Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "dioces�" dins totes les àrees temàtiques

atenuador amb díodes PIN atenuador amb díodes PIN

<TIC > Telecomunicacions>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; ENCICLOPÈDIA CATALANA. Diccionari de telecomunicacions [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2017. (Diccionaris en Línia) (Ciència i Tecnologia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/235/>
Aquesta obra recull com a accepcions d'un sol terme els significats que tenen una mateixa denominació.

Les paraules marcades entre circumflexos (^) en l'interior d'una definició indiquen que es tracta de termes amb fitxa pròpia en el diccionari que poden ajudar a ampliar el significat d'aquella definició.

Per problemes tecnològics de representació gràfica, s'han suprimit del tot o en part algunes definicions. La informació completa es pot consultar a l'edició en paper d'aquesta obra.

  • ca  atenuador amb díodes PIN, n m
  • es  atenuador con diodos PIN
  • en  PIN diode attenuator

<Telecomunicacions > Tecnologia de comunicació>

Definició
Atenuador en què es pot variar el grau d'atenuació elèctricament d'acord amb un senyal de control aplicat a díodes PIN.
bisbat bisbat

<Geografia > Geografia humana>

Font de la imatge

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

  • ca  bisbat, n m
  • ca  diòcesi, n f
  • es  diócesis
  • es  obispado
  • fr  diocèse
  • fr  évêché
  • en  bishopric
  • en  diocese

<Geografia > Geografia humana>

Definició
Demarcació territorial sota la jurisdicció d'un bisbe.
bisbe diocesà bisbe diocesà

<Dret canònic>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  bisbe diocesà, n m
  • es  obispo diocesano

<Dret canònic>

Definició
Bisbe encarregat de la cura d'una diòcesi.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • Tal com disposen el cànon 381 i següents del Codi de dret canònic (CDC), el bisbe diocesà, a la diòcesi atorgada, té assignada tota la potestat ordinària, pròpia i immediata, que es requereixi per a l'exercici de la seva tasca pastoral, llevat d'aquells aspectes que per dret o per decret del summe pontífex es reservin a l'autoritat suprema o a una altra autoritat eclesiàstica.
    Si no hi ha cap impediment legítim, el qui hagi estat promogut a l'episcopat ha de prendre possessió canònica de la seva diòcesi dins el termini de quatre mesos a partir del moment en què rep les lletres apostòliques, si encara no havia rebut la consagració episcopal; i dins el termini de dos mesos si ja estava consagrat. Així, el bisbe pren possessió canònica de la seva diòcesi tan aviat com mostri les lletres apostòliques en la diòcesi al col·legi de consultors, personalment o per mitjà d'un procurador, en presència del canceller de la cúria, qui aixeca acta; o en les noves diòcesis, quan doni a conèixer les lletres al clergat i al poble presents a l'església catedral.
    Durant la realització de les seves tasques pastorals, el bisbe diocesà s'ha de mostrar sol·lícit amb tots els fidels que se li confien, amb independència de l'edat, condició o nacionalitat que tinguin, tant si són residents com visitants, i del grau de fe que manifestin. Així, s'ha de mostrar humà i caritatiu amb els germans que no estiguin en plena comunió amb l'Església catòlica.
    Entre les moltes tasques del bisbe diocesà, hi ha la d'ensenyar i explicar als fidels la veritable fe, predicant personalment amb freqüència i predicant amb l'exemple, de manera que ensenyi quina és la doctrina cristiana. Ha de tractar de promoure l'interès entre els fidels i llur bon comportament.
    D'altra banda, correspon al bisbe diocesà governar l'església particular que li sigui encomanada amb potestat legislativa, executiva i judicial, a tenor del dret. Exerceix personalment la potestat legislativa, l'executiva (aquesta darrera també es vehicula per mitjà dels vicaris generals o episcopals, de conformitat amb el dret) i la judicial (la qual també pot ser exercida pel vicari judicial i pels jutges, de conformitat amb el dret). Ha de defensar la unitat de l'Església universal i promoure el compliment de les lleis eclesiàstiques. També representa la diòcesi en tots els negocis jurídics d'aquesta.
    Així mateix, té deures d'assistència als concilis i a les reunions de la Conferència Episcopal, entre d'altres; no es pot absentar de la seva diòcesi els dies de Nadal, Setmana Santa, Resurrecció del Senyor, Pentecosta i Corpus Christi, si no és per una causa urgent i greu; i té l'obligació de visitar la diòcesi cada any totalment o parcialment, de manera que almenys cada cinc anys la visiti sencera personalment.
    El bisbe diocesà, quan compleix els setanta-cinc anys, hauria de presentar la seva renúncia d'ofici davant del summe pontífex, qui actuarà tenint en compte totes les circumstàncies.
  • V. t.: bisbe n m
  • V. t.: bisbat n m
consell pastoral diocesà consell pastoral diocesà

<Dret canònic>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  consell pastoral diocesà, n m
  • es  consejo pastoral diocesano

<Dret canònic>

Definició
Òrgan dels representants de la comunitat diocesana que estudia les qüestions pastorals per a treure'n conclusions pràctiques que orientin el bisbe i manifesta la comunió de tots els fidels sota la seva guia.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • És una nova institució, creada pel Concili II del Vaticà: en el decret Christus Dominus (CD), núm. 27, es desitjava que es constituís en totes les diòcesis, en el número 16 del Motu proprio Ecclesiae sanctae I, del 6.8.1966, de Pau VI, també. El Sínode del 1971 va confirmar que tenia caràcter facultatiu. La carta circular Omnes Christifideles (OC), del 15.3.1975, disposava que s'instituís a totes les diòcesis, després d'haver tractat l'assumpte amb la Conferència Episcopal i el Consell Presbiterial, i en Ecclesiae imago, número 204, és molt recomanada.
    La base teològica del Consell Pastoral Diocesà és la manifestació de la comunió que existeix entre tots els membres de la diòcesi, que, sota la guia del bisbe, exerceixen el dret de cooperar activament, cadascun segons el carisma i la condició propis, a l'edificació de l'Església, cos místic de Crist, en virtut de la seva participació pel baptisme i la confirmació en el triple munus de Crist (Apostolicam actuositatem, 2, paràgraf primer; constitució dogmàtica Lumen gentium [LG], núm. 32, paràgraf tercer; CD, 16, paràgraf primer, i càn. 208, 209, 210, 211, 212 i 216).
    El sacerdoci comú dels fidels i el sacerdoci ministerial difereixen essencialment i no només en grau, però l'un s'ordena per l'altre, en la mútua ajuda i «suport» (LG, núm. 10, paràgraf segon). Els laics són corresponsables (LG, 37), han de participar activament en la missió apostòlica de l'Església, sent una ajuda per als pastors en el seu ministeri.
    El Consell Pastoral Diocesà no exerceix una funció pastoral de govern. Per això proposa conclusions operatives. D'aquí el caràcter facultatiu i no obligatori que té, com el Consell Presbiteral. És propi del Consell Pastoral Diocesà estudiar, valorar i proposar conclusions operatives sobre l'acció pastoral de la diòcesi (càn. 511) en tots els camps (OC, 9). És un lloc d'intercanvi d'experiències entre tots els grups que treballen en la diòcesi (OC, 9). Correspon només al bisbe acceptar, manar executar i donar a conèixer els documents elaborats pel Consell Pastoral Diocesà (OC, 10).
    El Consell Pastoral Diocesà representa els fidels de la diòcesi. Per tant, han de ser escollits per a donar la imatge de tota la comunitat diocesana (càn. 512). Formen part d'aquest Consell sacerdots, diaques permanents (OC, 7), membres dels instituts de vida consagrada i, especialment, laics designats de la manera que ho digui el bisbe. Els fidels han d'estar en plena comunió amb l'Església catòlica i han d'excel·lir per una fe segura, uns bons costums i prudència (càn. 512, § 1 i 3).
    El Consell Pastoral Diocesà es regeix pels estatuts dictats pel bisbe. Quan la seu queda vacant, el Consell Pastoral Diocesà cessa (càn. 513). El Consell Pastoral Diocesà ha de ser convocat i presidit pel bisbe, segons les necessitats, almenys un cop l'any (càn. 514).
Costums de Girona Costums de Girona

<Documentació jurídica>, <Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  Costums de Girona, n m pl
  • ca  Consuetudines diocesis Gerundensis [la], n f pl sin. compl.
  • es  Costumbres de Girona

<Documentació jurídica>, <Història del dret>

Definició
Recopilació del dret propi de la ciutat i del bisbat de Girona.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • Els Costums de Girona -Consuetudines diocesis gerundensis- es recullen en diverses recopilacions privades des del segle XIII. La denominació generalment utilitzada de Consuetudines diocesis gerundensis designa el dret propi pel qual es regeixen els habitants i veïns de la ciutat i de la diòcesi de Girona (no es refereix a dret eclesiàstic). Hi ha manuscrits dels costums gironins que es titulen: Usantie et Consuetudines civitatis et Diocesis Gerunde, Consuetudines Episcopatus Gerundensis, Compilatio Gerundensium Consuetudines, etc.
    L'àmbit territorial d'aquest dret és, així, la diòcesi que comprenia, com Josep Maria Pons i Guri assenyala, quatre arxidiaconats: el de Besalú (territorialment coincident amb el Comtat del mateix nom), el d'Empúries (amb els territoris dels comtats d'Empúries i Peralada), el de Girona (amb l'antic Gironès, diferent de l'actual) i el de la Selva (aquests dos darrers es repartien territorialment l'antic Comtat de Girona). Al segle XV la diòcesi gironina comprenia la vegueria de Girona i una part de la de Camprodon. Però és un dret amb un llarg procés de formació que no culmina fins al segle XV, fet que diferencia la Catalunya Vella de la Catalunya Nova, on ja el 1228 apareix la recopilació dels Costums de Lleida.
    Un altre aspecte que cal destacar és que aquest dret consuetudinari gironí es coneix fonamentalment per mitjà d'anotacions privades realitzades per juristes de Girona, que anaven recollint per escrit en llurs llibres usos i costums que es practicaven, a més d'altres disposicions normatives de procedència diversa, com ara constitucions i pragmàtiques reials, usatges, privilegis, glosses de comentaristes, jurisprudència curial, etc.
    Ferran Valls i Taberner esmenta l'existència no provada d'un primer recull escrit de costums propis de la segona meitat del segle XIII; però els manuscrits més antics que es coneixen són del segle XV. I en aquest moment, amb alguns usos i costums que serien efectivament peculiars apareixen aquells altres elements originàriament escrits abans esmentats. Les col·leccions conegudes del dret propi de Girona contenen, en la major part, dret general del Principat, i, escassament, dret consuetudinari. En qualsevol cas, la influència del dret gironí -o, més pròpiament, de les col·leccions de dret gironí- s'estén a territoris immediats al bisbat de Girona, com ara en els bisbats de Vic i de Barcelona (a la conca del riu Tordera).
    Des del segle IX, els antics comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada es van anar unint al de Barcelona, i aquesta unió política també va tenir conseqüències jurídiques. D'aquesta manera, el 25 de gener de 1284, el rei Pere II concedí a la ciutat de Girona un seguit de privilegis, entre els quals cal destacar-ne un pel qual se li feia la concessió dels «usaticis Barchinonenses et consuetudines, ac bonis usibus» d'aquella altra ciutat. Aquest privilegi s'adreçava solament als habitants de la ciutat, però el cert és que, finalment, el dret de Barcelona també va regir a la diòcesi gironina. En virtut d'aquesta disposició règia també s'atorgà a Girona la recopilació del Recognoverunt proceres, que, uns quants dies abans, l'11 de gener de 1284, s'havia concedit a la ciutat de Barcelona. En els anys següents es planteja algun dubte sobre quins costums de Barcelona havien de regir a Girona, i, finalment, Alfons III, el 17 de juny de 1338, atorgà un nou privilegi a la ciutat segons el qual, en cas de conflicte per a poder-hi aplicar un costum barceloní determinat, n'hi havia prou d'acreditar-lo mitjançant un testimoni lliurat en tal sentit pels consellers de la ciutat de Barcelona. Tal com afirma Pons Guri, si amb el privilegi del 1284 quedava clar que a Girona regien els costums de Barcelona anteriors a aquella data, amb el del 1338 també es podien aplicar els posteriors. I el cas és que, finalment, el dret de Barcelona s'acabà practicant no sols a la ciutat sinó a tot el bisbat de Girona, tal com demostren les mateixes recopilacions de les Consuetudines diocesis gerundensis que han arribat al dia d'avui.
    En relació amb les recopilacions dels Costums de Girona hi ha:1. LES RECOPILACIONS PRIVADES. Hi ha diverses recopilacions privades dels Costums de Girona redactades entre els segles XIV i XV, però, de totes, la que hom considera definitiva i completa és la del jurista Tomàs Mieres, realitzada el mateix segle XV. D'entre els manuscrits de dret gironí diferents de la compilació de Mieres, el més antic és de data indeterminada, però que sembla que és d'entre els segles XIV i XV, redactat en llatí, i que es troba a la Biblioteca de Catalunya; però n'hi ha altres, uns d'anteriors i uns altres de coetanis de la compilació mieresiana, entre els quals destaquen els següents: a) un del segle XV que es conserva a la Biblioteca Nacional de París; b) un altre de la primera meitat del segle XV, ara a la Biblioteca d'El Escorial; c) un altre, del 1435, és a la Biblioteca Nacional de Madrid, i d) un darrer, de la segona meitat del segle XV, és a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. També exceptuant l'obra de Mieres, les altres compilacions són simples reculls parcials de costums i altres preceptes d'aplicació a la ciutat i el bisbat de Girona, i això en un nombre variable que de vegades es repeteix en uns manuscrits i altres (de 20, 76, 123, 139 o 157 capítols). Segons afirma Pons i Guri, en tots aquests casos es tracta de col·leccions els autors de les quals, sovint desconeguts, les elaboren fonamentalment per raons d'utilitat pràctica. Així mateix, destaca el fet que majoritàriament contenen preceptes jurídics de creació recent i escassament costums pròpiament dits.2. LA COMPILACIÓ DE TOMÀS MIERES (Girona, 1400 - Barcelona, 1474). Tomàs Mieres, prestigiós jurista català, duu a terme la que es considera la recopilació definitiva del dret gironí. El 1430 en publica una primera versió, i en el preàmbul tracta de la dispersió dels usos i costums propis de Girona, repartits entre els llibres de diferents juristes de la ciutat, i afegeix que en aquells textos es recullen preceptes moltes vegades contradictoris i sempre desordenadament. Així, doncs, Mieres fa una primera recopilació d'usos i costums a partir dels textos d'altres juristes de la ciutat, els ordena sota les rúbriques corresponents i estableix un cert ordre sistemàtic per matèries. Malgrat tot, l'autor no queda satisfet de la seva obra (ell mateix hi observa contradiccions que han de causar dubtes i confusions entre els juristes que la utilitzen); finalment decideix, el 1439, sotmetre la seva obra al judici i consell de juristes de Girona. Amb l'assistència i el consell d'aquells juristes, Mieres elabora una nova compilació, en la qual no figuren usos i costums que sí que eren a l'anterior, però que ja havien estat abolits o que es consideraven superflus. La nova i definitiva compilació de Tomàs Mieres sembla que fou publicada el mateix 1439, tot i que no se'n coneix la data exacta. Això no obstant, és una recopilació privada, feta en llatí, que no rep sanció oficial; però acaba sent de general observança, sigui pel prestigi del seu autor o ja per la pròpia obra, que actualitza i fixa d'una manera completa i ordenada el dret propi de la diòcesi de Girona. Aquesta darrera compilació de Mieres apareix en nombrosos manuscrits, alguns en arxius privats; són d'entre el segle XV i el XIX (el més modern, del 1824). El més antic es troba a la Biblioteca d'El Escorial, és de mitjan segle XV i rep el títol d'Usantie et consuetudines civitatis et Diocesis Gerunde a libris peritorum et usibus observate, in hanc compilatione redacte; conté 61 rúbriques amb un total de 219 disposicions repartides en 194 capítols, segons l'enumeració donada per Pons i Guri; el document també inclou quatre notes marginals d'autor desconegut afegides al text original que recullen altres costums gironins.
    Així mateix, cal destacar uns altres manuscrits: a) un que es troba a l'Arxiu Històric Fidel Fita, de les acaballes del segle XV, que incorpora vint-i-tres notes marginals al mateix nombre de rúbriques de la compilació (sobre llur observança, llur confirmació, o complementant-les), i b) un altre de la Biblioteca del Col·legi d'Advocats de Barcelona, que es coneix com a «Manuscrit Brocà», datat del 1515 i que procedeix de la cort reial de la vegueria de Girona (inclou dues notes marginals relatives al censal i a la fadiga i el lluïsme o foriscapi).
    Pel que fa a les fonts dels Costums de Girona, la compilació de Mieres esdevingué definitiva, de tal manera que acabà sent l'única que observaven els tribunals gironins; qualsevol ús o costum o altre precepte que no hi fos inclòs no era tingut en compte. Ara bé, en termes generals, el dret compilat és una interpretació del de la Catalunya Vella, amb molt que no és consuetudinari, adaptat a Girona i el seu territori, bé que amb elements especialment gironins.
    Quant a les fonts de la compilació mieresiana, són diverses: a) en alguns casos es tracta d'usos i costums extrets de llibres de juristes gironins d'entre els segles XIII i XV (Arnau Soler, Jaspert Folcrà, Pere Serra, Arnau de Vivers, Ramon de Boxells, Pere Moles, etc.); b) altres capítols són trets d'un llibre de la cúria reial de Girona; c) n'hi ha trenta-sis que provenen del Recognoverunt proceres, i altres, referents a servituds predials, sovint són transcripcions de les Ordinacions d'en Sanctacília; d) hi ha setze capítols que provenen dels comentaris als Usatges de Barcelona de Guillem de Vallseca; e) hi ha sis capítols que són transcripció literal de tres dels Costums Generals del Principat i de tres més de les Commemoracions de Pere Albert; f) un capítol és una glossa a l'usatge Hac nostra, d'autor desconegut; g) hi ha dinou capítols que recullen disposicions de Corts i pragmàtiques reials; h) en set capítols es recull el mateix nombre de preceptes dels Usatges de Barcelona; i) dos capítols es corresponen amb disposicions sinodals; j) en deu capítols s'extracten sentències episcopals, reials i privilegis dels reis Jaume I, Pere II, Alfons II i Pere III, i k) el dret comú també hi és present amb nombroses referències al Codi i al Digesta justinianeus, al Decret de Gracià i a la doctrina de glossadors i postglossadors.
    Pel que fa a les institucions que s'hi recullen, cal destacar especialment els coneguts «mals usos» o abusos feudals ja regulats en els Usatges de Barcelona (els més coneguts són els d'eixorquia, intestia i cugucia); i cal recordar que són abolits en bona part per la Sentència arbitral de Guadalupe, donada per Ferran II el 1486.
    En l'àmbit de dret privat, hi ha certes peculiaritats, tot i que moltes vegades es tracta d'institucions d'origen germànic o de dret comú, les quals, de manera excepcional, es contenen en un text de dret local. Les més importants són les següents: a) s'hi practica (no així a la generalitat del país) la institució romana que es coneix com a tantundem, i que consisteix en el fet que el marit pot prometre a la seva esposa una donació propter nuptias diferent de l'escreix o esponsalici, en quantitat o valor igual al del dot que ella aporta; aquesta donació marital pot coexistir amb l'escreix, i està subjecta a les mateixes normes que aquell pel que fa a la seva titularitat, administració, restitució, etc.; b) en el règim successori s'admet el testament sagramental, una de les institucions del Liber iudiciorum que es manté a Catalunya assumida pel dret consuetudinari català; es practica almenys des del segle X, i el regula el privilegi del Recognoverunt proceres, atorgat a la ciutat de Barcelona el 1284, bé que amb certes variants respecte del que regula el dret de la diòcesi de Girona; c) també s'autoritza i es regula el testament davant el rector de la parròquia; d) en el cas de mort intestada d'un home sense fills, és costum que una tercera part de l'herència sigui per als capellans de la seva parròquia per a cantar misses per a la seva ànima (aquesta institució és germanicocanònica), i e) es disposa que el lluïsme sols es paga en transmissions oneroses, i que el dret de fadiga no es pot alienar separadament del domini directe d'un immoble.
  • ('Costums de la diòcesi de Girona')
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS. Diccionari de religions [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/>

  • ca  diòcesi, n f
  • ca  bisbat, n m sin. compl.

<Religions > Cristianisme>

Definició
Demarcació territorial sota la jurisdicció eclesiàstica d'un bisbe.

Nota

  • La diòcesi forma part de l'organització tradicional de l'Església des dels primers temps (segles III-IV) i les seves característiques i funcions han anat evolucionant al llarg de la història.
diòcesi diòcesi

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  diòcesi, n f
  • ca  bisbat, n m sin. compl.
  • es  diócesis, n f
  • es  obispado, n m sin. compl.

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

diòcesi diòcesi

<Dret canònic>, <Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  diòcesi, n f
  • es  diócesis

<Dret canònic>, <Història del dret>

Definició
Unitat territorial en el marc de la reorganització administrativa per tal de governar millor l'Imperi romà i defensar-ne els limes.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • Aquesta nova configuració imperial es va adaptar al govern de tetrarquia, que havia implantat l'emperador Dioclecià (284-305 dC), amb dos augusts a la cúspide del poder, l'un a Orient i l'altre a Occident, ajudats pels seus cèsars respectius. L'imperi es va estructurar en quatre prefectures, dividides en diòcesis, el comandament de les quals requeia en un vicarius. A Occident hi havia les diòcesis de Britannia, Gallia, Viennensis, Hispania, Africa, Italia i Pannonia; a Orient les de Moesia, Thracia, Asia, Pontica i Oriens. Se subdividien en províncies, que administrava un governador. En el cas de la diòcesi d'Hispània, el territori es va dividir en sis províncies: Tarraconense, Cartaginense, Bètica, Lusitània, Gal·lècia i, fora de la Península, Mauritània Tingitana.
    Al principi del segle IV, els emperadors Constantí i Licini van promulgar l'Edicte de Milà (313), que atorgava a tots els seus súbdits llibertat per a practicar qualsevol opció religiosa, entre les quals hi havia la cristiana. L'Església es va adaptar, amb el denominat principi d'acomodació, a l'estructura administrativa civil de l'Imperi. El marc provincial imperial, que estava configurat per cent vint províncies al segle V, va ser la base de les circumscripcions eclesiàstiques. El bisbe que hi havia al capdavant de la capital de província va tenir una rellevància molt més gran respecte dels altres bisbes d'aquesta demarcació, que n'eren sufraganis. Ell era, segons l'ordre judicial, la instància superior dels altres tribunals diocesans; era competència seva l'ordenació dels nous bisbes de la província i presidia el concili provincial. És així com es van originar les diòcesis, com un espai territorial amb un conjunt de fidels encomanats a un bisbe, a qui el col·legi presbiterià ajudava en les tasques pastorals.
    La diòcesi, com a unitat administrativa, la utilitzen les diverses Esglésies cristianes. L'Església catòlica la defineix, segons el cànon 369 del Codi de dret canònic (CDC), com una porció del poble de Déu, circumscrit en un territori del qual té cura pastoralment un bisbe, amb la cooperació del presbiteri, cosa que constitueix una església particular.
    Una diòcesi està composta de diversos elements. El bisbe diocesà és l'autoritat jeràrquica a qui s'encarrega tenir cura pastoral del poble de Déu que viu en un territori determinat. Té una capacitat plena en el seu àmbit, és a dir, no exerceix per delegació del Papa. Té potestat triple: legislativa, executiva -que exerceix ell mateix o per mitjà d'un vicari general- i judicial, la qual pot delegar a un vicari judicial i dels jutges (càn. 391). Es manté el càrrec fins als setanta-cinc anys; a partir d'aquesta edat passa a ser emèrit. La cúria diocesana es compon dels organismes i persones que col·laboren amb el bisbe en la direcció, l'administració i l'exercici de la potestat judicial i en l'organització de les activitats d'apostolat (càn. 469). Al capítol de canonges o col·legi de sacerdots li correspon celebrar funcions solemnes de culte a l'església catedral i els altres oficis que li encarregui el bisbe (càn. 503). Les diòcesis poden estar repartides, per motius d'organització, en zones pastorals i en vicariats forans (que també reben el nom de deganats o presbiteris). S'assemblen a una diòcesi la prelatura territorial i l'abadia territorial (càn. 371), el vicariat apostòlic, la prefectura apostòlica, l'administració apostòlica -erigida de manera estable- i l'ordinariat militar.
    Arran del Concili II del Vaticà, per mitjà del decret Christus Dominus, es parla de la diòcesi com una església particular (càn. 369) i s'incideix, més que en el territori, en la cura pastoral que el bisbe té envers els fidels, amb la col·laboració del presbiteri, i dur a terme la finalitat de l'Església, és a dir, la salus animarum, la salvació de les ànimes. Hi ha diverses menes d'esglésies particulars, encara que l'arquetip principal és la diòcesi, circumscripció de règim ordinari, i és manifesta d'aquesta manera en l'abundància de cànons que se li dediquen en el CDC: del 381 al 430 i del 460 al 514. La prelatura territorial, que es descriu en el cànon 370, també és una església particular, però que no arriba a la plenitud de la diòcesi; segons el Codi del 1917 rebien el nom de prelaturas nullius. Un altre cas és el de les abadies territorials (càn. 370), molt arrelades històricament; se'ls va confiar l'evangelització de noves terres, sobre les quals exercien jurisdicció pròpia. Pau VI va fixar, quan va publicar el Motu proprio Catholica Ecclesia (1976), que en el futur no s'havien d'erigir abadies independents de cap diòcesi. En general, els abats no reben la plenitud del sagrament de l'orde, la consagració episcopal, així que no tenen autoritat per a ordenar preveres.
    Per altra banda, hi ha circumscripcions territorials en zones de missió com el vicariat apostòlic i la prefectura apostòlica (càn. 371, § 1) que, a causa de circumstàncies peculiars, no s'han constituït com a diòcesis. L'atenció pastoral d'aquesta proporció del poble de Déu s'encomana a un vicari o prefecte apostòlic, que regeix en nom del summe pontífex.
    També hi ha circumscripcions territorials amb règim especial com l'administració apostòlica estable; per exemple, en el cas d'una diòcesi que a causa de la mort de l'ordinari es confia a un altre bisbe proper, o en el de diòcesis situades en territoris on l'Església és perseguida.
    Les diòcesis de les Esglésies catòliques orientals i de l'Església ortodoxa s'anomenen eparquies, i les regeix un eparca (bisbe). L'Església catòlica manté les estructures organitzatives, la circumscripció de l'exarcat, com a església particular de ritu oriental que encara no s'ha constituït com a eparquia; hom les acostuma a trobar en zones on hi ha fidels d'aquest ritu (països que reben emigrants).
    Per acabar, hi ha circumscripcions eclesiàstiques personals com l'ordinariat militar, assimilable a una diòcesi, a la jurisdicció del qual pertanyen les forces armades d'un país. Els reglamenta la constitució apostòlica Spirituali militum curae, que va promulgar Joan Pau II el 1986. I la prelatura personal que crea el summe pontífex per a la realització d'obres pastorals o missioneres particulars (càn. 294 al 297), com la prelatura de l'Opus Dei, a la qual està intrínsecament unida la Societat Sacerdotal de la Santa Creu.
làmpada de LED làmpada de LED

<Equipament de la llar>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa és el resultat d'una recerca duta a terme pel Servei de Consultes del TERMCAT arran d'una consulta feta pels usuaris.

  • ca  làmpada de LED, n f
  • ca  làmpada LED, n f
  • es  lámpara de LED, n f
  • es  lámpara de ledes, n f
  • es  lámpara de tecnología led, n f
  • es  lámpara led, n f
  • fr  lampe à DEL, n f
  • fr  lampe à diode électroluminescente, n f
  • fr  lampe à diodes électroluminescentes, n f
  • fr  lampe à LED, n f
  • fr  lampe DEL, n f
  • en  LED illuminator, n
  • en  LED lamp, n
  • en  LED light bulb, n
  • en  light-emitting diode lamp, n

<Equipament de la llar>

Definició
Làmpada elèctrica que difon llum generalment blanca a partir de díodes electroluminescents.

Nota

  • La sigla LED correspon a la denominació anglesa light-emitting diode, 'díode electroluminescent').
portadíodes portadíodes

<Components d'automoció>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Lèxic multilingüe de la indústria [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2009. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/22/>

  • ca  portadíodes, n m
  • es  portadiodos
  • fr  porte-diodes
  • en  diode plate

<Indústria > Indústria mecànica > Components d'automoció>