Denominació catalana de plats de gastronomia xinesa (2): Tractament dels manlleus - Diccionari de criteris terminològics

La incorporació al català de termes de la gastronomia xinesa pot plantejar dubtes sobre la conveniència de buscar una alternativa catalana a la forma xinesa i també, en cas de prendre la forma xinesa com a denominació catalana, sobre el grau de l'adaptació que s'hi ha d'aplicar, tenint en compte que el xinès utilitza un alfabet diferent del nostre.

Davant d'aquests dubtes, el Consell Supervisor del TERMCAT proposa seguir els criteris següents pel que fa al tractament dels manlleus xinesos:

A. TRACTAMENT DELS MANLLEUS XINESOS

A1. Transcripció de la forma xinesa

Quan s'agafa una forma original xinesa com a denominació catalana, s'hi apliquen aquests principis:
(1) Es transcriu segons el sistema pinyin (perquè és l'estàndard internacional actual de transcripció del xinès).
(2) Se'n suprimeix la indicació de tons (és a dir, els signes diacrítics de determinades vocals), perquè no són interpretables en català. (En general, el manteniment dels tons es recomana només per a usos especialitzats.)

Ex. 1: [xinès] 饺子 --> [transcripció en pinyin] jiǎozi --> [transcripció sense tons] jiaozi
Ex. 2: [xinès] 烧卖 --> [transcripció en pinyin] shāomài --> [transcripció sense tons] shaomai
Ex. 3: [xinès] 黄酒 --> [transcripció en pinyin] huángjiǔ --> [transcripció sense tons] huangjiu

Excepció: Si la forma més coneguda en català (i als països occidentals) no correspon a la transcripció en pinyin de la forma estàndard sinó a una variant, s'adopta aquesta variant. Això passa amb formes dialectals, formes transcrites segons un altre sistema o formes amb una llengua mitjancera. (Ex.: [forma estàndard] diǎnxīn - [forma en català] dimsum (del cantonès); [forma estàndard] dòufu - [forma en català] tofu (a través del japonès?))

A2. Marcatge de la llengua de procedència

Seguint el criteri habitual del TERMCAT, es proposa indicar quina és la llengua de procedència d'un manlleu quan la pronúncia original difereix de manera important de la pròpia d'un parlant català. (No s'hi inclou, doncs, la divergència per neutralització de vocals, ja que en català aquest fenomen té un abast dialectal i no un abast general.)

Aquest marcatge es fa amb els codis ISO de dues lletres; en el cas del xinès, el codi corresponent és zh.

Ex. 1: [català] jiaozi [zh] (amb codi perquè en xinès es pronuncia [tɕjɑuts])
Ex. 2: [català] shaomai [zh] (amb codi perquè en xinès es pronuncia [ʂɑumaɪ])
Ex. 3: [català] xialongbao (sense codi perquè en xinès es pronuncia [ɕjɑuluŋpɑu], és a dir de manera similar)

A3. Adaptació de la forma xinesa a l'ortografia catalana

Quan el manlleu té molta tradició en català (es documenta en textos divulgatius o fins i tot en obres lexicogràfiques), s'opta per adaptar-lo a l'ortografia catalana.

Ex. 1: [forma coneguda a Occident] chop suey - [català] xopsuei
Ex. 2: [forma coneguda a Occident] kumquat - [català] cumquat

A4. Gènere gramatical del manlleu

La tria de gènere en català no es pot fer seguint l'original xinès, perquè en xinès no hi ha gènere gramatical. D'acord amb aquests casos, la tria del gènere masculí o femení es fa a partir d'aquests paràmetres:

(1) Gènere suggerit per la denominació en català (per la terminació, el referent amb què s'associa, etc.).
(2) Gènere amb què es documenta majoritàriament en català.
(3) Gènere que hi atribueixen les llengües pròximes.
(4) Consideració del masculí com a gènere no marcat i, per tant, prioritari en cas de dubte.