Cercaterm

Nota

• Àmbit: Catalunya
• Segons el Reglament de la Llei d'ordenació dels transports terrestres (RLOTT), el trànsit és la relació de localitats o nuclis de població diferenciats, entre els quals es duu a terme el trànsit on els vehicles s'aturen per a prendre o deixar els viatgers que es desplacen d'un punt a un altre (art. 64.1 RLOTT). Segons el Decret 319/1990, del 21 de desembre, pel qual s'aprova el Reglament de la Llei de regulació del transport de viatgers per carretera mitjançant vehicles de motor, la definició que fa la Llei d'ordenació dels transports terrestres (LOTT) es correspon amb el concepte trànsit del Reglament de transports de viatgers per carretera (art. 9). Cal no confondre trànsit amb l'itinerari o camí pel qual transcorre el trànsit (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 31.3.1993) i al qual està subordinat.
  Abans del segle XIX, els problemes del trànsit se centraven en dos aspectes, la seguretat i la higiene, els quals estaven condicionats pel disseny estret i irregular dels carrers dels nuclis urbans, on es concentrava la població per a facilitar-ne la defensa. D'una banda, la higiene incidia en la millora dels carrers (tasques de construcció i conservació) i, a més, en les restriccions de la circulació d'animals. D'altra banda, les mesures de seguretat pretenien garantir una circulació sense riscos en carrers on la il·luminació, l'estretor i la irregularitat propiciaven els accidents entre vianants i vehicles (cavalleries i carruatges). Un exemple de la preocupació per la il·luminació nocturna dels carrers es troba en la Consuetudines Ilerdenses de l'edat mitjana o en les Ordenacions de Barcelona (1301), que prohibien circular dins els recintes urbans sobre un animal: «[...] que null hom estrayn, ne privat, no gos caualcar dins lo mur nou de Barchilona ne dins lo portal de la Boqueria, ne de Sancta Ana, en nlla bestia ab basts. E qui contra assó fará, per ban cadascuna vegada xij drs».
  Com assenyala el professor Lorenzo Martín Retortillo, «si alguna cosa caracteritza el trànsit en les diverses modalitats és l'alta concentració del factor risc o perillositat», circumstància que justifica la intervenció de l'Administració.
  En el segle XVI, l'aristocràcia es desplaçava dins els nuclis urbans en carrosses, lliteres o cadires de mans, la qual cosa implicava un increment de la regulació de la circulació per a resoldre els problemes que se'n derivaven. En un primer moment les disposicions pretenien prohibir la circulació dins les ciutats, posteriorment (s. XVII) les autoritats van incidir en la regulació del trànsit, van dictar normes en relació amb el sentit de la circulació, la fixació del nombre màxim de persones que podia portar un carruatge, edat mínima per a conduir-lo, entre altres, de manera que es va passar d'una activitat de policia dels poders públics, basada en el binomi prohibició-sanció, a l'aplicació de tècniques de control, com ara la llicència i els registres de mossos portadors de cadires de mans, lliteres i carruatges (Novísima recopilación de las leyes de España, llibre VII, títol XIV, llibre VI i llibre VIII, títol XXXV, llibre VI).
  L'ordenació del trànsit és regulada per la Llei 18/1989, del 25 de juliol, de bases sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària, de l'Estat (LBTCSV), i pel Reial decret legislatiu 339/1990, del 2 de març, pel qual s'aprova el text articulat de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària -dues normes que substitueixen el Codi de circulació, aprovat per Decret del 25 de setembre de 1934.
  L'Estat té atribuïda la competència exclusiva en matèria de trànsit. Segons el Tribunal Constitucional (TC): «D'aquesta manera, quan es parla dels ferrocarrils i dels transports terrestres es limita la competència exclusiva de l'Estat als casos en què es produeixin pel territori de més d'una comunitat autònoma, el trànsit i la circulació de vehicles de motor és competència de l'Estat i sense aquesta limitació. I cal defensar que en l'expressió trànsit i circulació de vehicles de motor no s'hi inclouen només les condicions que tenen a veure amb la circulació (per exemple: senyals i limitacions de velocitat), sinó les condicions que han de complir els vehicles que circulen. Dona suport a aquesta solució el fet que les garanties de la seguretat en la circulació, segons la voluntat de la Constitució, expressades en el precepte esmentat, han de ser uniformes a tot el territori nacional» (Sentència del Tribunal Constitucional [STC] 59/1985, del 6 de maig).
  La LBTCSV destaca pel fet de determinar la imposició de la sanció a l'autor o autora de la infracció en lloc del propietari del vehicle i recull la doctrina del TC fixada en la STC 219/1988, del 22 de novembre (art. 72). D'altra banda, la LBTCSV remet a la normativa internacional consolidada i consagrada en aquesta matèria sobre senyalitzacions i regulació de la circulació.
  Quant a organització, la Prefectura Central de Trànsit és l'organisme autònom del Ministeri de l'Interior que exerceix les competències de vigilància, regulació i control del trànsit nacional i la seguretat viària (art. 5 LBTCSV), complementades amb la funció inspectora que desenvolupen els cossos de seguretat de l'Estat i les policies autonòmiques (art. 32 LOTT).
  A Catalunya, els temes de transport i trànsit s'integren en el Departament de Política Territorial i Obres Públiques, i en l'àmbit local, el municipi té atribuïda la competència sobre l'ordenació del trànsit de vehicles i persones en les vies urbanes (art. 25.2.b Llei reguladora de les bases del règim local i art. 7 LBTCSV).
  L'Administració té la potestat de crear les línies regulars de trànsit de viatgers per carretera per a satisfer les necessitats de la comunitat amb la màxima eficàcia i el mínim cost social. La creació de línies regulars del trànsit de viatgers es fa d'acord amb tres principis: l'interès públic, la prohibició de coincidències del trànsit i la planificació. El trànsit de viatgers per carretera és una de les activitats que està subjecta a concessió (art. 46.1 LOTT), títol administratiu que s'atorga amb caràcter exclusiu per a protegir el concessionari preexistent i evitar la duplicitat d'explotacions, de manera que «no es pot atorgar mentre siguin vigents altres concessions que ofereixin serveis de trànsit coincidents, tret dels casos exceptuats de manera reglamentària per raons fonamentades d'interès públic» (art. 72.1 LOTT i art. 64.2 RLOTT).
  La prohibició general de duplicitat de trànsit admet dues excepcions (art. 72 LOTT i art. 65.1 RLOTT): l'interès públic i dels grans nuclis urbans, i l'establiment d'un règim especial. L'Administració té la potestat de modificar el contracte administratiu de prestació del servei (art. 75.3, 77.2 i 77.3 LOTT) per a millorar-lo, després d'un procediment en què s'ha de donar audiència al concessionari i garantir el respecte de l'equilibri econòmic de la concessió. Concretament, els trànsits es poden modificar si la concessió ho permet o l'Administració ho autoritza (art. 78.2 LOTT).
  El procediment per a modificar el trànsit d'una concessió es pot iniciar d'ofici o a instància del concessionari, el qual ha d'aportar una memòria justificativa de la millora dels serveis (art. 79 LOTT i art. 80 RLOTT). L'increment del trànsit i de la circulació ha obligat l'Administració a intervenir en la seguretat viària per a prevenir els accidents i exercir l'activitat de policia sobre els vehicles i les persones que circulen per les vies, com també per a limitar la incidència del trànsit aeri, portuari, automobilístic i ferroviari en el medi natural urbà (emissió de gasos i control de sorolls).