mongeta - Argot culinari i gastronòmic

Lleguminosa de la qual es consumeixen les llavors fresques (tendres) o seques, sempre cuites. Originària d'Amèrica (s. XVII), diferents varietats de mongetes apareixen a Europa en el curs dels segles. Les principals varietats cultivades a Catalunya són: la mongeta blanca anomenada del ganxet, molt fina i considerada la millor; la mongeta de Santa Pau, amb denominació d'origen, minúscula, però molt apreciada; les mongetes vermelles, molt farinoses; les mongetes clapejades o dites pintes; les mongetes negres; les grosses, que els valencians inclouen a certs arrossos; les utilitzades per a les fabades que es fan al nord de la Península, i també els fesolets, mongets o banyolins, el nom dels quals varia segons les comarques. Disposem d'una extensa gamma de maneres i receptes (que no té parangó enlloc) per a preparar i cuinar les mongetes i tota mena de llegums. Tant seques com tendres han estat durant molts anys el plat tradicional i (encara ho és) preferit de la classe obrera; les mongetes amb botifarra continua essent un plat molt apreciat i ofert als restaurants; guisades (sobretot amb porc i els seus productes), soles o amb arròs, són un plat de resistència monumental, també amb bacallà o amb marisc de clova, etc. La mongeta seca s'avé amb totes les carns grasses: ànec, cansalada, cap i peus de porc, gall dindi, embotits, etc. La mongeta tendra és la base del plat de verdura de molta gent, sola o acompanyada, bullida simple o bullida i acompanyada, saltada, etc., o servint de guarnició d'algun plat. Tant seques com verdes se'n fan purés i cremes, formen part dels ingredients de farcir aviram (especialment el gall dindi de Nadal) i són part dels ingredients per als potatges, minestres, empedrats, etc. Les mongetes seques, molt nutritives (300 cal per 100 g), més riques en proteïnes que la carn (però menys ben equilibrades), són molt riques igualment en sals minerals i en vitamines. En la mongeta tendra, en realitat, el que es consumeix és la beina, que segons la varietat va del groc al verd fosc. La mongeta tendra, cultivada al principi per les seves granes, no es va consumir amb la seva beina fins a finals del s XVIII. És molt digestiva i poc enèrgica (30 cal per 100 g), conté un 7% de glúcids i nombroses vitamines. En suma, un aliment molt interessant per a totes les edats i totes les circumstàncies, utilitzat amb coneixement de causa.