Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia notarial [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2008. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/17/>

ca heretament, n m
es heredamiento
fr héritage

<Notaria > Tipologia documental > Contractes>

Definició

Institució contractual d'hereu que s'atorga en capítols matrimonials.

Nota

Pot ser a favor dels contraents, dels fills del contraents o dels esposos mútuament.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

ca heretament, n m
ca contracte successori, n m sin. compl.
ca pacte successori, n m sin. compl.
es contrato sucesorio
es heredamiento
es pacto sucesorio

<Dret civil > Dret de successions>

Definició

Institució contractual d'hereu que s'atorga en capítols matrimonials, personalment o mitjançant un poder especial.

Nota

L'heretament pot ser a favor d'un o dels dos contraents, dels fills dels contraents o dels esposos mútuament.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca heretament, n m
es heredamiento

<Història del dret>

Definició

Institució contractual d'hereu, atorgada en un acte entre vius, però només en capítols matrimonials, personalment o mitjançant poder especial.

Nota

Àmbit: Catalunya
L'heretament és una institució jurídica típica de Catalunya, de caràcter consuetudinari feudal. Té l'origen en les convinences feudals de l'alta edat mitjana (de concessió d'un feu) entre el monarca i el seu feudatari en les quals, i entre altres coses, ja s'acordava que a la mort del feudatari el feu es traspassaria al primogènit. Els Usatges de Barcelona (cap. 76) recullen aquesta pràctica, a la qual es refereixen també les Commemoracions de Pere Albert (cap. 24) i una constitució de Corts de Perpinyà del 1351. I se n'ocupa prou àmpliament el jurista Joan Pere Fontanella.
L'heretament consistia, doncs, en la donació que es feia d'una herència a un fill per raó del matrimoni que anava a contraure, i se solia atorgar en els capítols matrimonials que es concertaven per a fer-lo realitat. També era habitual concedir-lo en el mateix document a favor dels fills naixedors d'aquell matrimoni (concepturus). Per tant, era un acte inter vivos de transmissió de l'herència del donant, feta a títol universal i amb caràcter irrevocable (llevat que el donant s'hagués reservat el dret de revocar-la). Era una institució mixta, de donació entre vius i, a la vegada, un acte d'última voluntat, ja que l'heretament no tenia eficàcia plena fins al moment de la mort de l'heretant.
Històricament existeixen dues classes d'heretament: el que s'instituïa a favor dels contraents (els pares a favor dels fills que s'anaven a casar) i el fiduciari (dels contraents a favor dels fills naixedors del matrimoni). Tardanament, ja en el segle XIX, es va introduir una altra modalitat d'heretament, el fet pels cònjuges entre si amb previsió que un dels dos morís sense haver atorgat testament. En general aquesta institució, en qualsevol de les diverses classes, es va continuar practicant fins ben entrat el segle XX, sobretot a les zones rurals.
1. L'HERETAMENT A FAVOR DELS CONTRAENTS. És el que es feia en capítols matrimonials a favor d'un dels contraents (també es podia fer a favor dels dos) pels seus pares (d'un o dels dos) en què s'instituïa hereu del patrimoni familiar (a vegades també hi concorrien els avis d'un contraent).
La institució era irrevocable, llevat que es fes sotmesa a una condició resolutòria o pel sol fet que la part atorgant es reservés la facultat de revocar-la. L'efecte fonamental de la institució era la constitució d'una comunitat familiar, normalment basada en un règim econòmic comunitari entre els heretants i l'hereu amb el seu cònjuge. Tots ells havien de treballar per a la casa i viure junts. I pel mateix caràcter d'irrevocabilitat de la institució, l'heretant no podia disposar mortis causa dels seus béns, llevat dels que se solien reservar (la «reserva») expressament en els mateixos capítols concertats (de fet, era una reserva forçosa per a disposar els dots i els drets legitimaris d'altres fills o llegats pietosos per a llur ànima).
Aquest heretament implicava que el beneficiari rebia, ja en aquell moment, la nua propietat dels béns de l'herència, i els heretants se'n reservaven l'usdefruit sens menyscapte de l'autoritat que tenien sobre la casa. A partir d'aquell moment, qualsevol acte de disposició sobre els béns afectats requeria la intervenció de l'heretant i de l'heretat. D'altra banda, l'heretament era un dret que es podia inscriure en els antics registres, com ara els oficios de hipotecas (després, registres de la propietat).
2. L'HERETAMENT A FAVOR DELS FILLS NAIXEDORS. També en capítols matrimonials, els futurs esposos podien instituir l'heretament a favor dels fills naixedors encara no concebuts. Normalment es feia per a evitar els problemes successoris que podia causar la mort intestada d'un o dels dos cònjuges, però també es podia fer amb caràcter definitiu i irrevocable.
Els autors distingeixen tres tipus d'heretament a favor dels fills: a) heretament pur o absolut, b) heretament preventiu i c) heretament prelatiu. L'heretament pur o absolut era el que s'atorgava a favor de tots o d'un dels fills naixedors dels futurs cònjuges, sense imposar cap condició però fent-se aquells una reserva per a testar. Si es feia només a favor d'un fill, en aquest cas se solia indicar que fos el primer sense distinció o el primer dels fills mascles per exemple. Normalment es fixava també un sistema de substitucions per si aquell moria sense descendents o, malgrat que en tingués, morissin sense haver arribat a l'edat de testar (de fet, s'establia un fideïcomís perpetu vinculant). Una altra possibilitat era que els cònjuges fessin heretaments respectius a favor del fill que cadascun havia d'elegir en un acte entre vius o per causa de mort. I encara, de vegades, cada cònjuge simplement delegava aquesta facultat en aquell que sobrevisqués de manera absoluta o condicionada.
Quant a l'heretament preventiu, s'atorgava justament amb caràcter preventiu en cas que un o tots dos cònjuges morissin sense haver atorgat testament. D'aquesta manera ja en un primer moment s'evitava la successió intestada, però l'eficàcia d'aquest pacte depenia del fet que els cònjuges finalment atorguessin testament o no, o que atorguessin un altre heretament a favor d'un fill per raó del seu propi matrimoni. L'heretament es podia fer també a favor de tots els fills igualment, però el més habitual era respectar el principi de primogenitura a favor del fill mascle de més edat o, simplement, preveure que fos el més idoni i capaç per a continuar la casa. La fórmula més habitual d'instituir aquest heretament era designar dos parents, un de cada cònjuge, els més propers (una espècie d'hereus de confiança), perquè nomenessin l'hereu dels pares («aquell que més ben vist los serà per a continuar la casa»).
I l'heretament prelatiu era l'heretament en què s'establia una prelació a favor dels fills naixedors d'aquell matrimoni respecte dels fills d'un altre matrimoni que els aleshores futurs cònjuges podien contraure amb posterioritat. Els futurs cònjuges prometien que fills per fills i filles per filles, els del seu matrimoni serien preferits per a succeir-los respecte dels de qualsevol altre matrimoni que contraguessin. Evidentment, l'eficàcia d'aquest heretament depenia del fet que s'arribés a celebrar un segon matrimoni i, que si es feia, en nasquessin altres fills.
3. L'HERETAMENT MUTU ENTRE ELS CÒNJUGES. Tardanament es va introduir una nova classe d'heretament, el que s'establia mútuament entre els cònjuges també en capítols matrimonials. Amb aquest heretament els cònjuges es feien mútuament hereus l'un de l'altre amb previsió que un d'ells morís intestat. Era un heretament preventiu i no absolut; per tant, els cònjuges podien testar lliurement i així revocar aquesta disposició.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca heretament, n m
es heredamiento

<Dret>

Definició

Acció d'heretar.

Nota

Àmbit: Inespecífic

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca pacte successori, n m
ca contracte successori, n m sin. compl.
ca heretament, n m sin. compl.
es heredamiento
es pacto sucesorio

Definició

Negoci jurídic bilateral que produeix conseqüències respecte de l'herència d'una persona.

Nota

Malgrat que la forma habitual d'ordenar la successió mortis causa, que té l'origen en la voluntat individual, és la declaració de la voluntat unilateral de la part causant de l'herència per mitjà del testament, teòricament no hi ha cap inconvenient perquè el negoci jurídic d'ordenació de la successió, en lloc de ser unilateral, sigui bilateral o, fins i tot, tingui més de dues parts. Per aquest motiu, amb la denominació pacte successori o contracte successori es fa referència a tot negoci jurídic bilateral que produeix conseqüències respecte de l'herència d'una persona.
La successió contractual es dona quan l'ordenació del fenomen hereditari es produeix totalment o parcialment mitjançant un contracte. El contracte successori és, d'alguna manera, un negoci jurídic de naturalesa sui generis. No es tracta d'un contracte genuïnament obligacional, ni tampoc d'un contracte amb efectes reals, atès que no origina desplaçaments patrimonials. El seu efecte substancial és purament mortis causa i consisteix a deixar disciplinada, d'una manera vinculant per les parts, una successió mortis causa.
La part causant, en principi, no veu limitat per contracte successori el seu poder de disposició entre vius, ni tampoc queda obligat a no establir en el futur disposicions contradictòries amb el contracte, sinó que l'efecte substancial és l'establiment convencional d'una disciplina successòria. Del caràcter convencional del pacte successori en deriva l'eficàcia vinculant d'allò pactat i, en principi, la irrevocabilitat, fet que diferencia la figura del testament. A més, i precisament per això, el contracte successori pot ser impugnat per la part atorgant durant la seva existència, cosa que no succeeix mai amb el testament, ja que n'hi ha prou de revocar-lo.
En el dret civil de Catalunya, en què les fonts voluntàries del títol d'hereu són el testament i l'heretament (art. 411-3 Codi civil de Catalunya [CCCat]), l'heretament és la institució contractual d'hereus típica (art. 431-18 CCCat). Tanmateix, no tots els heretaments tenen l'estructura d'acord de voluntats entre els heretants (que designen els hereus) i els heretats (que accepten la qualitat d'hereus contractuals). Això només es produeix en els heretaments a favor dels contraents i en l'heretament mutual (art. 431-20 CCCat). En qualsevol cas, els pactes successoris s'admeten de manera molt restringida en l'ordenament català, que considera nuls els pactes o els contractes sobre successió no oberta, llevat els que siguin admesos per la llei (art. 411-7 CCCat).
El contracte o pacte successori normalment produeix efectes respecte d'una de les parts. No obstant això, és concebible un contracte successori en què cadascuna de les parts contractants atorga les seves pròpies disposicions mortis causa. En aquest cas, ambdues disposicions mortis causa poden ser mútues o recíproques o bé establir-se a favor d'una tercera persona. El contracte successori a favor de terceres persones es distingeix dels contractes entre vius d'aquest mateix tipus, perquè en els contractes entre vius sempre hi ha una prestació a favor de la tercera persona, el dret del qual depèn de l'acceptació d'aquest abans que l'estipulació sigui revocada, mentre que en el contracte successori es determina una delació hereditària o un llegat, que produeix efectes amb l'obertura de la successió.
Tradicionalment, es distingeixen tres classes de contractes o pactes successoris: els pactes de succeir, els pactes de no succeir i els pactes sobre la successió d'una tercera persona. Els primers són els més típics i presenten múltiples varietats, ja que els contractants es poden instituir hereus recíprocament, succeint la part supervivent a la part premorta (pacte de mutua sucesione), o pactant que un dels contractants és hereu de l'altre sense cap reciprocitat, o que els hereus no són els contractants, sinó una tercera part, que pot heretar totes dues parts atorgants o a una de sola.
En els contractes successoris constitutius es pot establir un dret hereditari a favor d'una persona que no estava cridada a l'herència ni per llei ni per testament, però també es pot designar contractualment com a hereva una persona que ja estava cridada a l'herència per un altre títol, testamentari o legal i consagrar el règim ja existent per dotar-lo d'una irrevocabilitat que abans no tenia (pactes successoris confirmatius o conservatius). En el contracte successori es pot establir, convencionalment, la institució dels hereus en tota o en part de l'herència (institució d'hereu contractual) o bé realitzar atribucions particulars i gratuïtes de caràcter mortis causa.
L'efecte del pacte successori positiu és establir una disciplina de la successió, per la qual cosa s'exigeix la supervivència de la part instituïda a la part instituent. Per regla general, els efectes del pacte es demoren fins a l'obertura de la successió, moment en què es produeix la delació hereditària. Per aquest motiu, el contracte successori no priva la part causant del seu poder de disposició sobre els béns, sempre que no l'exerciti amb el propòsit de perjudicar la part hereva.
En segon lloc, els pactes de no succeir, que també s'anomenen pactes renunciatius, constitueixen el revers de la institució contractual, ja que són contractes d'abdicació de l'herència pels quals la persona que pugui ser cridada a qualsevol títol, renuncia de manera definitiva al seu dret. Es diferencien de la repudiació genuïna de l'herència, en el fet que aquesta és sempre unilateral i recau sobre una successió ja oberta, mentre que el pacte renunciatiu neix d'un acord bilateral i es produeix abans de l'obertura de la successió. La renúncia contractual de l'herència pot ser total o parcial, condicional o pura i a títol gratuït o onerós.
Finalment, els pactes sobre la successió d'una tercera persona permeten que els contractants disposin dels béns compresos en la successió futura d'una tercera persona, que no intervé en el contracte. La transmissió dels béns que s'esperen en aquesta herència es pot estipular entre si o a favor d'una part estranya i es poden fer a títol de venda, de donació o de qualsevol altre. Aquests pactes no tenen per objecte ordenar la successió, per la qual cosa s'escapen de l'àmbit del dret successori i s'emmarquen en el dret d'obligacions.
El pacte successori no va ser gaire habitual en el dret romà, que pel seu esperit i per les seves prescripcions taxatives hi era contrari. Aquest esperit ha subsistit en totes les legislacions d'arrel romanista, en què els pactes successoris, per norma general, es prohibeixen i es consideren nuls. Els arguments per a justificar aquesta mesura es basen, sobretot, en la plena llibertat de disposar mortis causa que cal reconèixer a qualsevol persona. També s'afirma que els pactes successoris fan incerta la propietat, disminueixen el crèdit i alteren greument l'economia. No obstant això, cap d'aquests arguments no es considera decisiu.
En realitat, no es pot parlar de total llibertat per a disposar mortis causa, quan la llibertat ja està retallada per normes imperatives, com ara les relatives a les llegítimes i les reserves, sense oblidar, d'altra banda, que el contracte successori, com tot contracte, és un acte d'exercici de la llibertat humana i del poder d'autonomia, i que, si en atorgar el contracte la llibertat es perd, és precisament perquè s'ha exercitat.
D'altra banda, els ordenaments jurídics que admeten des d'antic aquesta mena de pactes proven empíricament que no es produeixen els desastres econòmics al·legats pels partidaris de la prohibició. Enfront de la tradició romanista, es troba la tradició dels ordenaments d'origen germànic. Així, en països com ara Alemanya, Àustria i Suïssa, els contractes d'institució i els contractes de renúncia es coneixen i s'admeten des de l'edat mitjana.
El Codi civil espanyol (CC) segueix el criteri romanista tradicional i consagra amb caràcter general el principi prohibitiu de la successió contractual. El contingut del pacte successori és el de comprometre la capacitat de disposició mortis causa, de manera que la prohibició d'aquesta mena de pactes es dirigeix a impedir tota disposició mortis causa diferent de la testamentària, que queda anul·lada si hi ha un acord successori anterior. L'article 658 del CC estableix que les maneres de deferir-se la successió es limiten al testament i a la llei, fet que exclou la forma contractual.
La prohibició general s'infereix també de l'article 1271 del CC, el qual disposa que sobre l'herència futura només es poden subscriure els contractes l'objecte dels quals sigui practicar entre vius la divisió d'un cabal d'acord amb l'article 1056. Ara bé, la jurisprudència del Tribunal Suprem entén que aquest article es refereix als pactes sobre universalitat d'una herència, però no als pactes sobre béns determinats del domini de qui s'hi va comprometre. Així mateix, el principi general prohibitiu dels pactes successoris troba algunes excepcions en el CC (art. 826, 831 i 1341).
Tanmateix, alguns drets civils territorials reconeixen la successió contractual amb més amplitud. Els pactes successoris són en aquests ordenaments figures jurídiques tradicionals, de notòria pervivència i de validesa no discutida, segurament perquè la influència romana o romanista ha estat molt menor i, en canvi, la influència del dret germànic ha estat més forta. Per això, a Catalunya, l'article 411-7 del CCCat estableix que «són nuls els pactes o els contractes sobre successió no oberta, llevat els que siguin admesos per la llei». En el dret civil català, els pactes successoris admesos per la llei són els heretaments (art. 431-18 al 431-28 CCCat): a) el pacte entre cònjuges o convivents en parella estable en virtut del qual renuncien a la llegítima que els podria correspondre en la successió dels fills comuns i, especialment, el pacte de supervivència en què el supervivent renuncia a la que li podria correspondre en la successió intestada del fill mort impúber; b) el pacte entre fills i progenitors pel qual aquests darrers renuncien a la llegítima que els podria correspondre en l'herència del fill premort, i c) el pacte entre ascendents i descendents estipulat en pacte successori o en donació pel qual el descendent que rep del seu ascendent béns o diners en pagament de llegítima futura renuncia al possible suplement (art. 451-26 CCCat).
Tant la jurisprudència com la doctrina han discutit si el pacte de supervivència que pot acompanyar les compres realitzades per meitats entre cònjuges casats en règim de separació de béns o de participació en els guanys (art. 231-15 i 231-18 CCCat) també és un pacte successori.
V. t.: capítols matrimonials n m pl
V. t.: delació n f
V. t.: donació n f
V. t.: llegítima n f

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "heretament" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota