Torna a la llista de diccionaris en línia

Diccionari de química (històric complet)

Presentació

Cerca bàsica

Cerca avançada

  • ca  acetat, n m
  • es  acetato
  • en  acetate

Química orgànica

Definició
Sal o èster de l'^àcid acètic^ que resulta de substituir l'hidrogen àcid del carboxil per un metall o per un radical, respectivament.

Nota

  • Si se substitueix per un metall, correspon a la sal, com l'acetat de sodi, mentre que si se substitueix per un radical, correspon a l'èster, com per exemple l'acetat d'etil
  • ca  acetat de vinil, n m
  • es  acetato de vinilo
  • en  vinyl acetate

Química industrial

Definició
Èster de fórmula CH<sub>3</sub>-COO-CH=CH<sub>2</sub>. Es presenta com un líquid incolor amb un punt d'ebullició de 73ºC, moderadament tòxic i no irritant. S'obté industrialment mitjançant la reacció en fase vapor, a 170 ºC de temperatura i de 5 a 10 bar de pressió, entre l'etilè, l'oxigen i l'àcid acètic amb ^catalitzador^ de pal•ladi suportat per alúmina o sílice. Aquesta reacció és <EXPRESSIÓ 52>. La conversió de la reacció no és molt alta, i cal recircular les matèries primeres no reaccionades. S'obtenen subproductes com l'acetaldehid o l'acetat d'etil, que se separen per successives rectificacions. Les principals aplicacions de l'acetat de vinil són la seva ^polimerització^ a acetat de polivinil, el qual és un bon adhesiu i un bon lligant de pintures en emulsió aquosa. La ^hidròlisi^ de l'acetat de vinil condueix a l'alcohol polivinílic, un polímer de fórmula genèrica -(-CH<sub>2</sub>-CHOH-)<sub>n</sub>-.
  • ca  acet-
  • ca  aceti-
  • ca  aceto-
  • es  acet-
  • es  aceti-
  • es  aceto-
  • en  acet-
  • en  aceti-
  • en  aceto-

Química orgànica

Definició
Prefix que es fa servir per a designar els compostos que contenen l'agrupació d'àtoms CH3CO−.

Nota

  • L'àcid acètic n'és un exemple, i també els seus derivats, com l'acetaldehid o l'acetamida.
  • ca  acetil, n m
  • es  acetilo
  • en  acetyl
  • for  -COCH3

Química orgànica

Definició
Acil derivat de l'àcid acètic.

Nota

  • Forma part, com a radical estructural, de nombroses molècules orgàniques. Com a intermedi de reacció, pot existir transitòriament en dues formes diferents, com radical lliure (CH3CO<punt radical>) o com a catió acetil (CH3CO+).
  • ca  acetilació, n f
  • es  acetilación
  • en  acetylation

Química orgànica

Definició
Reacció d'introducció d'un ^acetil^ en una molècula orgànica.

Nota

  • Els reactius més emprats són l'anhídrid acètic o el clorur d'acetil, encara que també poden ser altres derivats d'àcid carboxílic. L'acetilació es pot produir a través de diferents tipus de reaccions. Per exemple, l'acetilació d'un alcohol consisteix en la substitució de l'hidrogen de l'alcohol pel grup acetil de l'àcid carboxílic. Un cas pràctic d'acetilació és l'ús que se'n fa per a determinar el nombre de grups hidroxi d'un greix o d'un oli. Vegeu també ^acilació^.
  • ca  acetilè, n m
  • ca  etí, n m sin. compl.
  • es  acetileno
  • es  etino
  • en  acetylene
  • en  ethyne
  • for  CH≡CH

Química orgànica

Definició
Alquí de cadena lineal de 2 àtoms de carboni que es presenta com un gas incolor, asfixiant a concentracions elevades i molt inflamable.

Nota

  • És el més simple dels alquins i el primer membre de la sèrie acetilènica. Amb l'aire forma mescles molt explosives i és soluble en alcohol i cetona, i poc soluble en aigua. Les propietats químiques de l'acetilè són les generals dels alquens i dels alquins que addicionen reactius ben diversos, tals com aigua, halurs d'hidrogen, halogen o hidrogen. L'acetilè, de la mateixa manera que els alquins terminals, reacciona amb els metalls. Així, per exemple, els hidrògens de l'acetilè es poden substituir per metalls, com ara el sodi, amb la formació del corresponent acetilur, si bé la reacció és explosiva amb la plata, el mercuri i el coure. Industrialment s'ha obtingut a partir de la hidratació del carbur de calci o a partir d'hidrocarburs mitjançant el ^procés de Sachsse-Bartholomé^ o el ^procés de Wulff^, i va ser la base de la carboquímica avançada de Reppe, a la primera meitat del segle XX. L'acetilè va tenir enorme interés en la síntesi orgànica industrial, sobretot com a matèria primera que va permetre obtenir compostos com el clorur de vinil, el clorur de vinilidè, l'acetat de vinil, els acrilats, els acrilonitrils, els acetaldehids, el pertricloroetilè, el ciclooctatetraè o l'1,4-butanodiol. Tots aquests processos carboquímics van ser substituïts per processos petroquímics similars que fan servir com a primera matèria l'etilè o l'etè. Les aplicacions directes depenen de les propietats de la flama acetilènica, però té importància en la soldadura i el tall dels metalls, ja que proporciona una temperatura de l'ordre dels 4.000 ºC. A causa de l'elevada intensitat de la llum, s'ha utilitzat en la pesca de sardines per cridar l'atenció dels peixos. La manipulació de l'acetilè és perillosa per la seva explosivitat quan és comprimit a més de dos bars, i per això els cilindres de transport d'acetilè són plens d'acetona en la qual l'acetilè està dissolt.
  • ca  acetilènic -a, adj
  • es  acetilénico
  • en  acetylenic

Química orgànica

Definició
Relatiu o pertanyent a l'^acetilè^.
  • ca  acet-
  • ca  aceti-
  • ca  aceto-
  • es  acet-
  • es  aceti-
  • es  aceto-
  • en  acet-
  • en  aceti-
  • en  aceto-

Química orgànica

Definició
Prefix que es fa servir per a designar els compostos que contenen l'agrupació d'àtoms CH3CO−.

Nota

  • L'àcid acètic n'és un exemple, i també els seus derivats, com l'acetaldehid o l'acetamida.
  • ca  acetona, n f
  • ca  propanona, n f
  • ca  cetona dimetílica, n f sin. compl.
  • es  acetona
  • es  propanona
  • en  acetone
  • en  dimethyl ketone
  • en  propanone
  • for  CH3COCH3

Química orgànica

Definició
Cetona en què els dos substituents són metils que es presenta com un líquid incolor, volàtil, molt inflamable, relativament poc tòxic i d'olor pungent característica.

Nota

  • És la cetona més simple i més important. És miscible amb l'aigua, l'alcohol i amb nombrosos dissolvents orgànics i olis. És un dissolvent polar dotat de gran poder de dissolució, especialment de greixos, resines i ceres. S'obté industrialment com a subproducte de l'obtenció de fenol, mitjançant l'oxidació del propè o del propilè, o per la deshidratació de l'^isopropanol^. Les seves aplicacions són, per ordre d'importància: la fabricació d'altres dissolvents, com la ^cetona isobutil metílica^, el 4-metil-2-pentanol, l'òxid de mesitil, l'alcohol de diacetona, l'hexilenglicol, la forona i la isoforona; la utilització directa com a dissolvent de pintures, vernissos, laques, èsters de la cel·lulosa, acetilè, etc.; la fabricació de metacrilat de metil a partir de la cianhidrina de l'acetona, i la síntesi orgànica en general, com ara la fabricació de cloroform, bromoform, iodoform, bisfenol A i acetilacetona.
  • ca  àcid, n m
  • es  ácido
  • en  acid

Química analítica

Definició
Compost químic que és capaç de donar ions d'hidrogen o protons a una base i que, en conseqüència, és capaç de neutralitzar les bases per a fer sals. Antigament aquest terme només s'emprava per indicar el sabor d'algunes substàncies com el vinagre. El primer intent de classificar aquestes substàncies en funció del comportament químic s'atribueix a R. Boyle, que el 1613 va establir que una substància química presentava caràcter àcid si era capaç de fer tornar de color vermell la tintura de tornassol. Posteriorment, Lavoisier va intentar trobar una relació entre la composició química d'una substància química i el caràcter àcid. En una primera aproximació va arribar a la conclusió que l'oxigen era l'element químic comú a tots els àcids. Aquesta teoria va ser acceptada fins que Berthollet va demostrar que l'àcid cianhídric i l'àcid sulfhídric no en contenien. Aviat es va descobrir que l'element químic comú a tots els àcids era l'hidrogen. Així, el 1838 Liebig establia que un àcid era una substància química en què l'hidrogen es podia reemplaçar per un metall o bé per un radical positiu i, com a conseqüència, formar una sal. Aquesta, però, va ser una aproximació qualitativa a la realitat que va ser superada el 1833 per Arrhenius a través de la teoria de la dissociació electrolítica. Segons Arrhenius, els àcids són substàncies químiques que, en dissolució aquosa, alliberen protons, com per exemple HCl <fletxa dreta> H+ + Cl−. D'altra banda, les bases alliberen ions hidroxil. Aquest concepte va ser superat pel concepte ^àcid-base de Brønsted^, que defineix un àcid de la mateixa manera, però defineix una base com a substància química que, en dissolució, es capaç de captar protons. Aquesta definició va donar lloc al concepte de ^parell acidobàsic conjugat^. Actuament en l'àmbit industrial s'acepta, de manera implícita, el criteri àcid-base de Brønsted quan es descriu el comportament àcid d'una substància. Es diferencia entre l'àcid hidràcid, l'oxoàcid i l'acidesa resultant de la hidròlisi d'ions metàl•lics. Un altre concepte emprat actualment és l'^àcid-base de Lewis^. A diferència dels anteriors, en què la partícula que es bescanvia és el protó, en aquest concepte es fa referència al bescanvi d'electrons. Així, un àcid és una substància química que té una configuració electrònica amb orbitals lliures que són capaços d'acceptar parells d'electrons, com per exemple el bromur de ferro III (FB3) o el clorur d'alumini (AlCl3).