verb exercitatiu
verb exercitatiu
- ca verb exercitatiu, n m
- es verbo ejercitativo
- fr verbe exercitatif
- en exercitive verb
Definició
En la terminologia de John L. Austin, verb que assenyala algun tipus de dret, poder o influència.
Nota
- Per exemple, designar, nomenar, vetar, aconsellar, etc. Quan aquests verbs s'utilitzen com a performatius, es parla d'acte il·locutiu exercitatiu. Així, T'aconselle que soluciones aviat el problema.
verb existencial
verb existencial
- ca verb existencial, n m
- es verbo existencial
- fr verbe d'existence
- en existence verb
Definició
Verb que expressa l'existència d'una entitat o que indica necessitat, mancança, sobra, o que un esdeveniment té lloc.
Nota
- El terme s'usa especialment per a referir-se al verb impersonal haver-hi i al verb existir, que expressen existència pura, però també a altres que indiquen que un fet té lloc (esdevenir-se, ocórrer, passar, succeir), que assenyalen mancança o sobra (faltar, mancar, sobrar, quedar, restar) o que fan referència a l'existència d'una obligació o necessitat (caldre). Aquests verbs es construeixen sovint amb un sintagma nominal indefinit que apareix posposat al verb i es comporta com a subjecte gramatical: Existeixen aspectes més interessants; No calen tantes explicacions. En el cas de l'impersonal haver-hi, l'argument intern no funciona com a subjecte gramatical en l'ús tradicional (Hi havia moltes persones interessades), però sí en l'ús col·loquial de diferents parlars (Hi havien moltes persones interessades).
verb expositiu
verb expositiu
- ca verb expositiu, n m
- es verbo expositivo
- fr verbe expositif
- en expositive verb
Definició
En la terminologia de John L. Austin, verb que precisa la manera com s'utilitzen les paraules, la manera com les expressions s'encabeixen dins d'una argumentació o conversació.
Nota
- Per exemple, afirmar, oposar-se, reconéixer, contestar, avisar, etc. Quan aquests verbs s'utilitzen com a performatius es parla d'acte il·locutiu expositiu. Així, Reconec que no em vaig atrevir a dir-li-ho.
verb factiu
verb factiu
- ca verb factiu, n m
- es verbo factivo
- fr verb factif
- en factive verb
Definició
Verb que selecciona una subordinada substantiva el valor de veritat de la qual és pressuposat, això és, és assumit com a vertader per l'emissor i pel receptor.
Nota
- Es tracta de verbs com ara lamentar, agradar, molestar, saber, conéixer, etc. Per a comprovar el caràcter factiu d'un verb es poden utilitzar les proves sintàctiques de la negació i la interrogació. Així, un verb és factiu si la negació o la interrogació de tota l'oració no afecta el valor de veritat de la completiva, com es pot comprovar en els exemples següents: Li molesta que hages vingut, No li molesta que hages vingut, Li molesta que hages vingut? Entre els verbs factius a vegades es diferencia els factivoemotius (lamentar, agradar, molestar, etc.) dels semifactius (saber, conéixer, etc.). Els primers indiquen un valor emotiu positiu o negatiu i mantenen el caràcter factual en tots els contextos. Els segons no indiquen cap estat emotiu i poden perdre el caràcter factual en algun context concret: No sé que haja vingut.
verb impersonal
verb impersonal
- ca verb impersonal, n m
- es verbo impersonal
- fr verbe impersonnel
- en impersonal verb
Definició
Verb que no predica sobre cap subjecte lèxic ni semàntic.
Nota
- Aquests verbs es conjuguen en la persona més neutra (la tercera persona del singular) i prenen com a subjecte gramatical la proforma més neutra: el pronom il en francés, el pronom it en anglés i l'absència de subjecte, o la proforma Ø, en català o en castellà. Són verbs impersonals ploure, caldre, etc.
verb implicatiu
verb implicatiu
- ca verb implicatiu, n m
- es verbo implicativo
- fr verbe implicatif
- en implicative verb
Definició
Verb que selecciona una oració completiva el valor de veritat o de falsedat de la qual és assumit pel parlant.
Nota
- Tenint en compte les diferències respecte a aquest valor en contextos negatius i afirmatius, els verbs implicatius es poden classificar en implicatius dobles (la completiva és vertadera si són afirmats i falsa si són negats, com en el cas de aconseguir), implicatius dobles negatius (la completiva és falsa si són afirmats i vertadera si són negats, com en el cas de evitar), implicatius simples (la completiva és vertadera si són afirmats però no té valor definit si són negats, com en el cas de obligar) i implicatius simples negatius (la completiva és falsa si són afirmats i no té valor definit si són negats, com en el cas de dissuadir).
verb inacusatiu
verb inacusatiu
- ca verb inacusatiu, n m
- es verbo inacusativo
- fr verbe inaccusatif
- en unaccusative verb
Definició
Verb intransitiu que selecciona un argument amb el paper semàntic de pacient o tema.
Nota
- Per exemple, nàixer, morir, arribar. L'argument d'aquests verbs presenta propietats típiques dels complements directes i dels subjectes. Com els primers, ocupa sovint una posició postverbal (Ha arribat molta gent), pot formar part de construccions de participi absolut (Una vegada arribats els convidats, van començar la festa) i admet la pronominalització per en (De trens, n'han arribat tres). Com els subjectes, concorda amb el verb en nombre i persona. En el català antic, aquests verbs seleccionen l'auxiliar ser en les formes de perfet (És arribat 'ha arribat'). Per a donar compte d'aquestes característiques, en la gramàtica generativa es considera que aquests verbs seleccionen un argument intern al qual no poden atorgar cas acusatiu i que per això es pot desplaçar a la posició de subjecte. Així mateix, en la gramàtica relacional s'assumeix que l'argument d'aquests verbs té la funció de complement directe en el primer estrat i de subjecte en l'estrat final. També han rebut el nom de verbs ergatius, tot i que generalment s'estableix una distinció entre ergatiu i inacusatiu. Dins de la classe tradicional dels verbs intransitius, s'oposen als verbs inergatius.
verb incoatiu
verb incoatiu
- ca verb incoatiu, n m
- es verbo incoativo
- fr verbe inchoatif
- en inchoative verb
Definició
Verb que indica un canvi d'estat i, per a alguns autors, també l'inici d'un esdeveniment.
Nota
- Així, adormir-se, emmalaltir, ennuvolar-se.
verb incoatiu
verb incoatiu
- ca verb incoatiu, n m
- ca incoatiu, n m sin. compl.
- es incoativo
- es verbo incoativo
- fr inchoatif
- fr verbe inchoatif
- en inceptive
- en inchoative
- en inchoative verb
Definició
Verb de la tercera conjugació que té l'increment ‑sc- o ‑eix (o les variants formals i gràfiques) en les formes de present que no presenten vocal temàtica.
Nota
- Per exemple el verb servir, que té formes amb l'increment en casos com serveix (o servix), servisca (o serveixi, servesqui). Aquests verbs reben el nom de incoatius perquè l'increment prové del sufix derivatiu llatí ‑sc-, que originàriament tenia un valor aspectual incoatiu (per exemple FLORESCIT 'floreix').
verb inergatiu
verb inergatiu
- ca verb inergatiu, n m
- ca verb intransitiu pur, n m sin. compl.
- es verbo inergativo
- es verbo intransitivo puro
- fr verbe inergatif
- fr verbe intransitif pur
- en inergative verb
- en pure intransitive verb
Definició
Verb intransitiu que selecciona un agent com a subjecte i que, per tant, expressa una situació que pot ser controlada pel subjecte.
Nota
- Per exemple, verbs com córrer, ballar, treballar. A diferència dels inacusatius, l'argument d'aquests verbs no admet amb facilitat la pronominalització per en (*N'han ballat quatre) i no poden aparéixer en construccions absolutes (*Ballats els concursants, donaren els premis).
