Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "vagar" dins totes les àrees temàtiques
<Empresa > Comptabilitat. Auditoria>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'auditoria i comptabilitat [recurs electrònic]. Barcelona: INK Catalunya, 2000. 1 CD-ROM
ISBN 84-607-0056-9
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca compte d'efectes a pagar, n m
- es cuenta de efectos a pagar
- fr compte d'effets à payer
- en bills payable account
- en notes payable account
<Auditoria i comptabilitat > Comptabilitat > Estats comptables>
<Dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca condemnar a costes
- ca condemnar a les costes sin. compl.
- ca condemnar a pagar les costes sin. compl.
- ca condemnar al pagament de les costes sin. compl.
- es condenar en costas
<Dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
-
Ex.: Atès que fou condemnat a costes, ha hagut de demanar un crèdit al banc.
Ex.: En la sentència queda clar que ha estat condemnat a les costes.
Ex.: El jutge ha declarat la incompareixença i l'ha condemnada a pagar les costes.
Ex.: L'han condemnat al pagament de les costes; tanmateix, pot presentar un recurs.
<Vinificació. Enologia>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca cup, n m
- ca trull, n m sin. compl.
- es jaraíz
- es lagar
- fr fouloir
- en wine press
<Vinificació. Enologia>
Definició
<Ciències socials > Arqueologia>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
GARCIA PETIT, Lluís [et al.]. Diccionari d'arqueologia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2009. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/18/>
- ca cup, n m
- es lagar
- en wine press
<Arqueologia > Construccions > Estructures > Estructures econòmiques>
Definició
<Dret constitucional>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca dret de vaga, n m
- es derecho de huelga
- fr droit de grève
- en right to strike
<Dret constitucional>
<Dret constitucional>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca dret de vaga, n m
- es derecho de huelga, n m
<Dret constitucional>
<Treball > Negociació col·lectiva>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE TREBALL, AFERS SOCIALS I FAMÍLIES. Diccionari de la negociació col·lectiva [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/5/>
- ca dret de vaga, n m
- es derecho de huelga
- fr droit de grève
- en right to strike
<Negociació col·lectiva > Organització del treball i condicions>
Definició
<Dret del treball i de la Seguretat Social>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca dret de vaga, n m
- es derecho de huelga
<Dret del treball i de la Seguretat Social>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya
-
No és possible treballar amb un concepte homogeni de vaga, perquè les realitats i els condicionaments jurídics, socials i econòmics de cada país són substancialment diferents. Tot i això, es poden acceptar unes idees molt generals que s'han de valorar d'acord amb cada realitat politicosocial. Així, per exemple, per mitjà de la vaga els treballadors defensen llurs interessos i intenten restablir l'equilibri de les condicions econòmiques amb els contractants. Però no només això, sinó que també poden condicionar l'acció de l'Estat en l'activitat politicosocial que porta a terme.
La classe treballadora autotutela llurs interessos en tots els àmbits de la vida social, i va més enllà de l'esfera delimitada de les condicions de treball (és aquí on la vaga té més ressò en la major part dels països que la reconeixen com a dret). Així, doncs, cal utilitzar un concepte de vaga prou ampli i flexible (sense menystenir el tractament preferentment jurídic i emmarcable en la dinàmica contractual de les relacions de treball) que permeti incorporar les demandes que els titulars plantegin davant la contrapart, ja sigui la patronal o una altra. D'aquesta manera, hom pot definir la vaga com un cessament col·lectiu i concertat del treball, total o parcial, realitzat per una col·lectivitat de treballadors per a pressionar una contrapart en defensa de llurs reivindicacions.
En l'evolució històrica de la legislació laboral reguladora de la vaga es poden distingir tres grans etapes significatives. Cadascuna manté una estreta relació amb la successió dels esdeveniments econòmics i socials i dels canvis polítics. El punt de referència històric se situa al final del segle XVIII i el començament del XIX. En aquest moment es produeix l'aparició a gran escala de les relacions capitalistes de producció, sorgeixen les primeres organitzacions col·lectives de treballadors i es genera la necessitat de regular una nova legislació laboral que tingui present la incipient realitat tecnològica i social, per a la qual no era vàlida de cap manera la normativa precedent d'origen feudal.
Pel que fa a la consideració de la vaga per la doctrina del dret, cal subratllar que les tres fases històriques apuntades estan estretament lligades a l'evolució i al desenvolupament de les organitzacions representatives dels treballadors. La primera etapa va des de finals del segle XVIII fins a finals del segle XIX, l'origen de la qual es caracteritza per l'aparició d'una legislació marcadament repressora de la vaga i de les associacions obreres. Els governants liberals de l'època consideraven que tots dos atemptaven contra el dogma liberal de la llibertat individual de treball i de la innecessitat de qualsevol mena d'organització col·lectiva que s'interposés entre l'individu i l'Estat i que actués per a alterar les condicions de treball. Més tard, la legislació va anar evolucionant fins a l'establiment (de manera més o menys generalitzada) d'una normativa que «tolerava» el fenomen conflictual, per bé que envoltada de nombroses limitacions, tant de dret com de fet. Es va passar de la consideració de la vaga com un delicte a entendre-la com una llibertat individual dels treballadors. En conseqüència, en el terreny de la relació de treball la vaga significava la ruptura unilateral de l'acord i l'extinció de la relació laboral.
La segona etapa inclou la primera meitat del segle XX. Dins aquesta etapa es poden distingir dos períodes: el primer coincideix amb l'etapa anterior a l'adveniment dels règims polítics dictatorials, i el segon amb l'etapa de vivència d'aquests règims. Durant el primer període es manté la consideració de la vaga com una llibertat contractual i també s'apunten alguns trets significatius que adquiriran tot el valor després de la Segona Guerra Mundial. L'arribada al poder de forces totalitàries va representar un revés dur per a les llibertats democràtiques durant uns quants anys. Els governs prohibien l'exercici de les llibertats d'associació i de vaga, i els infractors de la prohibició podien incórrer en greus delictes. S'entenia que qualsevol acte de pressió realitzat pels treballadors per a obtenir millors condicions de treball no anava dirigit contra l'empresari o empresària sinó contra l'Estat, la qual cosa representava un acte de rebel·lió susceptible de repressió penal.
La tercera etapa s'inicia amb el final de la Segona Guerra Mundial. La victòria de les tropes aliades va representar un factor important de consolidació de les democràcies europees. Fruit de la influència creixent del moviment sindical democràtic, de l'existència de governs d'unitat nacional i de la participació de les forces polítiques més progressistes en l'elaboració dels textos constitucionals de postguerra, es va produir el reconeixement constitucional del dret de vaga a França i Itàlia. Més endavant, aquest reconeixement va arribar a països com ara la República Federal d'Alemanya i Bèlgica, tot i que no constava expressament en el text constitucional. La vaga, en definitiva, va adquirir ple reconeixement jurídic i es va acceptar com un instrument vàlid per a corregir les desigualtats socials. Les limitacions que s'hi estableixen són el resultat d'opcions legislatives o jurisprudencials que tracten de determinar, en cas de col·lisió entre drets constitucionals, quines restriccions s'han d'aplicar a cadascun.
No hi ha una llei orgànica que hagi desenvolupat el text constitucional, però sí que hi ha normes que regulen el dret de vaga. Cal no oblidar que durant els anys de vida de la Constitució espanyola (CE) ha estat la jurisprudència del Tribunal Constitucional la que ha anat construint el marc regulador del dret de vaga i tampoc que la realitat legal preconstitucional ha estat substancialment modificada per una nova pràctica sindical, tant en el vessant conflictual com en el tecnicojurídic. Així, s'han obert nous i importants espais de licitud i legalitat per a l'exercici del dret. En la CE, l'article 28.2 disposa el següent: «Es reconeix als treballadors el dret a la vaga per a la defensa de llurs interessos. La llei que reguli l'exercici d'aquest dret establirà les garanties que calguin per al manteniment dels serveis essencials de la comunitat». El precepte constitucional no implica diferència de tractament entre assalariats nacionals i estrangers, ja que l'article 10 de la Llei orgànica 7/1985, de l'1 de juliol, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya (coneguda com a llei d'estrangeria), disposa que els treballadors estrangers exercitaran aquest dret en les mateixes condicions que els treballadors espanyols.
L'article 28.2 de la CE ha estat interpretat repetidament pel Tribunal Constitucional (TC), de manera que cal parlar d'una jurisprudència consolidada respecte a la vaga. Sens dubte, la resolució més important és la Sentència del Tribunal Constitucional (STC) 11/1981, del 8 d'abril, que va resoldre el recurs d'inconstitucionalitat interposat contra el Reial decret llei (RDL) 17/1977, del 4 de març. Però també cal posar en relleu les que han tractat la problemàtica dels serveis essencials i els serveis mínims: STC 26/1981, del 17 de juliol; 51/1986, del 24 d'abril; 53/1986, del 5 de maig; 27/1989, del 3 de febrer; 43/1990, del 15 de març, i 8/1992, del 16 de gener.
Pel que fa a les competències de les comunitats autònomes per a fixar els serveis mínims en llur àmbit territorial, cal esmentar la STC 33/1981, del 5 de novembre. També, i sense vocació d'exhaustivitat, les STC 2/1982, del 29 de gener; 254/1988, del 21 de desembre, i l'Acte del 9 de març de 1992 són d'interès perquè es pronuncien, directament o indirectament, sobre l'àmbit de licitud de l'actuació dels piquets de vaga. Un criteri de jurisprudència reiterat és que cap dret fonamental no és absolut, però tampoc no són absoluts els límits que es poden fixar mentre s'exerceix quan topa amb altres drets fonamentals. Pel TC, «els límits dels drets fonamentals han de ser interpretats amb criteris restrictius i en el sentit més favorable a l'eficàcia i l'essència d'aquests drets» (STC 159/1986, del 12 de desembre).
La regulació del dret de vaga en aquesta matèria no pot deixar de banda (però la pot modificar) la doctrina consolidada del TC, de la qual destaquen dos aspectes rellevants. Segons el TC, perquè un servei sigui essencial també ho han de ser els béns i els interessos satisfets. Per béns i interessos essencials s'han de considerar «els drets fonamentals, les llibertats públiques i els béns constitucionalment protegits» (STC 51/1986, del 24 d'abril, i 53/1986, del 5 de maig, entre altres sentències). La realització d'una vaga en determinats períodes de l'any pot elevar, segons el TC, la nota d'essencialitat d'un servei públic i autoritzar l'establiment de serveis mínims més elevats que en altres èpoques de l'any. La STC 43/1990, del 15 de març (que resol un conflicte suscitat en el transport aeri durant la Setmana Santa), permet a l'autoritat governativa fixar els serveis mínims «en nivells superiors als que serien constitucionalment admissibles en vagues convocades en altres dates i en les quals no concorrin les circumstàncies assenyalades».
En l'àmbit legal hi ha diverses normes que regulen directament o indirectament el dret de vaga. La més important continua sent l'RDL 17/1977, del 4 de març, però és impossible fer-ne una lectura i una comprensió si no es fa paral·lelament amb la de la jurisprudència del TC. Per la seva banda, el text refós de la Llei de l'estatut dels treballadors (LET) reconeix, en l'article 4.1.e, el dret de vaga com un dret bàsic de qualsevol treballador o treballadora, però, quant al contingut i l'abast, remet al que disposa la normativa específica; en l'article 45.1.h reconeix que l'exercici d'aquest dret provoca la suspensió del contracte pel temps que dura; en l'article 54.1 estableix que els treballadors poden ser acomiadats disciplinàriament per un incompliment contractual greu i culpable; l'article 96.10 del text refós de la LET considera una infracció molt greu que lesiona el dret de vaga -sancionable administrativament amb una multa de 500.001 pessetes (3005,07 ?) a quinze milions de pessetes (90.151,82 ?)- la substitució de treballadors que l'estiguin exercitant «per altres de no vinculats al centre de treball en el temps del seu exercici, tret dels casos justificats per l'ordenament» (per exemple, en cas d'incompliment dels serveis mínims), entre els quals es poden esmentar (amb relació al Reial decret llei 17/1977 i la doctrina jurisprudencial del TC) la participació activa en una vaga il·legal, la realització d'infraccions laborals abans de la vaga o durant la vaga, i l'incompliment dels serveis mínims.
Per la seva banda, la Llei orgànica 11/1985, del 2 d'agost, de llibertat sindical reconeix en l'article 2.2.d el dret de les organitzacions sindicals -sense fer distincions de més o menys representativitat- a l'exercici de l'activitat sindical a l'empresa o fora d'aquesta; l'exercici dins l'empresa comprèn el dret de vaga.
Quant als funcionaris públics, la Llei 30/1984, del 2 d'agost, de mesures per a la reforma de la funció pública, reconeix expressament, encara que sigui per via indirecta, llur dret a la vaga, ja que regula la no percepció d'havers mentre dura la vaga, sense que es pugui considerar de cap manera una sanció disciplinària.
Quant als membres de les forces i cossos de seguretat, la Llei orgànica 2/1986, del 13 de març, de forces i cossos de seguretat, la prohibeix expressament i en fonamenta la prohibició «en nom dels interessos preeminents que correspon protegir els cossos de seguretat, per tal d'assegurar la prestació continuada dels seus serveis que no admet interrupció». I remet al Consell de Policia com a òrgan de mediació i arbitratge obligatori per a tots els conflictes que es puguin plantejar.
Així mateix, el Codi penal (CP) inclou diversos preceptes en què se sancionen tant les conductes que lesionen l'exercici de la vaga com les actuacions que tendeixen a coaccionar els no vaguistes o a limitar-los l'exercici de llur llibertat de treball. D'aquesta manera, l'article 315.1 del CP castiga amb la pena de presó de sis mesos a tres anys i multa de sis a dotze mesos els qui, mitjançant l'engany o l'abús de situació de necessitat, impedeixin o limitin exercir la llibertat sindical o del dret de vaga.
<Ciències socials > Relacions internacionals>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de relacions internacionals [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/246/>
- ca dret de vaga, n m
- es derecho de huelga
- fr droit de grève
- it diritto di sciopero
- en right to strike
- ar حق في الإضراب
<Àmbits de cooperació i conflicte > Drets humans>
Definició
Nota
- El dret de vaga és un dret social.
<Empresa > Comptabilitat. Auditoria>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'auditoria i comptabilitat [recurs electrònic]. Barcelona: INK Catalunya, 2000. 1 CD-ROM
ISBN 84-607-0056-9
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca efecte a pagar, n m
- es efecto a pagar
- fr effet à payer
- en bill payable
- en note payable
<Auditoria i comptabilitat > Finances > Efectes mercantils>
