Cercaterm

Nota

• Àmbit: Illes Balears
• En una obra clàssica del nostre dret, com és la Memoria sobre las instituciones del derecho civil de las Baleares, publicada el 1885 per Pere Ripoll i Palou, es diu que «el Derecho romano tomó de tal suerte carta de naturaleza entre nosotros, que sólo a él se ha acudido en todo aquello que las propias franquezas no determinaban». I és que, realment, l'aplicació del dret romà, sota la formulació del ius commune, ha estat a Mallorca i Menorca inqüestionada i també resulta inqüestionable. Hi ha moltes sentències del Tribunal Suprem que així ho proclamen, des de la del 12 d'octubre de 1868 fins a la del 24 d'octubre de 1964. Avui en dia, la doctrina mallorquina considera, de manera unànime, que el dret romà forma part de la «tradició jurídica de les Illes» a la qual es refereix l'article l de la Compilació del dret civil de les Illes Balears del 1990. I ho corroboren les sentències dictades per la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears quan resol recursos de cassació per infracció de normes de dret civil balear, en moltes de les quals hi ha referències als textos del Corpus iuris civilis com a fonamentació de la sentència.
  Dins el dret romà, la part successòria possiblement és la que té més aplicació encara avui en dia, i això és atribuïble a la genialitat dels principis successoris que la fonamentaven. En l'origen la successió romana tenia un caràcter marcadament polític, segons el que explicava Bonfante. Les grans famílies agnatícies, els grups familiars, forçosament havien de tenir un cap, per a posar ordre dins el grup i assumir la defensa davant dels enemics externs. I quan el cap moria, necessàriament l'havia de succeir una altra persona, que es posava en el seu lloc -in locum et in ius-, atès que el grup familiar no podia quedar indefens i sense una persona que realitzés les funcions d'ordenar i defensar el grup. La successió aviat va deixar de tenir aquest caràcter polític, però el geni jurídic romà va fer que aquestes idees es mantinguessin, per la utilitat que tenien.
  Així, en tota successió hi ha d'haver un hereu i, consegüentment, tot testament ha de contenir institució d'hereu, perquè és importat per a la bona organització de la societat que, quan una persona mor, n'hi hagi una altra o altres que es posin en lloc seu, que rebin almenys una part del seu patrimoni, que paguin els deutes que el mort va deixar impagats, que puguin seguir els plets i exercitar les accions judicials que corresponien al difunt, i que, en definitiva, passin a ell les porcions vacants que hi pugui haver en l'herència, i es col·loqui in locum et in ius del difunt.
  Aquest hereu instituït no pot ser un hereu sota condició o per un termini determinat, perquè en la primitiva successió romana era inconcebible que el nou cap del grup familiar es trobés en una situació de provisionalitat; i això passaria en el cas d'admissió dels terminis i de la condició resolutòria, ja que l'hereu deixaria de ser-ho passat el termini o complerta la condició. Tal com diu la màxima romana, semel heres, semper heres, o sia, 'el que és hereu ho és sempre'.
  L'hereu succeeix en la universalitat de l'herència, ja que es col·loca -com passava en les famílies agnatícies o grans grups familiars- in locum et in ius del seu causant; per tant, a ell anirà l'herència en la seva universalitat, sense perjudici de les designacions de béns concrets per a determinades persones mitjançant els llegats. Tanmateix, si es produeixen porcions vacants, tant si és per renúncia dels destinataris d'aquestes adjudicacions com per qualsevol altra causa, acreixen a l'hereu o hereus designats les dites porcions vacants.
  Si es produeix aquest acreixement en l'hereu d'aquestes porcions vacants, resulta absolutament innecessària la successió intestada, ja que aquestes porcions tenen un destinatari. I, en aquest sentit, és preferible l'acreixement a favor de l'hereu -que en definitiva és una persona designada pel causant de la successió- abans de passar les porcions vacants a altres parents en virtut d'una disposició legal, parents als quals el testador no va designar de cap manera. Això explica la màxima romana: nemo pro parte testatus pro parte intestatus decedere potest.
  Aquests quatre principis successoris -la necessitat de la institució d'hereu, la perdurabilitat i la universalitat de l'hereu i la incompatibilitat entre les successions testada i intestada- apareixen clarament recollits per la Compilació del 1990, pel que fa al dret aplicable a Mallorca i Menorca; així, l'article 14 disposa que «la institució d'hereu és requisit essencial per a la validesa del testament»; l'article 16 estableix que «el qui és hereu ho és sempre i, en conseqüència, es tindran per no posats en la seva institució la condició resolutòria i els terminis suspensiu i resolutori»; l'article 24 assenyala que «les quotes hereditàries vacants perquè no hi actua el dret d'acréixer o perquè no n'ha disposat el testador, incrementaran, necessàriament i proporcionalment, les dels altres hereus instituïts que arribin a ser-ho efectivament, amb subsistència dels llegats i les càrregues que no siguin personalíssimes»; i, finalment, l'article 7 estableix que «la successió intestada solament podrà tenir lloc en defecte d'hereu instituït i és incompatible amb la testada i la contractual».
  El sistema del Codi civil espanyol -que és el seguit a Eivissa i Formentera- és absolutament contrari a aquests principis; així, l'article 764 disposa que el testament és vàlid encara que no contingui institució d'hereu, l'article 790 assenyala que les disposicions testamentàries, tant a títol universal com particular, es poden fer sota condició i l'article 805 estableix que és vàlida la designació del dia o del temps en què hagi de començar o acabar la vigència de la institució d'hereu o del llegat, i, per la seva banda, l'article 764 indica que el testament és vàlid encara que no comprengui la totalitat dels béns, cas en què s'han de complir les disposicions testamentàries fetes segons les lleis i passar el romanent als hereus legítims; i d'aquest article, com també de l'article 658, es deriva la possible concurrència de les successions testada i intestada a una mateixa herència.
  Els principis de necessitat, perdurabilitat i universalitat de l'hereu, o hereus, amb la lògica incompatibilitat amb la successió intestada, tenen, d'entrada, la virtut d'estar en consonància amb la voluntat del causant -que és la primera i principal llei de la successió-, ja que evita l'entrada dins la successió d'uns parents als quals el causant va mostrar menyspreu, pel fet de no mencionar-los de cap manera en el testament; i, en aquest sentit, l'experiència ha demostrat que les barreges de la successió testada amb la intestada solen tenir efectes desastrosos. D'altra banda, no té sentit no designar hereu, o hereus, perquè hi ha d'haver algú que acabi de donar fi a les relacions jurídiques en què estava interessat el causant. Tot això -i encara molts més arguments que per la necessària brevetat no es poden exposar- avalen la subsistència d'aquests principis.
  I més importat que qualsevol altra cosa que es pugui dir és el que assenyala sobre això l'exposició de motius de la Compilació del 1990, segons la qual: «els principis successoris romans, tradicionals en el dret civil balear, varen ser plenament acceptats, com se sap, per la Compilació de 1961 i han estat, en part, complementats al nou text que es proposa, als articles 6 i 7, del qual solament s'han introduït alguns retocs de matís. El sistema successori romà derivat d'aquests principis no tan sols resulta un sistema indubtablement lògic d'ordenar la successió per causa de mort, sinó que a més, malgrat els profunds canvis socials, econòmics i familiars experimentats al llarg dels temps, continua essent avui un sistema que respon degudament a les necessitats i exigències pràctiques actuals i, en conseqüència, i això és el decisiu, funciona bé i amb normalitat a Mallorca i Menorca, i no genera, en la realització diària, problemes que en puguin aconsellar la modificació. Acceptades per la pràctica constant i per la llei l'essencialitat i la universalitat de la institució de l'hereu testamentari, i essent plenament assumida, fins i tot socialment, la preponderància de la voluntat manifestada pel testador sobre les normes generals i abstractes reguladores de la successió ab intestato (article 7), els principis successoris romans continuen essent adequats a la manera de determinar i practicar la successió mortis causa per les persones amb veïnatge civil balear mallorquí i menorquí».
  En definitiva, els principis successoris són les columnes mestres del gran edifici de la successió mortis causa romana, i d'aquests principis en deriven d'altres, com la necessitat que l'hereu disposi, com a mínim, d'una quarta part de l'herència -i pugui, per tant, reduir els llegats mitjançant la quarta falcídia-, o la responsabilitat de l'hereu pels deutes de l'herència, entre d'altres.
• V. t.: acreixement n m
• V. t.: codicil n m
• V. t.: institució d'hereu n f
• V. t.: quarta falcídia n f