Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca acte de cort, n m
es acto de corte, n m

<Història del dret>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca acte de cort, n m
es acto de corte

<Història del dret>

Definició

Disposició que tenia l'origen en la persona del monarca fora de les Corts i que se sotmetia posteriorment a l'aprovació de l'assemblea legislativa, per mitjà de la sol·licitud dels braços o del mateix monarca, amb la finalitat de ratificar la disposició i obtenir la mateixa força d'obligació que un acte ratificat per les Corts.

Nota

Àmbit: Catalunya
L'acte de cort era el nom d'un tipus de resolucions, actes o actuacions pactades, que s'assolien jurídicament en les convocatòries de les Corts Generals del Principat de Catalunya
V. t.: constitució de cort n f
V. t.: capítol de cort n m

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca alcalde de casa i cort, n m
es alcalde de casa y corte

<Història del dret>

Definició

Oficial encarregat de l'administració de justícia del Tribunal de Casa i Cort, el qual tenia jurisdicció en els punts on es trobava la cort itinerant del rei de la Corona de Lleó i Castella.

Nota

V. t.: Sala d'Alcaldes de Casa i Cort, n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca càrrecs de la Cort, n m pl
es cargos de la Corte

<Història del dret>

Definició

Càrrecs oficials designats pel rei i els braços en iniciar la Cort, que desenvolupaven diverses funcions d'assistència als participants.

Nota

Àmbit: Països Catalans
Les Corts Generals de Catalunya es van reunir, entre altres qüestions, per a reformar el país, per a exercir l'activitat legislativa, per a concedir serveis o subsidis al rei i per a tenir cura dels greuges que presentaven els braços. De la mateixa manera, les Corts s'ocupaven tant de les qüestions que afectaven el bé públic i el bon govern de la terra com de l'administració de justícia. Com que era una assemblea política que representava tot el país, va ser nomenada general, i per això se la coneix com les Corts Generals de Catalunya. La pràctica, la forma i l'estil de celebrar corts va donar lloc a l'elecció dels càrrecs de la Cort, molt semblants a tots els territoris de la Corona d'Aragó, que facilitaven el funcionament de la institució. En el cas de Catalunya, d'acord amb l'enumeració que va fer Lluís de Peguera i Paratge en el segle XVII, hi havia els càrrecs descrits a continuació.
Advocats. Constituïen l'element tècnic que assessorava els membres dels estaments en qüestions jurídiques. En les Constitutions y altres drets de Cathalunya (CYADC) es va insistir en llur formació romanista. En les Corts de Montsó del 1585, el braç militar va nomenar quatre advocats i es va establir que eren «tots doctors en drets». Cada braç nomenava els seus advocats, i el nombre era sempre superior a un. Per a quedar legitimats i poder exercir llurs funcions, havien de prestar jurament al monarca davant del president de l'estament i s'havien de comprometre a desenvolupar llurs funcions en defensa del bé públic. El costum va establir la fórmula següent: «los advocats juren que daran bo y verdader consell a sa y bon enteniment y utilitat de la cosa pública del Principat de Cathalunya e que tindran secretes les coses en què entrevindran».
Habilitadors. En la primera de les sessions, un cop el monarca havia pronunciat el discurs d'obertura de les Corts (la proposició), en què exposava les causes que sotmetia al coneixement de les Corts, i un cop els tres estaments havien donat llur resposta, es duia a terme l'elecció dels habilitadors de les Corts, que eren divuit, amb petició prèvia al rei. La meitat era de nomenament reial. L'altra meitat l'elegien les Corts, amb una proporció de tres habilitadors per cadascun dels tres estaments. Els tres habilitadors nomenats per cadascun dels tres braços havien de ser de la condició respectiva. Els de nomenament regi eren, en el segle XVI, el canceller, els regents del Consell d'Aragó, el regent i els doctors del Consell Reial de Catalunya o altres oficials reials eminents, sempre que fossin presents a les Corts. El nomenament que duien a terme els braços només esdevenia vàlid amb l'acceptació del rei.
Els habilitadors tenien funcions diverses: reconeixien i comprovaven les qualitats i els poders que tenien els compareixents (eclesiàstics i militars, i també representants dels municipis) per a intervenir en les Corts; també comprovaven els poders dels qui compareixien en nom d'una altra persona, que havien de tenir una forma determinada, d'acord amb el que establien les CYADC. Depenia de la decisió dels habilitadors l'admissió o el refús dels qui es presentaven per a tenir seient en les Corts. En suma, eren responsables de l'habilitació dels estaments.
El poder de valoració que els corresponia era del tot absolut, i no s'acceptava cap tipus d'apelació, recurs ni suplicació contra llurs deliberacions i declaracions. Un cop validat el poder dels divuit habilitadors, seien al lloc destinat, des d'on exercien llurs funcions. Els nomenats pel rei, seien a la seva dreta; els elegits pels braços, a l'esquerra, els uns davant dels altres. Finalment, per a quedar habilitats i capaços quant a llur jurisdicció, tenien l'obligació de prestar jurament i homenatge al monarca, segons una fórmula com la següent (o similar): «Juren los habilitadors elets per lo stament ecclesiàstich que en llur offici se hauran bé, llealment y degudament e que donaran bo y verdader consell y vot en lo que entrevindran, sa y bon enteniment de la república del Principat de Cathalunya, e que tindran segretes les coses en què entrevindran.» D'entrada, només podien ser habilitadors les persones que eren naturals de Catalunya.
Notaris o escrivans. Eren elegits per cadascun dels estaments, i aixecaven acta dels acords. Per a esdevenir legítims, havien de prestar jurament davant del president del braç pel qual havien estat elegits. Amb caràcter general, el càrrec de notari estava regulat en les CYADC. El jurament que prestaven seguia la fórmula següent: «Lo scrivà del present stament jure de bé y lealment haver-se en son offici y que tindrà segret totas las cosas que en lo present estament se tractaran que serà dit se tinga segret.»
Porters. Un cop s'havien elegit els notaris, els braços elegien els porters, els promovedors i els advocats, tres tipus de càrrecs que estaven obligats a prestar jurament al monarca per a l'habilitació i la investidura; a partir d'aquest moment, es comprometien a desenvolupar les atribucions pròpies del càrrec de manera lleial i a guardar secret sobre llurs decisions i actuacions. Les CYADC regulen l'ofici i de la constitució 5 sembla que es pot inferir que actuaven com a portaveus del rei en les reunions dels braços. A més, duien a terme tasques de custòdia, recepció i traspàs de les escriptures i dels llibres entre les diferents cambres en què es reunien els estaments. Els porters prestaven jurament d'acord amb la fórmula següent: «Lo porter jura que farà bè y lealment son offici e que no revelarà res que oya y que no permetrà que ningú scolta los tractes del present stament per alguna part fora de aquell y farà verdaderas relacions.»
Promovedors. Els qui ocupaven aquest càrrec també eren anomenats promotors. Eren elegits per cadascun dels tres braços. Els corresponia presentar les propostes, dirigir els debats i plantejar els acords que calia prendre, i també havien d'impulsar i de conduir les deliberacions. Prestaven jurament davant del president de l'estament amb una fórmula fixa.
Tractadors. Cada braç es reunia en comissions que es reunien en juntes separades i independents de les altres. És per això que el monarca triava els tractadors, persones que havien de fer avinent als braços els acords que s'anaven adoptant de manera particular. A més, participaven en les negociacions dels estaments amb el rei, al qual presentaven les propostes i les contrapropostes, i concordaven diferències. També comunicaven a les Corts les decisions i la voluntat del monarca, cas en què els acompanyaven els membres del Consell d'Aragó i altres ministres eminents. Per mitjà dels tractadors, sempre hi va haver una relació fluida entre el rei i els braços.
Els tractadors es presentaven a l'entrada de la cambra de cadascun dels estaments, i eren rebuts pel president i pels vocals, que eren els primers a entrar i precedien els tractadors. Tots seien a la dreta del president del braç, segons l'ordre de llurs dignitats. A continuació, el cap dels tractadors pronunciava una fórmula fixada i, posteriorment, el protonotari llegia l'escriptura que portava. En l'escriptura es descrivien les causes que havien donat lloc a la convocatòria de les Corts, a la qual responien els braços. De vegades, els estaments es relacionaven de manera directa entre ells mitjançant dos ambaixadors, que eren nomenats pels braços i dirigien les negociacions dins de cada càmera.
Processadors. Tenien la funció de fixar per escrit la totalitat de les resolucions aprovades per les Corts en un volum, el Procés de Cort.
Provisors de greuges. Un dels mecanismes mitjançant els quals les Corts van defensar llur dret davant de les violacions que en feien el rei i els seus oficials (lloctinents generals, doctors de son Reial Consell i Audiència i altres oficials i ministres) va ser la reparació dels greuges. Normalment, les Corts tenien cura d'aquest assumpte amb preferència. El rei i els braços designaven uns jutges que rebien el nom de provisors, proveydors, reparadors o determinadors. Durant l'edat moderna, normalment hi havia divuit provisors, els quals eren nomenats per meitats pel rei i pels estaments. Tenien la funció de resoldre els greuges comesos tant en perjudici dels pobles de Catalunya com dels habitants. El nomenament d'aquests provisors estava precedit per un escrit de súplica al monarca que contenia la relació de les persones elegides, i es demanava al monarca que nomenés ell mateix l'altra meitat.
La fórmula que seguia el rei en l'acceptació i l'elecció dels seus jutges era la següent: «Plau a sa magestat y accepta la nominació feta per la Cort de proveydors de greuges y per sa part nomena [apareixen els noms i càrrecs de tots, entre els quals hi ha Lluys de Peguera, del Consell de sa magestat]. Als quals, juntament ab les que la Cort ha donat, dona ple, bastant, absolut e yrrevocable poder de conèxer, determinar, definir y executar simplement e de pla, la sola veritat del fet atessa y considerada [apareixen els casos de greuges]. E plau a sa magestat que totes les sentències, provisions executorials y qualsevol altres actes se han de expedir penyora desús dita y expedesquen y sien expedides franches de segell, prometen sa magestat que la dita concessió o poder sa magestat no revocarà ni emppatxarà, ne revocar, impugnar o contravenir permetrà per algú official ni per altre qualsevol, directament e indirecta, manant ab la present a tots e sengles officials que les declaracions y provisions donades per los dits proveydors de greuges hajen e sien tinguts fer prestament, totes excepció y excusa cessants, segons que per los dits proveydors de greuges serà declarat. E plau a sa magestat que los greuges se puguen presentar dins quinze dies no feriats aprés de la conclusió de la present Cort, los quals vàlegan tant com si fossem stats presentats durant la present Cort.»
En l'escrit esmentat anteriorment, es feia una relació dels danys i dels greuges que el rei havia de rescabalar i restituir. Aquest escrit de suplicació, el memorial de greuges, era motivat i s'hi indicaven els «molts agravis, danys y prejudicis» causats als ciutadans de Catalunya a conseqüència de la conculcació «dels Usatges de Barcelona, Constitutions de Cathalunya, capítols y actes de cort, privilegis, usos y costums dels dits Principat y comptats». En altres memorials es consignava que els greuges o les queixes tenien l'origen en deutes contrets pel monarca, en demandes per revocacions de privilegis o provisions o en els excessos comesos en l'administració de la justícia. Els provisors de greuges fallaven els presumptes greuges «servant los Usatges de Barcelona, Constitutions generals y Capítols de Cort de Cathalunya y altres lleys dels dits Principat y comptats de Roselló y Cerdanya».
El monarca adoptava el compromís de no impugnar les resolucions judicials: «prometent vostra magestat per pacte special que la dita comissió y poder no revocarà, empatxarà, impugnarà ni contravindrà, ni revocar, empatxar, dilatar, ni contravenir permetrà per algun official de vostra magestat, ni per altra qualsevol via o manera en algun acte o fet tocant lo dit poder, conexensa, decisió, determinació e execuxió dels dits greuges, deutes, demandes, revocacions de privilegis, provisions, ans aquelles sie tingut donar, fer donat tot en dret y aviament per spatxament e decisió dels dits fets de la dita justícia».
Els provisors de greuges que eren eclesiàstics havien de prestar jurament o sagrament de procedir lleialment, i els provisors de greuges laics també ho havien de fer, però, a més, havien de retre homenatge de fidelitat al monarca.
Els provisors de greuges no podien delegar en una altra persona les causes per a les quals se'ls havia triat, i només ells eren els responsables de determinar-ne la resolució i de dictar les provisions necessàries fins al pronunciament de la sentència estimatòria definitiva. No obstant això, en casos d'absència prolongada, es podien triar altres persones per a conèixer en l'expedició de la justícia en les causes incoades anteriorment.
Finalment, tenia lloc la fase d'execució de la sentència, que duien a terme els oficials ordinaris. Una vegada s'havien resolt els greuges amb satisfacció de les Corts, l'atenció es traslladava a altres qüestions. Quan el monarca i els seus oficials no complien la sentència, les Corts no els concedien els subsidis o els impostos que havien sol·licitat.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca capítol de cort, n m
es capítulo de corte, n m

<Història del dret>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca capítol de cort, n m
es capítulo de corte

<Història del dret>

Definició

Norma formulada i proposada per un, dos o els tres braços que formaven les Corts i que havia de ser aprovada pel monarca.

Nota

Àmbit: Catalunya
A Catalunya hi ha una gran variació denominativa per a fer referència a les projeccions legals dimanades del monarca i de les Corts, una diversificació que, des d'un punt de vista formal és molt més elevada que la dels altres regnes cristians de l'Espanya medieval. En les Corts celebrades a Barcelona durant el regnat de Pere II el Gran (1283), es va establir una nova forma paccionada de crear el dret general de Catalunya, precedida per la confirmació dels bons usos, costums, llibertats i privilegis antics.
En la creació del nou dret general, el mot constitucions fa un paper fonamental, atès que fa referència a les disposicions de caràcter general del Principat de Catalunya elaborades mitjançant un concert entre el príncep i les corts. El monarca continuava sent el titular del poder de creació del dret, però a Catalunya aquest poder estava limitat per la necessitat, a l'hora d'atorgar constitucions generals, de col·laborar amb els representats dels diversos braços, que li havien de concedir l'aprovació i el consentiment en les Corts Generals de Catalunya. En un cas diferent, no serien constitucions. És per això que, en les Corts del 1283 esmentades anteriorment, es va establir el següent: «Volem, statuim, e ordenam, que si nos, o los sucessors nostres constitutio alguna general, o statut fer volrem en Cathalunya, aquella, o aquell façam de approbatio, e consentiment dels prelats, dels barons, dels cavallers, e del ciutadans de Cathalunya, o ells appellats, de la major, e de la pus sana part de aquells». No obstant això, el procediment que regia el desenvolupament de l'activitat legislativa va generar una diversificació de modalitats de constitució segons l'origen de la iniciativa, que són les que es descriuen a continuació.
Les constitucions en sentit estricte. En qualitat de normes de caràcter paccionat (d'acord amb el que repeteix una i altra vegada la literatura jurídica de l'època medieval i de la moderna), la proposta de les quals sorgia a iniciativa del monarca, eren aprovades i consentides per tots els braços de l'assemblea legislativa o per la majoria. El mot estatut s'utilitzava com a equivalent. En la redacció de les constitucions, el monarca s'expressava en primera persona.
Els capítols de cort. D'acord amb Tomás Mieres, eren peticions formulades pels tres braços o per un de sol; en aquest darrer cas, calia el consentiment dels altres dos braços, i en tots els casos calia l'aprovació del monarca, que contestava en tercera persona al capitulat proposat amb fórmules com ara «Plau al Senyor Rey» i «Plau a sa Majestat», amb les quals es postil·lava el text del capítol. Si els capítols no tenien el beneplàcit reial, no se sancionaven.
La diferència entre els dos tipus de constitucions anteriors és de caràcter tècnic, atès que es fonamenta en qui proposa la norma (el monarca o els estaments) i mai en qui té el poder de creació del dret; el monarca mai no desistia d'aquest poder i sempre n'exercia la titularitat, per bé que s'havien de respectar els límits esmentats anteriorment.
Els primers capítols de cort aplegats en la recopilació van néixer com a constitucions frustrades. D'aquesta manera, en les Corts de Montsó del 1363, els braços van demanar a Pere III el Cerimoniós que legislés sobre unes qüestions relatives a l'administració de justícia per mitjà d'una constitució. Per raons que no es van determinar en el contingut dels capítols i que, per tant, es desconeixen, la constitució no es va arribar a aprovar, però sí que es va aprovar el capítol de cort (d'acord amb com s'ha dit anteriorment): «e que los Officials Reyals qui ara son, e encara aquells qui per temps seran, hajan, e sien, tenguts de servar lo present Capitol, e las cosas en aquell contingudes [.] e que de aço Senyor vos placia fer Constitutio General, e perpetual, bona e larga. Plau al Senyor Rey».
A partir d'aleshores, la nomenclatura de les dues disposicions legals es va recollir de manera ben diferenciada des d'un punt de vista formal gairebé sempre. Ambdues tenien la mateixa força d'obligar i eren projeccions del dret paccionat. Per això, no és estrany que en alguns casos s'anomenessin constitucions disposicions que, en un sentit restringit, eren capítols de cort: «Com moltas vegadas se esdevenga, que fora de la Ciutat de Barcelona (siguen unas peticiones sobre la enfiteusis) [...] perçó supplica la dita Cort, placia a Vostra Majestat statuir, ordenar [...] e en la present Constitutio, e Ordinatio no son compresas las propietats [...] Plau al Senyor Rey.
No obstant això, sembla que determinades matèries reclamaven l'atenció prioritària de les constitucions. Es pot arribar a aquesta conclusió, d'acord amb Andreu Bosch, a partir de l'existència d'una jerarquització entre els dos tipus de disposicions que garantia la preeminència de la constitució sobre el capítol de cort: «Plau a sa Altesa que fora de Constitutio sien guardats los Capitols de Cort, no obstant qualsevol declarations a dits Capitols contrarias, e si algun dubte insurgeix de ells, que ho conegan, y declaren los Deputats».
Segons l'eminent jurista Josep Maria Gai i Escoda, «La constitució tingué possiblement un caràcter més solemne, o versava sobre afers considerats més importants o més compatibles amb la formulació reial. El capítol de cort podria tenir un caràcter menys solemne pel fet de versar sobre assumptes considerats menys importants o que no serien considerats pel monarca com a dignes de la formulació d'una constitució.» De tota manera, els perfils fronterers entre ambdues disposicions legals són imprecisos, fet que explica que hi hagi encavalcaments i que no sempre sigui possible delimitar-ne les diferències amb precisió.
V. t.: acte de cort n m
V. t.: constitució de cort n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca cas de cort, n m
es caso de corte, n m

<Història del dret>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca constitució de cort, n f
es constitución de Cortes

<Història del dret>

Definició

A partir de la Cort de Barcelona del 1283, norma estatuïda i proposada pel rei a les Corts, amb el consentiment i l'aprovació dels braços que la formaven.

Nota

Àmbit: Catalunya
Terme que durant l'edat mitjana presenta diverses accepcions. A vegades s'emprava de la mateixa manera que es feia servir en l'època sotsimperial romana, és a dir, com a mandat provinent del sobirà o de l'emperador.
La constitució té força de llei i, si el príncep ho desitja, és una llei veritable. Amb aquesta accepció s'utilitza en l'usatge 139, Unaqueque gens («nam igitur quia rex vel imperator edicit, constitucio vel edictum vocatur»). Però al segle XII i durant gairebé tot el segle XIII, el terme constitució designa les manifestacions de la potestat legislativa exercida pels comtes reis de Catalunya, bé a títol unipersonal, bé en col·laboració amb les altes dignitats eclesiàstiques i els magnats que formaven part de llur Cúria (consell ordinari del rei).
També es va denominar constitució l'ordenació legislativa sorgida de les assemblees de pau i treva. Durant el regnat de Jaume I (1213-1276) va tenir lloc la transició de les assemblees de pau i treva i de la Cúria cap a les Corts com a assemblees plenament representatives. La legislació personal del monarca, amb intervenció de les assemblees i de la cúria o sense, adquireix un desenvolupament important i es continua anomenant constitució. Però al costat d'aquesta potestat personal del monarca, les Corts, ja en ple funcionament, legislen i les projeccions del seu poder legislatiu es denominen genèricament constitucions.
Des de la famosa constitució de les Corts reunides a Barcelona a la fi del 1283 per Pere II el Gran, el terme amb què es designa aquesta institució, integrada definitivament per representants dels tres braços presidits pel rei, es reserva a les normes generals per a tot el Principat de Catalunya elaborades conjuntament pel rei amb les corts. En el capítol 9 de l'esmentada constitució, el monarca s'obligava que si ell o els seus successors volguessin fer a Catalunya alguna constitució general o estatut, la podrien fer, però amb l'aprovació i el consentiment de prelats, religiosos, barons, cavallers, ciutadans i viletans de Catalunya, o de la major i més sana part dels convocats.
Les constitucions continuen emanant del sobirà, però amb la condició que siguin aprovades per l'assemblea legislativa. Altrament, no serien constitucions. Per això, tota la literatura jurídica catalana de la baixa edat mitjana i de la primera edat moderna (T. Mieres, J. Marquilles, P. J. Fontanella, A. Oliba, J. P. Xammar, A. de Ripoll, etc.) identifica les constitucions amb el dret paccionat, atès que són normes que estan per sobre de la voluntat unilateral del monarca, fenomen que el doctor Lalinde Abadia designa amb l'expressió normativisme historicista.
Per la seva condició contractual, havien de ser observades de manera íntegra, inconcussa i perpètua, matèria de la qual s'encarregaven el mateix príncep i les Corts, ja que no podien ser revocades unilateralment.
A causa de la seva naturalesa pactista, les constitucions tenien una validesa prioritària sobre la resta de fonts del sistema normatiu català. De manera molt especial, sobre les disposicions dictades personalment pel rei, a qui mai no se li va permetre la creació de lleis generals sense el consentiment de les Corts. Si el monarca dictava disposicions contràries a les acordades a Corts, aquestes disposicions eren nul·les de ple dret. Amb això, la normativa particular del rei va estar sempre subordinada a la normativa general.
En el terme constitució, en sentit genèric, s'hi inclouen, segons el plantejament tradicional, diversos tipus, tots amb la mateixa força d'obligar: a) la constitució pròpiament dita, proposada pel príncep i aprovada pels estaments de les Corts. En la redacció de les constitucions el sobirà s'expressa en primera persona (statuim, i ordenam); b) el capítol de cort, quan la proposta s'origina en els tres braços, o en un d'ells, encara que amb el consentiment dels restants, i és aprovada pel rei en tercera persona amb la fórmula «Plau al Senyor Rei», que es limitava a expressar el consentiment a la proposta que se li formulava, i c) els «actes de cort», entesos com qualsevol projecció legislativa creada inicialment fora de les Corts, però que, per a obtenir un «major confirmo», se sotmetien a la seva aprovació. Si la iniciativa partia del sobirà, l'acte de cort es redactava en forma de constitució; en canvi, rebia la redacció típica dels capítols de cort quan s'aprovava a proposta dels tres estaments o de qualsevol d'aquests. No obstant això, aquest plantejament, recollit en tots els manuals d'història del dret, ha estat recentment revisat pel que fa a la distinció entre constitucions i capítols de cort, i entre ambdós i els actes de cort, amb vista a l'origen, al procediment de formulació i al caràcter. La constitució tenia un caràcter més solemne i podia incidir sobre tots els temes, preferentment sobre els d'índole pública, i regulava problemes d'alta significació. En canvi, el capítol de cort, redactat de manera menys solemne, tractava sobre temes considerats menys importants i, per tant, no considerats pel monarca amb prou entitat per a ser formulats sota la forma de la constitució. Aquesta actitud revisionista no troba diferències entre capítol i acte de cort; prova d'això és que a vegades s'empren com a sinònims.
Les constitucions podien ser objecte d'interpretació. La interpretació autèntica (aclariment de llei) es va tenir en compte en la constitució de Jaume II en les segones Corts celebrades l'any 1298 a Barcelona, on es va establir que, si calia interpretar alguna constitució, ho faria el monarca ajudat per un òrgan assessor compost per quatre homes rics, quatre cavallers, quatre ciutadans i juristes (savis en dret). La interpretació vulgar de les constitucions s'ha de fer tenint en compte el sentit corrent, recte i honest de les paraules.
La literatura jurídica catalana va identificar les constitucions amb l'expressió dret municipal, que va rebre del dret romà els criteris sobre l'eficàcia i la interpretació de les normes: «Iura municipalia recipiunt suma interpretationem a iure communi», encara que conservant la independència en la situació de complementarietat en què estaven. En l'època no es van redactar gaires exposicions de conjunt sobre les constitucions (sí, en canvi, sobre els Usatges). L'obra general de més autoritat científica és la de Tomàs Mieres, Apparatus super constitutionibus curiarum generalium Cathaloniae, escrita a mitjan segle XV, encara que es va portar a la impremta al segle XVI, on l'autor glossa les constitucions promulgades en les Corts Generals de Catalunya, i les comenta una per una, des de les primeres del segle XIII fins a les promulgades en les Corts de Barcelona de l'any 1432, celebrades en el regnat Alfons IV el Magnànim. Des del principi del segle XV, tant les diverses modalitats de la legislació de les Corts com l'ordenació legislativa que emanava del rei es van reunir, sistematitzades i traduïdes al català, en el projecte de recopilació del 1413, i posteriorment, van passar a formar part del contingut de les diferents recopilacions que del dret català es van dur a terme durant l'edat moderna.
V. t.: capítol de cort n m
V. t.: acte de cort n m
V. t.: Encara estatuïm n f
V. t.: Item senyor que'ls canceller e vice canceller vostres n f
V. t.: Restituïm encara n f
V. t.: Una vegada lo any n f
V. t.: Volem, estatuïm n f

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA, DRETS I MEMÒRIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de la mediació [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/301>

ca Cort Arbitral de Catalunya, n f
ca CAC, n f sigla
es Corte Arbitral de Cataluña, n f
es CAC, n f sigla
en Arbitration Court of Catalonia, n

<04.Sistemes de gestió i resolució de conflictes > 02.Organismes i institucions>

Definició

Institució impulsada pel Consell de Cambres de Catalunya i el Col·legi de Notaris de Catalunya amb l'objectiu de promocionar i gestionar l'arbitratge arreu de Catalunya, amb especial dedicació als assumptes derivats del món de l'empresa i de la relació amb les administracions públiques.

Nota

La Generalitat de Catalunya ha designat la Cort Arbitral de Catalunya per a administrar els arbitratges que es plantegin com a solució als conflictes que apareguin en els seus contractes en l'àmbit de la contractació pública, com a alternativa a la via judicial.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca cort comtal, n f
es corte condal

<Història del dret>

Definició

Conjunt dels consellers d'un comte o comtessa.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Ex.: El comte va manar cridar la cort comtal perquè l'assessoressin.

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "cort" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota