Diccionari d'enginyeria civil

Mètode de tractament de sòls consistent a convertir els contaminants sòlids i líquids en gasos mitjançant aplicació de calor o bé per reducció de pressió, o per combinació dels dos mètodes.

Estructura bidimensional corba que cobreix un espai, forma un sostre, sosté una graderia, etc., conformada amb elements que recolzen mútuament i exerceixen una pressió exterior suportada per parets, per pilars, etc.

En la seva forma simple, la volta és generada pel moviment director d'un arc. Segons el perfil d'aquest arc, en resulta una volta cilíndrica (o de mig punt, o de canó seguit, o de tartana) si l'arc és de mig punt; apuntada (o ogival, o en punta d'ametlla), si és apuntat; escarsera (o escassana, o rebaixada), si és escarser; d'ansa-paner, si és carpanell; peraltada, si és peraltat; parabòlica, si és parabòlic; rampant (o d'escala), si és rampant; etc. Segons el moviment director de l'arc en l'espai, es genera una volta recta quan el moviment director és perpendicular al seu pla; inclinada (o obliqua, o ascendent, o en baixada), quan és inclinat; anular (o circular), quan és rotatiu entorn d'un eix exterior, però en el mateix pla; helicoidal (o de cargol), quan és rotatiu en sentit helicoidal, i esfèrica (o de mitja taronja), quan l'eix de rotació és també l'eix de simetria de la directriu, i en aquest cas pròpiament és anomenada cúpula sempre que la circumferència de base resultant coincideixi amb les estructures parietals de suport (si són circulars) o s'hi pugui inserir (si són quadrades, hexagonals, octagonals, etc.) mitjançant trompes o petxines; en canvi, quan les estructures parietals quadrades, hexagonals, octagonals, etc., són inscrites en la circumferència de base, la tallen amb plans verticals que són com la seva prolongació, i aleshores en resulta una volta bufada (o de vela, o de mocador, o de quatre punts, si és tallada per quatre plans). Variants menors reductibles a la volta esfèrica són la cònica, generada per la rotació d'un triangle rectangle recte; la de closca d'ou, en forma d'un casquet esfèric; la lobulada, amb l'esfera dividida en lòbuls que convergeixen a la clau i formen arestes; la de quadrant d'esfera (o de racó de forn, o de copinya, si és estriada), per a cobrir un nínxol de planta semicircular; o la de quadrant (o de quart de cercle), variant de la cilíndrica que equival a la meitat d'aquesta. En la seva forma composta és el resultat de la intersecció de dues voltes simples, que dona quatre porcions triangulars de superfície corbada. Quan, en un voltat de planta quadrangular, la pressió d'aquestes porcions es reparteix en quatre punts de recolzament als angles des d'on arrenquen, s'obté la volta per aresta (perquè presenta quatre nervis sortints o arestes al llarg de la intersecció, de la clau als nients), els costats de la qual són quatre arcades que permeten d'empalmar-hi una altra volta o més per aresta, i cobrir així un vast espai; si les voltes intersecades són de mig punt, amb línies de clau horitzontals, s'anomena també volta per aresta romana, i si són ogivals, volta per aresta gòtica, que pot tenir línies de clau horitzontals o ascendents, rectes o corbes; si, a més, les arestes es presenten com a arcs diagonals, és una volta que s'anomena de creu si també s'hi encreuen uns altres dos nervis rectes o cadenes, i de creueria, si s'hi afegeixen encara els tercelets o nervis secundaris, els quals, profusament utilitzats i diversament combinats, originen les voltes de ventall i estrellades del gòtic tardà. En canvi, quan la pressió de les quatre porcions del voltat recolza uniformement sobre els quatre costats del quadrangle o les parets d'on arrenquen, s'obté la volta a quatre vents (que presenta quatre arestes entrants al llarg de la intersecció fins a la clau), anomenada també volta de racó de claustre, si cobreix un ambient de planta hexagonal o de més costats (vuitavada, si en té vuit), i en aquest sentit tendeix a la cúpula; si la planta és rectangular, però amb molta diferència entre els costats curts i llargs, qualsevol que sigui l'arc director, la clau hi esdevé una línia en comptes de vèrtex, i en resulta una volta esquifada (o d'aljub, o claustral). Una variant d'aquestes estructures és la de mirall, derivada del fet de seccionar horitzontalment el centre de la volta per convertir-lo en un plafó pla. Segons els materials i segons com hagi estat bastida, una volta pren el nom de volta grassa si és feta amb morterada de calç o ciment i pedres irregulars; volta d'un gruix, amb un sol gruix de rajola; volta de maó de pla, amb sostres de rajola posats de pla; volta a plec de llibre (o a sardinell), amb rajols posats de cantell amb juntura radial, etc.

És constatat l'ús molt antic de voltes, sobretot cilíndriques, a les tombes sumèries des del mil·lenni III aC, a Babilònia, a Egipte potser des de la XII dinastia, a la Pèrsia aquemènida i al món hel·lenístic, però no va ser generalitzat fins a l'època dels romans, els quals en van desenvolupar sistemàticament la majoria de les possibilitats que avui la caracteritzen, com ara les voltes monolítiques de formigó, les grasses, les d'aresta i els cassetonats, els contraforts i fins sèries de voltes de canó amb contraforts mutus, etc. Més sovint que amb voltes a quatre vents o d'altres tipus, van fer voltes per aresta, que potenciaven la continuïtat espacial, a vegades amb dimensions grandioses, com a les termes de Caracal·la i de Dioclecià, els mercats de Trajà i la basílica de Maxenci. L'arquitectura bizantina, més interessada per les voltes esfèriques i pels sistemes de descàrrega (els tirants de ferro o de fusta, que després van adoptar els àrabs i els venecians), va descurar la volta per aresta, que va esdenir novament la principal estructura de coberta durant el període romànic (juntament amb la volta de canó seguit) i sobretot durant el període gòtic. Els arquitectes gòtics en van accentuar l'elaboració mitjançant l'ús d'arcs apuntats i el reforç i l'articulació de les arestes, que descarregaven les pressions en uns punts específics i amb contraforts diversos i deixaven lliures, així, les parets de funcions estàtiques per a poder obrir-hi grans finestrals. Hereus de la tradició medieval, els arquitectes renaixentistes i barrocs van reprendre, a més, les tipologies romanes i van elaborar profusament voltes no tan experimentades fins aleshores, com les de quatre punts, les esquifades i les de mirall, principalment quan calia decorar-les amb pintures i estucs. Des del segle XIX, amb les estructures metàl·liques (Les Halles au Blé [1811] i la Chambre des Députés [1823-1833], a París), amb el ciment armat (església de Saint-Jean, a Montmartre [1894], d'A. de Baudot) i, més recentment, els prefabricats i els pretesats, les possibilitats tècniques i formals de la volta han atès un desplegament revolucionari (voltes geodèsiques de l'hangar de l'aeroport militar d'Orvieto [1940-1943], la gran volta del Palazzetto dello Sport, a Roma [1956-1957], de P. L. Nervi), en progrés continu fins avui.

Quantitat de sediment aportat a una ^platja^ en una obra d'alimentació o de regeneració artificial.

Volum d'aigua associat a un ^hidrograma d'avinguda^.

Volum de la part submergida de qualsevol cos que floti en un fluid.

Volum fix a l'espai, que, per tant, és un ens geomètric independent de la massa, a través del qual pot circular un fluid.

Volum d'aigua associat a un ^hidrograma^ i que és fruit de l'escolament a la conca.

Superfície adjacent a les ^pistes^ o als ^carrers de rodada^ preparada pel que fa a la superfície i a la resistència perquè les aeronaus que puguin sortir de la pista o els vehicles que hi operin no sofreixin danys.

Filera de peces que formen la vora o marge d'una ^vorera^ creant un esglaó amb la resta de la ^plataforma^.

Línia d'intersecció del parament d'un ^moll^ amb la seva superfície horitzontal superior.