, consumada per possessió hàbil, pel temps i per altres circumstàncies requerides per la llei, per part del posseïdor o la posseïdora que no siguin hereus; en qualitat d'hereus, es considera que és seva l'herència en conjunt, no les coses o les relacions jurídiques singulars, ja que assumeixen o obtenen per usucapio la qualitat d'hereus. Aquesta construcció pressuposa que l'herència es considera una unitat abstracta, a l'efecte d'aquesta qüestió, dels seus components singulars. En el dret de Justinià, la usucapio pro herede va rebre la conformitat definitiva. El llibre quart del CCCat accepta aquesta figura, d'acord amb l'apartat tercer de l'article 465-1, segons el qual «l'acció de petició d'herència és imprescriptible, salvats els efectes de la usucapió respecte als béns singulars».
    3. El benefici de separació de patrimonis (regulat en l'article 461-23 del CCCat) i el benefici d'inventari (regulat en l'article 461-16 del CCCat) pressuposen la configuració patrimonial de l'herència com a universalitat a finalitats diverses.
    4. La distinció substancial entre herència i llegat en el dret successori romà i de Catalunya demostra el caràcter d'universalitat de l'herència, que no té el llegat, ja que fins i tot en el llegat d'una part alíquota no s'atribueix al legatari o la legatària una quota de l'herència, sinó tan sols el dret de l'adjudicació de béns de l'actiu hereditari líquid, sense adjudicació del passiu hereditari.
    5. La vocació hereditària, és a dir, la institució d'hereu o d'hereus, la fa el causant mitjançant un acte únic i no en un nombre d'actes singulars determinat pel nombre de coses singulars que conté l'herència, com afirma Biondi. De la mateixa manera, els hereus adquireixen l'herència en un sol acte d'acceptació hereditària, i passa el mateix en la successió intestada. Per tot això, sembla clar que l'herència ha de tenir la consideració de complex unitari.
    La regla general de l'herència és a favor de l'alienabilitat per causa de mort de la substància jurídica del causant. Aquesta regla general, però, té excepcions -ja enunciades en l'article 411-1 del CCCat- quant als béns, els drets i les obligacions que s'extingeixen per la mort del causant. Cal, doncs, precisar els drets, les potestats, els poders, les càrregues, les accions i les expectatives que queden excloses del procés successori per causa de mort, els quals es descriuen a continuació.
    1. El cadàver del causant, encara que es converteixi en cosa, està exclòs del comerç, sens perjudici de les disposicions que la persona hagi pogut dictar sobre el seu cos de conformitat amb els preceptes administratius aplicables. Les disposicions sobre donació dels ulls o d'altres òrgans a l'efecte clínic no tenen valor successori, sinó que tenen caràcter administratiu, amb normes que regulen la utilització clínica d'empelts i el trasplantament de teixits i d'òrgans humans procedents de cadàvers (Llei 30/1979, del 27 d'octubre, sobre extracció i trasplantament d'òrgans).
    2. La propietat funerària és, en principi, un dret d'enterrament susceptible de transmissió per causa de mort, si se segueix el que declara la Sentència del Tribunal Suprem (STS), de la Sala Contenciosa Administrativa, del 12.5.1950. Aquesta qüestió depèn, però, del que determinin els reglaments dels cementiris vigents en cada moment (STS del 22.1.1944).
    3. El dret al nom, és a dir, a utilitzar el cognom o els cognoms d'una persona determinada, no s'adquireix per la via de la successió per causa de mort, sinó que és una prerrogativa totalment aliena al dret successori.
    4. La responsabilitat penal s'extingeix amb la mort de la persona inculpada, d'acord amb l'article 130.1 del Codi penal (CP).
    5. El ius vicinitatis és el conjunt de drets inherents a la qualitat de cap de família de la comunitat de veïns (STS de l'1.2.1947).
    6. Els drets obtinguts per l'aplicació de les normes sobre accidents de treball (STS del 17.4.1959).
    7. Els càrrecs de dret privat, que són un officium veritable, com ara els de pare, mare, tutor, vocal d'òrgan de fiscalització de la tutela, marmessor, comptador partidor, hereus i legataris de confiança i representants d'absents.
    8. Els drets reals subjectivats, com ara l'usdefruit vitalici, l'ús i l'habitatge.
    9. Determinades relacions jurídiques de crèdit o d'obligació de caràcter personalíssim, com ara les que resulten del contracte de mandat, del contracte de comodat, de comissió mercantil, d'arrendament d'obra, de treball i de renda vitalícia (la normativa que fa referència a aquests elements està recollida en els articles 1732, 1738, 1742, 1595 i 1802 del Codi civil espanyol [CC], en l'article 280 del Codi de comerç [Ccom] i en l'article 49, paràgraf cinquè, de l'Estatut dels treballadors).
    10. El dret d'opció de compra, quan es constitueix amb caràcter personalíssim (STS del 12.6.1956).
    11. La qualitat de soci o sòcia en les societats civils i en les societats mercantils col·lectives i comanditàries respecte dels socis col·lectius, si l'escriptura fundacional no conté el pacte de continuïtat de la societat amb els hereus de la persona sòcia difunta sense perjudici que els successors per causa de mort tinguin dret a percebre l'import de la quota social corresponent (art. 1680 i 1704 CC i art. 222 Ccom).
    12. Els beneficiaris d'una assegurança de vida no adquireixen per via de successió per causa de mort, sinó independentment, el capital assegurat per mort del prenedor o la prenedora o de la persona sobre la vida de la qual es va constituir l'assegurança (art. 88, paràgraf primer, Llei 50/1980, del 8 d'octubre, de contracte d'assegurança, de l'Estat). A efectes legitimaris, però, s'han de tenir en compte les primes satisfetes pel prenedor o la prenedora, ja que llur import és computable i forma part de l'actiu hereditari (STS del 22.12.1944).
    El paràgraf anterior recull les diverses relacions jurídiques que no formen part de l'esquema objectiu de l'herència. Naturalment, no hi figuren els casos de desviació hereditària, com ara els de béns i drets subjectes a substitució fideïcomissària, les reserves, les reversions i altres manifestacions de successió excepcional, contractual o estatutària. En aquests casos, hi ha successió per causa de mort, però desviada cap als beneficiaris corresponents (fideïcomissaris, reservataris i altres persones afavorides pel gravamen, voluntari o legal). L'herència, entesa com l'objecte de la successió hereditària i com a universalitat, pot tenir lloc de les maneres descrites a continuació.
    1. HERÈNCIA NO OBERTA O FUTURA. Aquesta situació, en principi anòmala i anticonstitucional, s'esdevé quan l'herència és objecte de relacions jurídiques abans de la mort del causant. En dret romà (Hereditas, Codi de Justinià 5.14.5) no es pot parlar d'aquesta situació, ja que estaven prohibits els actes entre vius de tipus successori, en les tres manifestacions de pactum de succedendo, pactum de non succedendo i pactum de hereditate tercii. És la màxima romana hereditas viventis non datur ('no es pot donar l'herència d'una persona viva'). No obstant això, en els països germànics (Alemanya, Suïssa i Àustria) s'admeten els pactes successoris d'institució i els de renúncia, i també a les zones del dret consuetudinari de França i el País Basc, Aragó, les Illes Balears (tret de Menorca), Navarra, Galícia i Catalunya s'admeten generalment els pactes successoris, especialment l'afirmatiu d'institució, amb diverses particularitats i garanties (fonamentats, en general, en el favor matrimonii). En el règim del CC es prohibeixen aquests pactes (art. 1271, paràgraf segon, i art. 658, 816, 912 i 991 CC), àmpliament regulats i remodelats en el CCCat a partir de l'aprovació del llibre quart del CCCat (art. 431-1 i s.).
    2. HERÈNCIA OBERTA. Aquest tipus d'herència s'esdevé per la mort o la declaració de mort ferma del causant, d'acord amb el que disposen els articles 411-2 i 411-4 del CCCat, i l'article 196 del CC.
    3. HERÈNCIA DEFERIDA. Cal distingir entre la vocació hereditària i la delació. La primera és la consideració jurídica de la designació de l'hereu o hereus verificada pel testador o per la llei; aquesta entrada en consideració s'esdevé quan s'obre la successió. La delació de l'herència es produeix quan l'hereu o hereus designats o cridats poden fer seva l'herència mitjançant l'acceptació. La vocació i la delació poden, a més, coincidir o no en el procés successori. En la vocació amb delació immediata hi ha coincidència, una coincidència, però, que no s'esdevé en les vocacions amb delació diferida (designació sota condició suspensiva, designat només concebut) i amb delació successiva (substitució vulgar que s'esdevé per repudiació d'herència o indignitat successòria de la primera persona cridada, successió intestada per esvaïment de la successió testamentària i la successio graduum et ordinum, d'acord amb l'article 411-4 del CCCat). La substitució fideïcomissària és un cas de vocació amb delació successiva especial.
    4. HERÈNCIA DEFERIDA. En aquest cas, l'hereu o hereus accepten l'herència i l'adquireixen retroactivament en el moment de la delació (art. 411-5 CCCat).
    5. HERÈNCIA INDIVISA O EN SITUACIÓ DE COMUNITAT. En aquest cas, hi ha diversos hereus en una successió que han acceptat l'herència abans de fer-se'n la partició.
    6. HERÈNCIA DIVIDIDA O ADJUDICADA. Aquesta situació es produeix quan ja s'ha fet la partició, definitiva o provisional, i s'adjudiquen tots i cadascun dels béns i drets hereditaris proindivisos.
    7. HERÈNCIA EN LIQUIDACIÓ O ADMINISTRACIÓ. Té lloc quan l'imposa el testador, quan es dicten judicialment mesures provisionals i urgents per a assegurar els béns i els elements hereditaris i llur conservació (art. 63, 959 i 966 Llei d'enjudiciament civil [LEC]), en els judicis de testamentaria i d'abintestat (art. 1036 i s. LEC) i de l'herència a què són cridades diverses persones sense designació de noms (art. 1124 LEC).
    8. HERÈNCIA EN CONCURS O FALLIDA. Aquesta situació és regulada per l'article 1053 de la LEC.
    9. HERÈNCIA VACANT. En aquest cas no hi ha hereus testamentaris ni abintestats, i també pot tenir lloc si tots els hereus renuncien a l'herència o són incapaços. En aquesta situació, l'herència passa a la comunitat autònoma corresponent o a l'Estat, que sembla que no pot repudiar l'herència com a ens successor intestat, per l'aplicació d'un criteri lògic (§ 1942 del Bürgerliches Gesetzbuch [BGB], Codi civil alemany).
    10. HERÈNCIA JACENT. Aquesta situació, que s'esdevé en l'interval comprès entre l'obertura de la successió i l'acceptació de l'herència, es va regular i es va discutir àmpliament en el dret romà i en el ius commune. El CCCat la regula en l'article 411-9, que disposa el següent: «1. Quan l'herència està jacent, els hereus cridats només poden fer actes de conservació, defensa i administració ordinària de l'herència, incloent-hi la presa de possessió dels béns i l'exercici d'accions possessòries. Si els cridats a l'herència són diversos, estan legitimats individualment per a fer actes necessaris de conservació i defensa dels béns, però per als actes d'administració ordinària s'aplica el que l'article 552-7 estableix respecte a aquest tipus d'actes. 2. Els actes a què fa referència l'apartat 1 no impliquen per ells mateixos acceptació, llevat que amb aquests actes es prengui el títol o la qualitat d'hereu».
  • V. t.: desheretament n m
  • V. t.: llegítima n f
  • V. t.: pacte successori n m
herència herència

<Veterinària i ramaderia > Ramaderia > Genètica>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de veterinària i ramaderia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2013. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/163/>
A més de termes, es recullen les formes sufixades catalanes més productives en l'àmbit de veterinària, amb indicació en la nota de diversos termes habituals que les utilitzen.

  • ca  herència, n f
  • ca  hereditat, n f sin. compl.
  • es  herencia
  • fr  hérédité
  • en  heredity

<Veterinària i ramaderia > Ramaderia > Genètica>

Definició
Transmissió a la descendència d'un conjunt de gens o de caràcters controlats genèticament.