Cercaterm

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca senat, n m
es senado
fr sénat
en senate

Definició

Seu del senat.

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca senat, n m
es senado
fr sénat
en senate

Definició

Reunió, assemblea, del senat.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca senat, n m
es senado, n m

La informació d'aquesta fitxa és el resultat d'una recerca duta a terme pel TERMCAT.

ca senat, n m
es senado, n m

Definició

Una de les dues cambres de què es componen els parlaments bicamerals d'alguns estats contemporanis.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca senat, n m
ca cambra alta, n f sin. compl.
es senado

Definició

Una de les dues cambres de què es componen els parlaments bicamerals d'alguns estats contemporanis.

Nota

Àmbit: Espanya
Els senats són les segones cambres o cambres altes dels parlaments estatals. Abans de la constitució de les cambres parlamentàries contemporànies, la denominació senat també es va fer servir per a altres institucions, com ara el Senat romà. A l'Estat espanyol, el Senat és, segons la Constitució espanyola (CE), la cambra de representació territorial que, juntament amb el Congrés dels Diputats, forma les Corts Generals.
Els parlaments que tenen una organització complexa disposen de dues cambres que es poden conèixer com a cambra baixa i cambra alta, o bé com a assemblea de representació nacional i segona cambra. Aquesta última exerceix fonamentalment la funció de moderar les decisions adoptades en la primera cambra, de manera que alenteix el procés parlamentari. Històricament, el precedent més modern de bicameralisme prové de la separació dels estaments del Parlament britànic en dos cossos de deliberació: la Cambra dels Comuns i la Cambra dels Lords, en què s'agrupaven els assistents per afinitats de classe social. La Cambra dels Lords era l'assemblea que reunia els nobles i els alts mandataris eclesiàstics del país -d'aquí prové el sobrenom de cambra alta-, ja que aplegava les classes tradicionals més poderoses de l'època. Un altre antecedent el constitueix el Senat nord-americà, que es va establir en la Constitució del 1787, que complia una altra funció ben diferent: representar els estats membres de la federació americana. D'aquesta manera, el Senat es van anar constituint per dos motius principals: per a moderar les decisions que prenia la cambra de representació popular i per a introduir un fòrum de debat i de resolució en què els interessos representats no tinguessin un caràcter nacional, sinó que fossin de naturalesa corporativa o territorial.
Els senats permeten representar interessos específics: corporatius, socials o territorials que no troben una repercussió suficient en la cambra de representació popular, de manera que si no hi són representats poden constituir un motiu de conflicte permanent i de desestabilització del sistema politicosocial.
A l'Estat espanyol, el Senat és una constant en el desenvolupament de la història constitucional, excepte en la Constitució de Cadis del 1812 i en el text constitucional de la Segona República del 1931. En la resta de constitucions, el Senat sempre hi ha estat present com a assemblea que pot impedir l'aprovació de mesures massa liberals dels diputats o que podien perjudicar els interessos dels grans terratinents o de les grans fortunes. El Senat es va introduir el 1834 i durà fins al 1923, i va ser reinstaurat en la transició democràtica. Tanmateix, aquesta no és, en absolut, la funció actual del Senat, sinó que l'òrgan es justifica per la descentralització política i administrativa de l'Estat en comunitats autònomes que va fer possible la Constitució del 1978. D'aquesta manera, el Senat actual es fonamenta en la segona línia tradicional d'establiment; és a dir, en la institucionalització d'una estructura federal o d'una forta descentralització per a tot l'Estat.
Amb tot, la regulació constitucional del Senat ha rebut la influència directa de la llei per a la reforma política, la qual li ha fet perdre, sobretot en relació amb la composició, el caràcter representatiu territorial. Per aquest motiu, malgrat la tradició constitucional espanyola d'incorporar el Senat com a institució, aquest té grans diferències respecte als models que el precedeixen, menys respecte del Senat vigent durant la transició política del franquisme a la democràcia, que tenia una composició bàsicament provincial a la qual s'afegia un grup de senadors de designació reial.
El Senat és una assemblea parlamentària. El fet que no sigui un element imprescindible del sistema parlamentari, ja que hi ha parlaments amb una sola cambra de caràcter popular, fa que no tingui una funció rellevant, atès que l'assemblea que té més atribucions és la cambra de representació directa dels ciutadans, pel que fa a la sobirania popular, que legitima tot el sistema politicoconstitucional. Aquesta situació és especialment perceptible en el cas espanyol, en què la cambra baixa té més protagonisme polític, de manera que el Senat es considera subordinat al Congrés, a causa de la debilitat representativa i les funcions limitades que desenvolupa. Es tracta d'un bicameralisme imperfecte (imitat o atenuat), ja que la cambra baixa té una determinada preeminència.
El Senat és un òrgan constitucional col·legiat de naturalesa parlamentària i de representació especial (de caràcter corporatiu o territorial), que equilibra les decisions adoptades per la cambra baixa. Les característiques de la institució depenen de les funcions que té encomanades, especialment pel que fa als interessos que vol representar. En qualsevol cas, el Senat té prou autonomia per a elaborar i per a aprovar un reglament o una norma d'organització interna que en reguli el funcionament i l'estructura organitzativa, que deriva directament de la regulació constitucional. El Senat espanyol és descrit com una cambra de representació territorial, encara que la composició que té i les funcions que desplega no permeten que tingui un paper coherent amb la definició constitucional. Aquesta circumstància ha suscitat un debat extens sobre la reforma constitucional del Senat, atesa l'actualització insuficient de les modificacions del reglament, sobre el qual hi ha una bibliografia abundant. Mentre la reforma no es concreti, l'Estat de les autonomies té una greu mancança a causa de l'absència d'una cambra de representació territorial, que és el que justifica l'existència del Senat.
La composició del Senat depèn del fonament de l'existència de l'òrgan. Si la raó és territorial, els diferents estats federats -länder, cantons, províncies o regions- hi tenen una representació. A vegades, la representació és paritària, per bé que generalment depèn del nombre d'habitants dels territoris respectius. A més, poden ser designats pels governs o pels parlaments dels ens subestatals, així com procedir d'una elecció ad hoc. El Senat espanyol es compon de dos tipus de membres: els que són escollits per sufragi universal majoritàriament d'acord amb les demarcacions provincials (art. 69.2, 69.3 i 69.4 Constitució espanyola [CE]) i els que procedeixen de les comunitats autònomes (art. 69.5 CE). El primer grup de senadors és més nombrós, amb un total de dos-cents vuit membres, i s'elegeix juntament amb els diputats.
El sistema d'elecció és majoritari amb el vot limitat (art. 166.1 Llei orgànica del règim electoral general [LOREG]), és a dir, els electors trien un nombre inferior de candidats que la xifra de senadors que s'han d'elegir. El nombre de senadors per província és de quatre (se'n voten tres), llevat dels elegits en circumscripcions diferents de la província, com és el cas de les illes majors (Palma, Gran Canària i Tenerife), que n'elegeixen tres; de Ceuta i Melilla, que n'elegeixen dos cada ciutat, i de les illes menors (Eivissa-Formentera, Menorca, Fuerteventura, La Gomera, Hierro, Lanzarote i La Palma), que només n'elegeixen un. Per la modalitat d'elecció, els senadors no representen llurs territoris i el fet que el nombre de senadors elegits per circumscripció sigui semblant té com a resultat una gran desproporció a favor dels senadors escollits en províncies amb menys població, amb la qual cosa es potencia la representació de les zones més despoblades en detriment de províncies com ara Madrid i Barcelona, que fa que el nombre de vots necessaris per a aconseguir una acta de senador oscil·li entre un i cinquanta segons si és escollit per la província de Sòria o per la de Barcelona.
El segon grup de representants senatorials, els senadors autonòmics, són designats per les assemblees legislatives de les comunitats autònomes, és a dir, per una institució representativa del territori, d'acord amb un criteri proporcional als grups parlamentaris presents a la cambra autonòmica que el Tribunal Constitucional ha interpretat de manera laxa. El nombre total és d'una cinquantena i, a cada comunitat autònoma, li correspon un senador, més un altre per cada milió d'habitants o fracció segons el cens de població vigent en el moment de les darreres eleccions (art. 165.4 LOREG). El 1997, hi havia quaranta-vuit senadors autonòmics dos-cents cinquanta-sis dels quals són membres del Senat, cosa que ja posa de manifest que els interessos de les comunitats autònomes tenen poca influència en el conjunt del Senat, ja que hi predominen els senadors provincials i, a més, s'hi imposa l'adscripció ideològica a les formacions polítiques representades i no pas el lligam territorial. D'aquesta manera, els senadors s'apleguen en grups parlamentaris ideològics, per bé que també són permesos els grups de caràcter territorial, formats per senadors provincials (art. 32 i 33 Reglament del Senat) o per senadors autonòmics, encara que les últimes agrupacions són gairebé impossibles de constituir o tal com passa amb les primeres, que tenen poca activitat per les modestes competències que tenen atribuïdes.
L'organització del Senat espanyol no és gaire diferent de la del Congrés dels Diputats. Està constituït pel president, la Mesa, la Junta de Portaveus, les comissions i, si escau, la Diputació Permanent. Una reforma del reglament del Senat del 1994 va introduir una nova comissió permanent amb el doble de membres que la resta de comissions, la Comissió General de les Comunitats Autònomes, que pretén concentrar els treballs preparatoris de l'activitat del Ple de la Cambra sobre qüestions autonòmiques (art. 56 RS), però la reforma no pot resoldre els problemes de fons, de caràcter constitucional, que afecten la posició del Senat en el sistema institucional i autonòmic, de manera que només és una reorganització del treball parlamentari.
La durada del Senat pot ser diferent de la cambra baixa i, quan és així, acostuma a tenir una durada superior a fi de dotar-lo de més estabilitat. A l'Estat espanyol, la legislatura és de quatre anys, però el mandat dels senadors autonòmics pot ser d'una durada inferior, ja que depenen de les eleccions als parlaments autonòmics respectius, motiu pel qual la composició política del Senat espanyol canvia durant la legislatura, per bé que no ho fa de manera significativa. El Senat es reuneix, com el Congrés, en dos períodes ordinaris de sessions (art. 73.1 CE), però també es pot convocar en sessió extraordinària (art. 73.2 CE i 70.1 RS). La cambra funciona en ple o en comissions. Les decisions es debaten d'acord amb un ordre del dia prefixat i conegut pels senadors, i els acords es prenen depenent de les majories exigides per la CE o per l'RS. Generalment, la majoria exigida a les votacions per a adoptar un acord és la majoria simple dels senadors presents, sempre que hi sigui la meitat més u de l'òrgan corresponent (art. 93.1 RS).
La funció clàssica del Senat és fer de contrapès a la funció que té la cambra baixa mitjançant el veto a les resolucions de la cambra per mitjà de les esmenes que es poden introduir en una segona lectura legislativa. En alguns casos clàssics, la cambra alta té competència jurisdiccional, particularment respecte al cap de l'Estat; tot i que actualment aquestes funcions són reservades al poder judicial. Els senats que representen les realitats subestatals permeten que siguin seus de participació en les institucions centrals de la federació i de cooperació dels estats federats, länder, cantons o altres entitats de caràcter subcentral entre si i amb les institucions centrals.
El Senat espanyol exerceix la major part de les funcions que té el Congrés dels Diputats amb fortes limitacions, fins i tot en qüestions directament relacionades amb el model territorial de l'Estat, i posa en relleu la incoherència entre les funcions que acompleix i el caràcter representatiu que li encomana la CE. Així, pel que fa a les últimes, preval la funció del Congrés en relació amb els procediments d'elaboració i modificació dels estatuts d'autonomia (art. 81 CE), en les lleis marc (150.1 CE), en les lleis orgàniques de transferència i delegació de competències (150.2 CE) i en les lleis de finançament de les comunitats autònomes.
Quant a l'autorització de les Corts per a la signatura d'acords de col·laboració entre comunitats autònomes i al procediment d'adopció de la llei del Fons de Compensació Interterritorial té una funció més important, per bé que el Congrés té l'última paraula (art. 74.2 CE, a diferència de l'art. 90 per als casos ordinaris).
I pel que fa a les lleis d'harmonització, el Congrés i el Senat tenen una posició equivalent, mentre que en relació amb el control extraordinari establert per l'article 155 de la CE, el Senat assumeix igualment un rol excepcional en comparació amb el Congrés, ja que només el Senat hi té una intervenció rellevant.
En altres temes no relacionats directament amb qüestions autonòmiques, com ara la tramitació parlamentària de lleis o la discussió pressupostària, el Senat té una funció semblant a la cambra baixa i actua com una assemblea de segona lectura, mentre que els temes de control polític efectiu són els de més significació política pel caràcter excepcional que tenen, pràcticament reservats al Congrés (per exemple, el control dels decrets llei o la presentació d'una moció de censura al govern). Això no obstant, el Senat pot ser dissolt, com el Congrés, pel president del Govern, malgrat que el control polític no és assumit exclusivament per la cambra alta.
L'existència del Senat també afavoreix que determinats projectes de llei conflictius, sobre els quals l'opinió pública (o publicada) ha mostrat una gran reserva, es puguin esmenar en la deliberació del Senat, se'n pugui reconduir el debat i evitar, així, la confrontació social o política. Aquesta situació excepcional no justifica per si sola que es mantingui la segona cambra, sinó que hauria de tenir com a finalitat l'exercici efectiu de funcions rellevants des del punt de vista autonòmic o plurinacional.
L'article 69 de la CE i l'RS aprovat el 1982, amb les modificacions introduïdes l'11 de gener de 1994 (bàsicament la constitució de la Comissió General de les comunitats autònomes i la minsa autorització d'altres llengües oficials, distintes a la llengua castellana), regulen el funcionament del Senat. Pel que fa als senadors autonòmics, s'actua de conformitat amb els estatuts d'autonomia i les lleis de desenvolupament corresponents (Llei 3/1983, del 29 de setembre, de l'Aragó; Llei 3/1988, del 23 de maig, de designació dels senadors en representació de la Comunitat Valenciana; Llei 6/1983, del 4 de juliol, de Cantàbria; Llei 7/1987, del 8 de maig, de les Corts de Castella i Lleó; Llei 4/1985, del 26 de juny, de les Corts de Castella-la Manxa, segona versió de la Llei 3/1987, del 7 d'abril; Llei 9/1994, del 30 de novembre, de la Diputació General de La Rioja; Llei 6/1983, del 22 de juliol, de Múrcia, modificada per la Llei 6/1987, del 29 de setembre; Llei 4/1983, del 4 d'agost, de la Junta General del Principat d'Astúries, modificada per la Llei 3/1990, del 19 de desembre; i la Llei 4/1981, del 18 de març, del Parlament basc, modificada per la Llei 1/1986, del 19 de febrer.
El Tribunal Constitucional ha regulat la proporcionalitat en el procés de selecció, per part dels parlaments autonòmics, dels senadors amb un criteri flexible en les sentències del Tribunal Constitucional (STC) 40/1981, del 18 de desembre; 32/1985; 75/1985; 76/1989, del 27 d'abril; 36/1990; 149/1990, de l'1 d'octubre, i 4/1992, del 13 de gener. La durada del mandat i l'elegibilitat dels senadors és regulat per la STC 40/1981, del 18 de desembre, i per la 76/1989, del 27 d'abril.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca senat, n m
es senado

<Dret>

Definició

Primer cos polític de certs estats.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Ex.: El Senat Romà.
Ex.: El Senat dels EUA.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Vocabulari de dret romà [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/234/>

la senatus, n m
ca senat, n m
es senado, n m
fr sénat, n m
it senato, n m

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "senat" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Definició

Definició

Definició

Nota

Definició

Nota