Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "concessió" dins totes les àrees temàtiques
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca conclusió del sumari, n f
- es conclusión del sumario, n f
<Dret penal i penitenciari > Dret processal penal>
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca concussió, n f
- es concusión, n f
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>
<Dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca concussió, n f
- es concusión
<Dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
<Traumatologia i ortopèdia>
La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>
- ca concussió, n f
- es concusión
- fr secousse
- en concussion
<Traumatologia i ortopèdia>
Definició
<Dret > Dret romà>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Vocabulari de dret romà [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/234/>
- la concussio, n f
- ca concussió, n f
- es concusión, n f
- fr concussion, n f
- it concussione, n f
<Dret romà>
<Literatura>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca confessió, n f
- es confesión
<Literatura>
Definició
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca confessió, n f
- es confesión, n f
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>, <Dret penal i penitenciari > Dret processal penal>
<Dret processal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca confessió, n f
- es confesión, n f
<Dret processal>
<Dret canònic>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca confessió, n f
- es confesión
<Dret canònic>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
-
La declaració judicial -dins l'àmplia significació que se li dona en el Codi de dret canònic- és definida en el cànon 1535, en l'accepció de confessió.
La confessió s'ha de fer davant el jutge o jutgessa precisament pel càrrec que ocupa, i no com a persona privada, i, a més, que sigui competent, fins al punt que si fos incompetent, amb incompetència absoluta, la confessió ja no seria judicial, sinó extrajudicial. Es pot fer tant a requeriment del jutge o jutgessa com de manera espontània.
El més normal és que la confessió es faci de paraula responent a l'interrogatori presentat per la part contrària i que el jutge o jutgessa formula. Encara que el cànon 1535 digui que l'afirmació ha de ser contra la persona declarant, en general, la jurisprudència, en matèria matrimonial, i més concretament referint-se a la simulació, considera que és una confessió judicial tota afirmació feta pel presumpte simulador o simuladora a propòsit que simulà el matrimoni, independentment de si la seva declaració és perjudicial o no per a la persona declarant.
D'altra banda, el cànon 1530 s'ocupa d'un tipus de declaració judicial que no és confessió; més concretament, de la manifestació de la part quan és interrogada discretament pel jutge o jutgessa, és a dir, si així ho estima oportú, la qual cosa es pot fer en qualsevol moment del procés per a descobrir la veritat. No s'ha d'oblidar que el jutge instructor és el veritable mestre de la fase instructora (càn. 1452).
La interrogació es converteix en obligatòria en dues circumstàncies: en primer lloc, si ho demana la part o ho requereixen les parts qualificades, que són el promotor de justícia o el defensor del vincle, en virtut del principi dispositiu; i, en segon lloc, si la interrogació a la part ha de servir per a provar un fet que a l'interès comú li importi deixar sense cap dubte.
En les causes de nul·litat de matrimoni, les parts han de ser interrogades sempre. Es deixa a parer del jutge instructor o jutgessa instructora s'ha d'oir primer la part actora o la demandada. S'ha d'advertir que si aquesta no coneixia prèviament el libel, el jutge o jutgessa la hi ha de llegir si assisteix a declarar en un judici.
D'altra banda, l'obligació d'interrogar que incumbeix als jutges s'estén fins i tot al cas en què la part demandada s'hagi remès a la justícia del tribunal, o s'hagi mostrat d'acord amb les pretensions de la contrapart (Joan Pau II, discurs a la Rota, del 26.1.1989). En el cànon 1532, es recorda als jutges, en la condició d'executors qualificats de la norma, que han d'exercir legítimament llur discrecionalitat, o sigui, de conformitat amb la llei, a la qual s'ha de servir amb fidelitat; alhora, la persona interrogada ha de respondre i manifestar íntegrament la veritat, excepte en els processos penals (càn. 1728, § 2). Però si la part refusa de respondre, correspon als jutges valorar aquesta actitud amb vista a la prova dels fets.
El requeriment formal del iusiurandum de veritate dicenda (forma més solemne i comprometedora o de dir tota la veritat i només la veritat) afecta, per prescripció del cànon 1532, les causes en què és involucrat el bé públic; encara que el jutge o jutgessa pot dispensar de jurar si una causa greu ho aconsella. En les causes restants, es deixa a la prudència del jutjador.
La jurisprudència adverteix que el CDC-83 ha descartat el iusiurandum de veritate dictorum. El de secreto servando és un esforç que cal afegir als altres dos tipus. La confessió judicial d'una de les parts, quan es tracta d'un assumpte privat i no entra en joc el bé públic, relleva les altres de la càrrega de la prova (càn. 1536, § 1). Malgrat tot, en les causes que afecten el bé públic, la confessió judicial i les declaracions de les parts que no siguin confessions poden tenir força probatòria, que el jutge o jutgessa ha de valorar juntament amb la resta de circumstàncies de la causa, però no se'ls pot atribuir força de prova plena, si no és que altres elements les corroboren totalment (càn. 1536, § 2). El jutge o jutgessa ha de valorar la confessió extrajudicial aportada en una interlocutòria, un cop sospesades totes les circumstàncies (càn. 1537). Vehiculada per testifical o documental gairebé sempre, és prova mediata probatio probanda. En la legislació intercodicial matrimonial, la deposició judicial no era apta per a constituir una prova contra el valor del matrimoni que es pretenia simulat (art. 117 Provida Mater Ecclesia [PME]); i l'extrajudicial constituïa un adminicle (art. 116 PME). La Rota, malgrat tot, considera la judicial com aquella quae viam parat ad probationem; i respecte de l'extrajudicial, la doctrina sosté que no allibera l'altra part de la càrrega de la prova, encara que és una veritable prova valorar amb criteris anàlegs a com es fa amb la testifical.
La confessió o qualsevol altra declaració d'una part no té cap mena de valor si consta que ha estat emesa per error de fet o treta per violència o por greu (càn. 1538).
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca confessió, n f
- es confesión
<Dret penal>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
-
La confessió és tipificada en l'article 21.4 del Codi penal (CP) com a circumstància atenuant de la responsabilitat penal: «haver procedit el culpable, abans de saber que el procediment judicial es dirigeix contra ell, a confessar la infracció a les autoritats». Aquesta regulació té l'antecedent en l'article 9.9 del CP del 1973, que regulava l'atenuant d'«haver procedit el culpable abans de conèixer l'obertura del procediment judicial, i per impulsos de penediment espontani [...] a confessar a les autoritats la infracció».
Hi ha una certa discussió sobre quin és el fonament d'aquest atenuant. El CP del 1973 exigia que la confessió es dugués a terme com a conseqüència d'un «penediment espontani» i això havia portat algun autor a entendre que, d'alguna manera, la confessió determinava que la conducta del delinqüent mereixia un retret menor. Fins i tot, es considerava que l'atenuant disminuïa la culpabilitat (Sentència del Tribunal Suprem [STS] 3.11.1988, ponent: Puerta Luis), tot i que aquesta interpretació resultava, ja en aquell moment, dogmàticament difícil d'acceptar. Com que en el CP del 1995 ha desaparegut la referència al «penediment espontani», aquesta interpretació és encara menys acceptable.
La confessió no determina la disminució de gravetat en el fet antijurídic, ni una minva de la culpabilitat del subjecte responsable, ja que en el moment de la confessió el fet ja està consumat, així que aquesta no pot incidir sobre aspectes que ja han quedat fixats (gravetat, culpabilitat).
La confessió és un comportament postdelictiu que interessa a l'Estat en la seva tasca de persecució del delicte i que per això es fomenta mitjançant l'atenuació de la pena. Els requisits que han de concórrer per tal que la confessió tingui efectes atenuants són els següents:
En primer lloc, cal que el subjecte responsable del fet el confessi sense desfiguracions, falsedats ni afirmacions que portin a la confusió. En efecte, la confessió «s'ha de poder reputar veraç, és a dir, que no oculti elements rellevants i que no n'afegeixi falsament altres de diferents, de manera que s'ofereixi una versió irreal que demostri la intenció de l'acusat d'eludir les responsabilitats mitjançant l'establiment d'un relat que l'afavoreixi, i que resulta ser fals segons la valoració de la prova feta després pel Tribunal (STS del 30.11.2005, ponent: Colmenero Menéndez de Luarca). Per exemple, la STS del 13.2.2002, ponent: Móner Muñoz, no va apreciar l'atenuant en un cas en què el subjecte va confessar que l'escopeta se li va disparar sola quan, en realitat, l'havia disparada ell. Ara bé, són admissibles les imprecisions pròpies d'una descripció humana.
En segon lloc, la confessió ha de tenir lloc abans que l'autor sàpiga que el procediment judicial es dirigeix contra ell, a diferència del CP del 1973, que disposava que la confessió havia de tenir lloc abans que l'autor tingués coneixement de l'obertura del procediment judicial. La interpretació del moment en què el procediment es dirigeix contra el subjecte provoca controvèrsia. Segons alguns autors, les mateixes diligències policials constitueixen un procediment dirigit contra l'autor. En canvi, n'hi ha d'altres que entenen que el procediment es dirigeix contra el subjecte en el moment de les diligències prèvies en la fase d'instrucció. Aquesta segona interpretació és més convincent, ja que el procediment s'ha d'entendre en sentit estricte.
En tercer lloc, l'autor ha de confessar el fet davant les autoritats. Ara bé, això no significa que la confessió hagi de tenir lloc davant l'organisme competent per a perseguir el delicte en qüestió. Quan era vigent el CP del 1973, semblava que, per a apreciar l'atenuant, s'exigia la concurrència d'un element subjectiu: que el subjecte obrés per impuls de «penediment espontani». No obstant això, el contingut d'aquest impuls de penediment espontani era molt discutit, per una banda, per les seves connotacions ètiques i, per una altra, per les dificultats de provar-ne l'existència (STS del 13.12.1988, ponent: Puerta Luis). Per això, l'atenuant s'apreciava tant si el motiu era que l'autor estigués convençut d'haver obrat malament, com si l'interès era obtenir certs beneficis penològics (STS del 27.5.1992, ponent: Ruiz Vadillo), de manera que la tendència era clarament l'objectivització de la interpretació de l'atenuant (STS del 27.2.1992, ponent: Delgado García).
Amb la desaparició de la referència al penediment espontani en l'article 21.4 del CP del 1995, desapareix també la base legal per a exigir la concurrència d'un element subjectiu i n'hi ha prou de constatar el fet objectiu que l'autor ha confessat davant les autoritats dins el termini previst (STS del 30.11.2005, ponent: Colmenero Menéndez de Luarca). S'ha plantejat si l'atenuant de confessió és apreciable en els delictes imprudents. Per a la concepció que donava molta importància al penediment i que, a més, interpretava aquest element dotant-lo d'un fort contingut ètic, hi havia problemes per a parlar de penediment en els delictes imprudents, ja que en aquests delictes el subjecte no «vol» la conducta típica i, per tant, no té motiu per a penedir-se.
Com que l'article 21.4 del CP del 1995 no exigeix la concurrència d'un element subjectiu de penediment, no hi ha obstacles per a apreciar l'atenuant de confessió en els casos de comportaments imprudents.
