Cercaterm

Nota

• El subjuntiu és típicament un mode que apareix en contextos de subordinació, i per això a vegades s'ha anomenat conjuntiu. Concretament, es troba en oracions completives regides per verbs que expressen incertesa, dubte, temor, possibilitat, emoció, etc. (Vol que vingues aviat), i en la majoria de les oracions subordinades que indiquen possibilitat o irrealitat (En cas que vinga, li ho direm). El subjuntiu, però, també apareix en algunes oracions simples que expressen desig (Tant de bo se'n recorde), i assumeix el valor imperatiu d'algunes persones en forma afirmativa (Vagen entrant, per favor) o negativa (No toques això!). En la majoria de contextos sintàctics, el subjuntiu no pot alternar amb l'indicatiu, cosa que ha dut alguns lingüistes a considerar que es tracta d'una categoria redundant. Hi ha, però, contextos en què els dos modes contrasten. En oracions com ara Diu que {vinga/ve} el subjuntiu assenyala el caràcter volitiu de l'oració principal mentre que l'indicatiu assenyala que es tracta d'un acte de parla indirecte. En oracions com ara El fet que {haja/ha} vingut és molt significatiu, l'alternança modal té a veure amb diferències pragmaticoinformatives (major importància informativa amb indicatiu i menor amb subjuntiu). En uns altres contextos, l'alternança modal entre indicatiu i subjuntiu es deu a motius purament diacrònics i, en general, no estableix cap diferència significativa. Aquest és el cas, per exemple, de les oracions Quan {vindràs/vingues} ja ens ho contaràs tot, Si {vinguesses/venies} aviat… Els temps del mode subjuntiu són el present, l'imperfet, el perfet i el plusquamperfet. En alguns dialectes existeixen també formes de passat perifràstic (vaja cantar o vagi cantar) i de passat anterior perifràstic (vaja haver cantat o vagi haver cantat). Aquestes formes són, però, poc usuals.