Cercaterm

Nota

• Àmbit: Catalunya
  
  Ex.: La casa d'Àustria va ser una de les grans famílies de l'aristocràcia europea.
• En els pobles hispànics s'identificà la casa d'Àustria amb la dinastia dels Habsburg o dels Habsburg-Borgonya, que durant l'alta edat moderna regnà en els diferents territoris que formaven la monarquia catòlica de les Espanyes. La dinastia regnant dels Àustria, o família dels Habsburg, substituí la casa dels Trastàmara, els últims titulars de la qual foren els Reis Catòlics, Isabel i Ferran. La casa d'Àustria arribà per primer cop a la Corona de Castella amb Felip I el Bell, fill de Maximilià d'Àustria i de Maria de Borgonya. El matrimoni amb Joana la Boja, filla dels Reis Catòlics i hereva després de la mort dels dos germans grans, permeté a Felip accedir breument al regne castellà a la mort d'Isabel, el 1504, i amb motiu de la incapacitat mental de la seva esposa. Felip el Bell, duc de Borgonya, era també l'hereu de la casa d'Àustria dels Habsburg. Mentrestant, Ferran II el Catòlic s'acabà retirant a la Corona d'Aragó fins a la inesperada defunció del primer Àustria, el 1506.
  Amb Carles I, fill de Felip I i Joana I, la casa d'Àustria passà ja a regir unitàriament la diversitat dels regnes de la monarquia hispànica i així es mantingué fins al 1700: Carles I (1517-1556), Felip I de Catalunya-Aragó (II de Castella) (1556-1598), Felip II i III. (1598-1621), Felip III i IV. (1621-1665) i Carles II (1665-1700). El govern de la casa d'Àustria -o dels Habsburg espanyols- es projectà, doncs, durant les dues centúries de màxima expansió i poder universal de la denominada Espanya imperial. Després de la mort sense descendència de Carles II, s'extingí la branca directa de la dinastia dels Habsburg, encara que continuà la branca germana com a titular de la monarquia austrohongaresa i vinculada a l'Imperi alemany. La fragmentació de la casa d'Àustria s'havia produït amb Carles I, emperador d'Alemanya, quan aquest va desviar els territoris centreeuropeus cap al seu germà Ferran.
  L'origen de la casa d'Àustria (Inclita Austriae domus et família) es troba en Carlemany. Àustria aparegué com a marca o territori defensiu en la zona oriental de l'Imperi, territori que acaba vinculat a la família dels Babenberg com a ducat hereditari. En extingir-se aquesta dinastia al segle XIII, Àustria passà als Habsburg, els quals engrandiren el ducat primigeni amb els territoris limítrofs dels Alps orientals (Estíria, Caríntia, Carniola i el Tirol). Identificant la Casa amb territoris, la dinastia dels Habsburg va mantenir aquests dominis familiars hereditaris, bressol de la casa d'Àustria, fins al final de la Primera Guerra Mundial.
  La família dels Habsburg accedí temporalment a finals del segle XIII al Sacre Imperi romanogermànic, en ser triat emperador Rodolf d'Habsburg i en els inicis de la centúria següent el seu fill, Albert I. En aquest període, la dinastia enfortí les bases de la seva gran puixança patrimonial. El 1438, la casa d'Àustria recuperà la dignitat imperial, que mantingué ja per herència, a pesar de transmetre's mitjançant un sistema electiu, fins al 1806 amb Francesc II d'Àustria. No obstant això, el Sant Imperi al segle XV ja estava molt afeblit i era incapaç de superar la fragmentació política i territorial que s'havia produït.
  En la segona meitat del segle XV, els Habsburg orientaren llur política dinàstica cap a l'occident europeu, cosa que els permetré transformar-se en la Casa més poderosa d'Europa durant dos-cents anys. El matrimoni de Maximilià d'Àustria, que fou també emperador alemany, amb Maria, duquessa de Borgonya, proporcionà a la dinastia dels Habsburg els territoris rics i estratègics de la Casa de Borgonya; i el doble enllaç dels fills de Maximilià I, Felip i Margarida, amb els fills dels Reis Catòlics, Joan i Joana, respectivament, assentà els Habsburg en el tron de la monarquia hispànica. Aquesta reeixida política matrimonial amb objectius expansionistes havia estat la constant de la dinastia des del segle XIII i la tornaren a aplicar per a incorporar els regnes de Bohèmia i Hongria al segle XVI, donant fonament a l'aforisme Alii bella gerant; tu, felix Austria, nube («uns altres facin la guerra; tu, feliç Àustria, casa't»).
  La figura política que millor representa la grandesa territorial de la casa d'Àustria fou Carles I, primogènit de Felip el Bell i Joana la Boja. Carles rebé quatre herències separades, una de cadascun dels seus avis. En representació del seu pare, Felip, succeí el seu avi Maximilià als territoris austríacs i en el títol d'emperador del Sacre Imperi romanogermànic, i aconseguí afegir, després dels fruits d'una política anterior d'acostament, Bohèmia, Silèsia, Moràvia i part d'Hongria; de la seva àvia Maria, per mitjà del seu pare, heretà el títol de duc de Borgonya (el ducat pròpiament de Borgonya havia estat annexat a França el 1477), el Franc Comtat i els Països Baixos, que Carles engrandí posteriorment cap al nord-est; dels seus avis materns n'heretà, al costat de la seva mare incapacitada, la Corona d'Aragó i els territoris italians, per part de Ferran, i la Corona de Castella, inclosos els territoris del Nou Món -en clar procés expansionista-, per part d'Isabel II.
  Carles I, pels regnes hispànics, i V, com a emperador del Sacre Imperi romanogermànic, havia rebut una formació borgonyona que el marcà en l'acció de govern de la seva primera etapa; no obstant això, Carles I, el més poderós de la casa d'Àustria, inicià un procés d'hispanització ja manifest en la seva unió matrimonial amb Isabel de Portugal, que es concretà: en l'assentament de la cort principal a Valladolid, Toledo o Barcelona; la residència de la seva família a Castella; el pes espanyol en la direcció de l'Imperi, o la decisió final de retirar-se al monestir extremeny de Yuste, després de l'abdicació. Amb Carles I, la casa d'Àustria valorà i utilitzà la monarquia hispànica com la columna principal dels seus dominis.
  Les enormes dificultats que Carles I va tenir per a defensar i harmonitzar aquest imperi vast i heterogeni davant de protestants, turcs i francesos el dugué a prendre la decisió definitiva de repartir l'herència acumulada per la casa d'Àustria entre el seu germà Ferran, a qui li transmeté els territoris orientals europeus, i el seu fill primogènit, Felip, que rebé la pesada herència borgonyona i tots els dominis específicament espanyols. Ferran ja havia tingut la condició de regent dels cinc ducats o arxiducat d'Àustria -bressol patrimonial dels Habsburg- i de rei de Bohèmia i Hongria, a més de la seva vinculació amb l'Imperi en haver estat nomenat rei de romans, la qual cosa el convertí en el successor virtual del ceptre imperial.
  Les abdicacions finals de l'emperador Carles el 1555 i el 1556 a favor del germà i el fill comportaren l'abandó de l'imperialisme universal tradicional de la casa d'Àustria en benefici dels interessos dinàstics que representaven Ferran i Felip. Amb aquesta divisió, es confirmà l'aparició de dues branques de la Casa dels Habsburg: l'alemanya o centreeuropea, que arrencà amb la successió col·lateral protagonitzada per Ferran (com a infant va tenir una formació exclusivament castellana, a diferència del seu germà), i l'espanyola, que havia iniciat el mateix borgonyó Carles I i que continuà en línia directa el futur Felip II. Aquesta última branca, primogènita i principal, donà lloc als anomenats Habsburg espanyols o també Àustries majors (Carles I i Felip II) i Àustries menors (Felip III, Felip IV i Carles II). Aquesta diferenciació qualitativa dels Àustria regnants obeïa a la puixança o supremacia política hispànica en el segle XVI i al declivi progressiu en la centúria següent.
  Amb aquest desdoblament dinàstic, el fill de Carles ja no fou rei hispànic i alhora emperador. Si bé l'aventura imperial tingué un altre protagonista -Ferran de Habsburg-, Felip II fou l'exponent més significat i fort de la casa d'Àustria. La monarquia hispànica continuà vinculada a objectius inscrits en la política europea de la Casa dels Habsburg que, a la llarga, la conduïren a una postració progressiva i a una decadència imparable. Es prengueren com a pròpies, empreses vinculades als beneficis de la dinastia. S'establiren objectius que es consideraven irrenunciables, la consecució dels quals no tolerava renúncia de cap tipus i que s'havien de mantenir a qualsevol preu. Les interminables guerres dels Països Baixos, l'enfrontament bel·licista tradicional amb França o altres projectes de la política europea heretada de l'emperador Carles són un exemple de la falta de ponderació per a valorar objectivament els ideals als quals es volia servir. Per a atendre el que es considerava una missió ineludible de la monarquia hispànica, els Habsburg no van dubtar a exigir sacrificis enormes i gratuïts a llurs regnes, especialment a la Corona de Castella.
  També s'incorporà com un valor imprescriptible a llur condició de monarques catòlics la defensa de la cristiandat enfront dels heretges i dels infidels, encarnats en els protestants i els turcs. En els Habsburg espanyols cobrà cos la consciència que la casa d'Àustria, de la qual eren originària la branca primigènia, tenia una missió directiva i impulsadora ineludible en l'Occident cristià. A la denominació de la monarquia dels Àustria com a monarquia catòlica s'hi afegí la «de monarquia universal» -excloent la idea d'imperi, estructura medieval superada-; això obeïa als objectius ecumenicistes i al de regnar en bona part del món integrant múltiples i diversos territoris dins una estructura política altament complexa.
  En la missió dels Habsburg de la branca hispànica, titulars de la monarquia catòlica i universal, es percebé un halo d'utopia i una visió providencialista, missió que anà perdent vigor i amplitud en decaure el poder d'aquells en la primera meitat del segle XVII. L'ideal de la casa d'Àustria, fonamentat en la utopia i en una valoració allunyada de la realitat del declivi polític, va contribuir a fer més inevitable la decadència d'una monarquia on no es ponia el sol.
  El millor referent per a fixar la derrota dels Habsburg i la fi de llur somni imperialista es reflectí en la Pau de Westfàlia, del 1648, després de la Guerra dels Trenta Anys. Amb aquesta Pau, es tancà el capítol de les guerres de religió que havien assolat Europa des del 1517 i es dirimiren les bases d'un nou equilibri europeu amb França com a protagonista. Els Habsburg espanyols, paladins de la Contrareforma catòlica, i la branca germana, detentora de l'Imperi, s'havien oposat a tota l'Europa restant. Westfàlia va significar la pèrdua de l'hegemonia hispànica com a primera potència europea, la fi de la Monarchia christiana (monarquia universal, unitat de l'Església) i la desintegració política de l'imperi alemany.
  En realitat, el somni imperial gestat en la tradició dels Habsburg-Borgonya de la casa d'Àustria, expressat antany en la divisa AIIOO (Austriae est imperare orbe universo), es va esvair a Westfàlia i es va ratificar en el Tractat dels Pirineus, del 1659, entre Espanya i França, que va significar l'abdicació definitiva a favor de la monarquia francesa de Lluís XIV. Havia estat una obstinació mantinguda amb tenacitat. L'ideal de la casa d'Àustria havia conduït a una sagnia continuada fins a deixar exhausta la vigorosa -en altre temps- monarquia catòlica i universal. En la segona meitat del segle XVII, amb Carles II com a últim rei de la casa d'Àustria, no va ser possible canviar el rumb somiador ja traçat amb Felip III i Felip IV.
  Fent una valoració global de la política interna de la casa d'Àustria respecte de la monarquia hispànica i atenent a l'harmonització dels elements poder, població i territori, la forma política resultant és manifestament pluralista. L'etapa d'integració territorial de les Espanyes havia conclòs bàsicament amb els Reis Catòlics; la integració de la Corona d'Aragó i de Castella s'havia dut a terme mitjançant la coordinació política per enllaç matrimonial, a la qual va seguir una coordinació política per ocupació amb Navarra i fins i tot una altra per successió amb Portugal, ja en temps de Felip II.
  L'estructura resultant, acceptada i conservada pels Àustria, oferia una gran complexitat, ja que el monarca havia d'administrar de diverses maneres i amb poder diferent en cadascun dels seus regnes, comtats o territoris, de conformitat amb el sistema jurídic i institucional vigent aleshores. La unitat monàrquica no excloïa, doncs, la coexistència de fórmules de govern autoritàries respecte dels territoris de la Corona de Castella i fórmules pactistes, limitadores de la sobirania règia, a Catalunya, a Aragó, a València o a Navarra. L'expansionisme hispànic fou dirigit especialment cap al nou continent.
  L'Espanya com a comunitat de nacions heretada per la casa d'Àustria es va mantenir. No obstant això, aquesta estructura no estigué exempta de conflictivitat respecte de la temptació unificadora dels monarques sobre la base del sistema politicojurídic castellà, el més propens a la tendència absolutista i el més còmode respecte de la superioritat demogràfica, econòmica i territorial de la Corona de Castella.
  Per a evitar que el decisionisme regi, o l'actuació dels oficials, lesionés el dret propi, els òrgans representatius de cada regne procuraren crear o enfortir mecanismes institucionals defensius o d'exigència de responsabilitat -de tipus polític o jurídic- respecte de determinats actes contraris al sistema pactat entre el rei i el regne.
  Aquesta tensió règia, en bona part castellanitzant, es radicalitzà amb Felip IV, a instàncies del seu privat, el comte duc d'Olivares. La monarquia pretengué laminar el pluralisme jurídic i polític tradicional. Es buscà més compromís militar i financer dels regnes, a causa d'una Castella exhausta i d'una posició de debilitat progressiva dels Àustria enfront del poder creixent dels Borbó francesos. El resultat fou la secessió definitiva de Portugal, la insurrecció de Catalunya del 1640 i motins de subsistència o revoltes antifiscals en altres territoris. Aquesta orientació unificadora dels Àustria mai no va prosperar, però en canvi els Borbó espanyols ho assolirien al segle XVIII, després de l'extinció de la casa d'Àustria el 1700.